Potser és cert que no abandonem mai el territori de la nostra infantesa. Tinc el sentiment d’haver-me passat la vida descodificant els missatges rebuts i emmagatzemats, temps enrere, per un nano que segueix deambulant pels carrers del Raval.

Allí vaig nàixer; concretament, a la casa dels meus avis materns, un petit pis de lloguer del carrer Joaquim Costa – el carrer de Ponent, que en deia la gent gran. Era l’any 1954. I, tot i que no vaig passar mai privacions, sí que vaig arribar a conèixer encara una certa economia de supervivència, típica de la postguerra – «comuna i galliner a la galeria», que diria Serrat – i vaig aprendre de la mare que «del pa, no se’n llença ni un crostó».

El Raval és el món en miniatura. És un resum de la humanitat, de les seves misèries i les seves grandeses. En aquell univers bigarrat on s’inserien les nostres vides vaig aprendre tot el que sé. De la mare, l’amor d’una parla de la qual, en la grisor que impregnava la ciutat, no sempre convenia fer ostentació. De l’àvia, obrera tèxtil des de la seva infantesa i que mai no havia freqüentat una escola, la voluntat de saber: «Dels ignorants en fan camàlics». De l’avi Joan… un mestratge infinit. A la seva manera, humil i sorneguera, antítesi de qualsevol esperit doctrinari, em va transmetre la memòria i els valors del proletariat llibertari: la lleialtat vers la seva gent, la rectitud moral… i la generositat – la que va mostrar estimant el meu pare, emigrant andalús, com si fos el seu propi fill. Si em pregunteu perquè sóc socialista i internacionalista, perquè rebutjo com a mistificacions retrògrades les invocacions d’una pàtria mil·lenària que mai no ha existit, probablement la resposta estigui en aquell entorn i en aquells exemples.

Quan participava en la lluita clandestina contra el franquisme, encara duia al cor les evocacions que l’avi feia del seu admirat Salvador Seguí, el Noi del sucre, assassinat al barri pels pistolers de la patronal. O els discursos revolucionaris que pronunciava l’Andreu Nin al Gran Price, al carrer Floridablanca, a quatre passes de casa nostra: «Era polític. Però parlava rodó. I per això se’l van pelar». Potser quan era a França, seguint l’experiència dels governs d’esquerres sota Mitterrand; tal volta quan vaig ser a Portugal, vivint de prop la revolució del 74, o quan vaig viatjar a Anglaterra, a les acaballes de la lluita heroica de la mineria contra Margareth Thatcher, l’última gran vaga del moviment obrer clàssic europeu, vençut pel neoliberalisme; fins i tot quan vaig ser a Polònia, acompanyant els amics que s’esforçaven per donar a Solidarnosc, el sindicat que va arribar a aplegar deu milions de treballadors a les seves fileres, una direcció independent del clergat i dels governants corruptes, decidida a explorar els camins d’un socialisme democràtic… potser, en totes aquestes circumstàncies, només feia que projectar sobre el món l’esguard encuriosit  i meravellat que vaig heretar del meu avi.

Potser per això he fet la meva vida al costat d’una «xicota» que li va caure bé des del primer moment – tot i que parlava una llengua que ell no entenia. Nascuda a Alger i vinguda de París, a casa, la nostra filla, el nostre fill i jo mateix ens adrecem a ella en francès. Els fills, els parlo en català… i ells amb ells, que han estat bressolats per l’encisadora sonoritat dels mots àrabs que els ensenyava l’àvia, ho fan en castellà. En temps d’exhibició desafiant d’identitats, nosaltres hauríem de penjar al balcó la bandera de Nacions Unides. O la del Raval. Decididament, no abandonem mai el territori de la nostra infantesa.

¿Com resumir una vida? Traductor i intèrpret, apassionat pels llibres, el cinema i la música… Anys de treball en una empresa familiar dedicada al tractament de la pedra natural. Anys de canvis socials i polítics que ens han dut on som, des de les mobilitzacions contra la guerra que van preparar la caiguda d’Aznar fins a la crisi que es va endur el govern de Zapatero, des del 15-M i les vagues generals fins al «procés» que ha fracturat emocionalment la societat catalana… Activisme en el moviment veïnal de Barcelona. I, finalment, una enriquidora experiència al Parlament amb Catalunya sí que es Pot. Moltes vivències que han passat pel mateix sedàs, deixant-hi el pòsit d’imatges i amistats, de sentiments i experiències que acaben configurant una història personal.

Captiu d’aquesta història, inicio un blog amb la intenció de compartir reflexions sobre l’actualitat política, social i cultural; sobre tot allò que m’apassiona, m’amoïna o m’interessa – i que no necessàriament hauria d’interessar el lector. En aquest sentit, només puc fer meves les paraules de Georges Brassens a propòsit de les seves cançons: «Si el públic en vol, les trec una rere l’altra. I si no, les torno a desar dins de la guitarra». Si us ve de gust acompanyar-me, comencem la passejada…

Lluís Rabell – 01/02/2018