
(Artículo publicado, en versión reducida, por “El Periódico” de Barcelona el 12/03/2023)
Desde su anuncio, la candidatura de Jaume Collboni a la alcaldía de Barcelona ha querido afirmar su compromiso con la justicia social. La prosperidad de la ciudad no tendría sentido si no se acompañara de un esfuerzo de redistribución de la riqueza generada. Más aún: un nuevo empuje de Barcelona sería impensable si no fuéramos capaces de cohesionar a su ciudadanía. Crisis sucesivas y políticas que han erosionado al Estado del bienestar han dejado heridas, en términos de desigualdad, de trabajo precario y de bolsas de pobreza, en los barrios con rentas más bajas de la ciudad. No es de extrañar que una de las primeras medidas programáticas, avanzada por el propio alcaldable, haya sido la de instaurar una “Renta BCN”: una ayuda directa para personas en situación de vulnerabilidad, pensada para compensar el elevado coste de la vida en la capital. Esta ayuda sería complementaria del Ingreso Mínimo Vital (IMV) y la Renta Garantizada de Ciudadanía (RGC), añadiendo un 10% a su montante. La dotación sería de 40 millones de euros, beneficiaría a más de 25.000 personas y no excluiría ninguna otra ayuda vigente en Barcelona.
El valor de esta medida resalta ante la controversia suscitada por la posición del grupo parlamentario PSC-Units per Avançar, contrario a la partida de los presupuestos de la Generalitat que preveía realizar una prueba piloto experimental de Renta Básica Universal (RBU). A diferencia de otras políticas de transferencia de rentas a colectivos sociales empobrecidos, la RBU pretende ser una prestación monetaria individual e incondicional, de la que se benefician todos los ciudadanos, independientemente de su situación personal. El problema es que la renta que quisiera testar el Govern no sería básica, ni universal. Ni el experimento tampoco permitiría extraer ninguna enseñanza social útil. Se trataría de transferir unos 900 euros al mes durante dos años a 5.000 personas: la mitad serían elegidas por sorteo y el resto correspondería a dos poblaciones pequeñas, de 1.200 o 1400 habitantes. Sin embargo, serían excluidos aquellos ciudadanos con ingresos brutos superiores a los 45.000 euros anuales y los contribuyentes que tuvieran que satisfacer el impuesto de patrimonio. El gasto presupuestario ascendería hasta unos 41 millones de euros.
Las limitaciones de espacio y tiempo anunciadas, propias de una muestra muy reducida, hacen que no se pueda evaluar ninguno de los efectos susceptibles de producir la implementación de una verdadera RBU. Ni a gran escala, en lo que se refiere a los impactos sobre salarios y horas de trabajo, a la sostenibilidad fiscal de esta medida, a la dinámica inflacionista que podría desatar o a la hipótesis de una reducción de la burocracia administrativa, siempre invocada por los teóricos de la RBU. Pero tampoco en lo que respecta al nivel de la vida de las personas. En cualquier caso, la experiencia no podría aportar ningún dato relevante que no nos estén proporcionando las prestaciones sociales vigentes, que tienen indiscutiblemente un efecto beneficioso sobre la salud física y mental de las personas que las reciben. Finlandia realizó una prueba piloto similar sobre una muestra de 2.000 personas… y renunció a reeditarla, dadas las enseñanzas poco concluyentes que se derivaban de ella. Concretamente, no parecía brindar mejores perspectivas laborales a sus beneficiarios. Barcelona también llevó a cabo una prueba – B-MINCOME – en los barrios del Eix Besòs, sostenida con fondos europeos. El propio Ayuntamiento, en su valoración de la experiencia – llevada a cabo entre 2017 y 2019 -, decía que “desde la perspectiva del uso de recursos de Barcelona, el programa no presenta buenos resultados en términos de coste-efectividad”. Y aconsejaba “diseñar las intervenciones, tanto de transferencia como de políticas de activación, más acorde con las diferentes realidades de las familias”. Es decir, alejándose del modelo de una RBU.
Alaska puede permitirse – gracias a las rentas petroleras – transferir a sus habitantes unos ingresos que a veces han rozado los 2.000 dólares. Cataluña, resulta evidente, no está en condiciones de implementar una RBU. Su implementación supondría un gasto aproximado de unos 50.000 millones de euros, una cifra que ni siquiera roza la suma de todas las partidas consignadas en los presupuestos de la Generalitat para 2023. Pero Catalunya sí puede reducir desigualdades y pobreza de forma efectiva. Tenemos vías a nuestro alcance para conseguirlo. Compatibilizar ayudas y salarios, para combatir el fenómeno de los trabajadores – en primer lugar, trabajadoras – pobres. Simplificar las condiciones de acceso, como tantas veces lo ha pedido al Parlament la Comisión Promotora de la RGC. Poner al día el Indicador de Renta de Suficiencia (IRSC), en base al que se actualizan las distintas prestaciones sociales. Y, ante todo, hacer que la información sobre sus derechos llegue a los colectivos para los que han sido diseñados los programas, ayudando a los solicitantes a realizar unos trámites a veces disuasorios debido a los déficits de la propia administración o a la brecha digital. Cuidar esta accesibilidad será una preocupación muy presente en el Plan de Barrios que la candidatura del PSC quiere impulsar en los territorios más desfavorecidos de la ciudad. No podemos derrochar preciados recursos en operaciones propagandísticas. Es hora de hacer políticas redistributivas tan ambiciosas como realistas. Éste es nuestro compromiso.
Jaume Collboni
Lluís Rabell
Una candidatura social
Des del seu anunci, la candidatura de Jaume Collboni a l’alcaldia de Barcelona ha volgut afirmar el seu compromís amb la justícia social. La prosperitat de la ciutat no tindria sentit si no s’acompanyés d’un esforç de redistribució de la riquesa generada. Més encara: una nova embranzida de Barcelona seria impensable si no fóssim capaços de cohesionar la seva ciutadania. Crisis successives i polítiques que han erosionat l’Estat del benestar han deixat ferides, en termes de desigualtat, de treball precari i de bosses de pobresa, en els barris amb rendes més baixes de la ciutat. No és doncs d’estranyar que una de les primeres mesures programàtiques, avançada pel mateix alcaldable, hagi estat la d’instaurar una “Renda BCN”: un ajut directe per a persones en situació de vulnerabilitat, pensat per compensar l’elevat cost de la vida a la capital. Aquest ajut seria complementari de l’Ingrés Mínim Vital (IMV)i la Renda Garantida de Ciutadania (RGC), afegint un 10% al seu muntant. La dotació seria de 40 milions d’euros, beneficiaria a més de 25.000 persones i no exclouria cap altre ajut vigent a Barcelona.
El valor d’aquesta mesura ressalta davant la controvèrsia suscitada per la posició del grup parlamentari PSC-Units per Avançar, contrari a la partida dels pressupostos de la Generalitat que preveia realitzar una prova pilot experimental de Renda Bàsica Universal (RBU). A diferència d’altres polítiques de transferència de rendes a col·lectius socials empobrits, la RBU pretén ser una prestació monetària individual i incondicional, de la qual es beneficien tots els ciutadans independentment de llur situació personal. El problema és que la renda que voldria testar el Govern no seria bàsica, ni universal. Ni l’experiment tampoc permetria extraure cap ensenyament social útil. Es tractaria de transferir uns 900 euros al mes durant dos anys a 5.000 persones: la meitat serien triades per sorteig i la resta correspondria a dues poblacions petites, de 1.200 o 1400 habitants. En serien exclosos tanmateix aquells ciutadans amb ingressos bruts superiors als 45.000 euros anuals i els contribuents que haguessin de satisfer l’impost de patrimoni. La despesa pressupostària pujaria fins a uns 41 milions d’euros.
Les limitacions d’espai i de temps anunciades, pròpies d’una mostra molt reduïda, fan que no es pugui avaluar cap dels efectes susceptibles de produir la implementació d’una verdadera RBU. Ni a gran escala, pel que fa als impactes sobre salaris i hores de treball, la sostenibilitat fiscal d’aquesta mesura, la dinàmica inflacionista que podria desfermar o la hipòtesi d’una reducció de la burocràcia administrativa, sempre invocada pels teòrics de la RBU. Però tampoc pel que fa al nivell de la vida de les persones. En qualsevol cas, l’experiència no podria aportar cap dada rellevant que no ens estiguin fornint les prestacions socials vigents, que tenen indiscutiblement un efecte benèfic sobre la salut física i mental de les persones que les reben. Finlàndia va fer una prova pilot similar sobre una mostra de 2.000 persones… i va renunciar a reeditar-la, atesos els ensenyaments poc concloents que se’n derivaven. Concretament, no semblava afavorir millors perspectives laborals als seus beneficiaris. Barcelona també va dur a terme una prova – B-MINCOME – als barris de l’Eix Besòs, sostinguda amb fons europeus. El propi Ajuntament, en la seva valoració de l’experiència – duta a terme entre 2017 i 2019 -, deia que “des de la perspectiva de l’ús de recursos de Barcelona, el programa no presenta bons resultats en termes de cost-efectivitat”. I aconsellava “dissenyar les intervencions, tant de transferència com de polítiques d’activació, més d’acord amb les diferents realitats de les famílies”. Val a dir, allunyant-se del model d’una RBU.
Alaska es pot permetre – gràcies a les rendes petrolieres – transferir als seus habitants uns ingressos que a voltes han fregat els 2.000 dòlars. Catalunya, resulta evident, no està en condicions d’implementar una RBU. La seva implementació suposaria una despesa aproximada d’uns 50.000 milions d’euros. Però sí que pot reduir desigualtats i pobresa de manera efectiva. Tenim vies al nostre abast per aconseguir-ho. Compatibilitzar ajuts i salaris per tal de combatre el fenomen dels treballadors – en primer lloc, treballadores – pobres. Simplificar les condicions d’accés, com tantes vegades ho ha demanat al Parlament la Comissió Promotora de la RGC. Posar al dia l’Indicador de Renda de Suficiència (IRSC), en base al qual s’actualitzen les diferents prestacions socials. I, primer de tot, fer que la informació sobre els seus drets pervingui als col·lectius per als quals han estat dissenyats els programes, ajudant els sol·licitants a fer uns tràmits a voltes dissuasius a causa dels dèficits de la mateixa administració o de la bretxa digital. Tenir cura d’aquesta accessibilitat serà una preocupació ben present al Pla de Barris que la candidatura del PSC vol impulsar als territoris més desafavorits de la ciutat. No podem malbaratar preuats recursos en operacions propagandístiques. És hora de fer polítiques redistributives tant ambicioses com tocant de peus a terra. Aquest és el nostre compromís.
Jaume Collboni
Lluís Rabell
Molt bé. Com sempre
M'agradaM'agrada