
S’acosten les eleccions municipals… i torna un necessari debat sobre l’esdevenir de la ciutat. L’etapa que deixem enrere, amb successives crisis globals i uns anys d’intensa agitació política, han obert ferides – en termes de desigualtats socials –, han estressat la ciutadania i també han fet perdre oportunitats a Barcelona. Ara, però, ens cal encarar tot un seguit de nous reptes, tant transcendents com indefugibles. L’emergència climàtica es conjuga amb l’esgotament de la globalització neoliberal i amb una nova configuració de blocs a nivell mundial. Fa un any que tenim una guerra a les planes de l’Est d’Europa. I cadascú percep que, d’alguna manera, el futur de les nostres democràcies hi està en joc.
Barcelona ha de repensar-se en aquest context incert. I ho ha de fer tibant de les seves potencialitats, que són moltes. Però també suturant les seves ferides. Perquè només una ciutat cohesionada, que no deixi ningú enrere, pot enfrontar amb èxit la nova situació. La Barcelona que necessita reactivar-se econòmicament, re-industrialitzar-se, atraure talent, produir cultura i projectar-se al món ha de poder comptar amb tota la seva gent. Val a dir, amb els seus barris. Perquè Barcelona és, eminentment, una ciutat de barris.
Crec que la proposta que està desplegant Jaume Collboni, candidat socialista a l’alcaldia, copsa el fons de la qüestió: no hi haurà veritable progrés sense justícia social. La prosperitat ha d’arribar a tothom mitjançant unes polítiques redistributives i una decidida voluntat de transformació. La fesomia de la ciutat que coneixem ha estat esculpida per les lluites veïnals i la capacitat de successius governs progressistes d’entomar les demandes populars, integrant els barris perifèrics i la seva població treballadora en un projecte il·lusionant i compartit. Qui ha viscut l’ambient que va envoltar la celebració dels Jocs Olímpics del 92 recorda una ciutadania enamorada i orgullosa de Barcelona.
Ens cal recompondre aquell esperit d’unió, aquella voluntat de ser ciutat. És un encert que aquesta candidatura es presenti subratllant la seva vessant social. En matèria de rendes, proposant un complement del 10% sobre les prestacions no contributives, per tal de compensar la carestia de la vida de la capital. També pel que fa al dret a l’habitatge o a la mobilitat. La realització dels grans eixos de creixement de la ciutat, on es decidirà el seu equilibri mediambiental i el seu desenvolupament econòmic – el Besòs, el nou 22@, l’eix de la Sagrera, la Marina o fins i tot Glòries -, ha d’estar impregnada d’aquest esguard. Però, no només els nous barris requereixen projectar-se amb aquesta esma. Els barris més humils, dignificats en els anys posteriors a la conquesta de la democràcia – però colpejats per les crisis i el deteriorament de l’Estat del benestar -, necessiten reparar dèficits i mancances per no quedar ara despenjats. És el sentit de donar un nou impuls al Pla de Barris – una idea nascuda a l’època del tripartit d’esquerres i que només a Barcelona ha tingut una certa continuïtat -. Jaume Collboni ha proposat doblar la inversió en aquest capítol, portant-la fins a 300 milions d’euros en el pròxim mandat. L’últim Pla contemplava intervencions en els 23 barris amb rendes més baixes, un ventall que caldrà sens dubte ampliar. De la mateixa manera que caldrà incorporar una visió metropolitana i cercar la connivència dels ajuntaments veïns.
Aquí es tractarà d’una actuació de micro-urbanisme, fent una escala mecànica en un barri de difícil accessibilitat. Allí potser caldrà l’ajuda d’un tècnic municipal per dinamitzar un projecte solidari, sostingut per entitats i voluntaris. En un altre lloc serà un equipament o bé el suport a una iniciativa educativa, esportiva o cultural… A tot arreu, però, es tractarà de definir prioritats, de dissenyar projectes i d’engegar-los amb la complicitat de les entitats veïnals i de la mateixa gent dels barris. Hi ha cabals de coneixement i creativitat que hem de saber potenciar. És una tasca engrescadora. Un cop més, el futur de Barcelona es forjarà a peu de carrer.
24/02/2023
Lluís Rabell
(Candidatura PSC. Pla de Barris i Participació)
Article publicat a la revista d’informació ciutadana “Línia”
molt encertat.
M'agradaM'agrada
Benvolgut Lluís,
M’agrada la “musicalitat” del que dius. Comparteixo la necessitat d’abordar un nou pla de barris dedicant els esforços a les carències que hi hagi en ells.
Tinc però un dubte: és realitzable fent un acord de govern socio-vergent?
No ho tinc gens clar. Potser això podria implementar-se amb un acord de govern socio-comú. D’altre manera no ho veig.
Cordialment.
M'agradaM'agrada
Bé, es tracta de poder executar la partitura. I per això seran necessàries complicitats. Què et fa pensar que la llegenda urbana de la socio-vergència sigui res més que això, una llegenda agitada interessadament amb finalitats electorals? La idea original del Pla sorgeix de la Llei de Barris del Tripartit d’esquerres. A Barcelona, només hi ha hagut Pla de barris sota governs progressistes. I, en tota la història dels ajuntaments democràtics, el PSC només ha teixit acords de govern amb forces d’esquerres. (Una altra cosa són els acords o consensos que, puntualment, es puguin assolir al consistori sobre determinades qüestions concretes). Tant de bo el Pla de Barris rebés un ampli suport, més enllà del ventall de formacions d’esquerres! La candidatura socialista, a la qual m’he incorporat, vol fer-ne un element central de la seva proposta, adreçada als barris més desafavorits de la ciutat. I ho vol fer situant el Pla en un registre superior, augmentant les partides pressupostàries que hi seran destinades… i, sobretot, avaluant els programes excutats i definint els futurs projectes amb les entitats, associacions i el veïnat dels diferents territoris. Veurem qui s’hi apunta. El més previsible, però, és que aquesta melodia vulguin entonar-la plegades – si més no, d’entrada – aquelles tendències polítiques que en el passat han mostrat més connivències i codis compartits.
M'agradaM'agrada