La inminente sentencia del Tribunal Supremo pondrá punto final a lo que hemos conocido como “el procés”. O, según como se mire, punto y seguido. Ésta no ha sido ciertamente la Diada más multitudinaria ni entusiasta de los últimos años. Sin embargo, la asistencia que logró congregar la manifestación convocada por la ANC y Òmnium demuestra que toda una parte de la sociedad catalana sigue ahí, apegada al anhelo de la independencia. Más allá de estados de ánimo, divisiones entre partidos, fracasos y ausencia de estrategia, es un fenómeno que ha venido para quedarse. Hay poderosas razones para que no decaiga la desazón de las clases medias que confirió fuerza y amplitud al movimiento. El desorden global, el inicio de una nueva fase de recesión en la economía mundial, las incertidumbres que pesan sobre Europa… seguirán favoreciendo las tendencias a los repliegues nacionalistas e identitarios.

Este 11-S hemos podido constatar hasta qué punto el movimiento entraba en conflicto con las propias fuerzas políticas que lo han alentado y amparado. La manifestación exigía “unidad” al tiempo que “expulsaba” a los dirigentes políticos de su cabecera. En la próxima etapa esas contradicciones irán en aumento, con la pugna inacabable entre ERC y la enésima mutación radicalizada de Convergència por la hegemonía del independentismo. Hoy son los republicanos quienes adoptan un tono más pragmático y querrían celebrar elecciones cuanto antes. (Un objetivo que, de fracasar definitivamente la investidura de Pedro Sánchez, quedaría relegado y tal vez cuestionado por un eventual giro en España, favorable a las derechas). Torra y Puigdemont, cuya influencia tiene mucho que ver con la permanencia de una fuerte tensión con el Estado, preferirían, por el contrario, prolongar la legislatura. Aunque ello suponga seguir con una Generalitat paralizada, sin presupuestos, incapaz de atender las demandas de una sociedad cuyas bolsas de pobreza se hacen crónicas y camina hacia una fase decadencia.

Si esa división restó afluencia al 11-S, por otro lado contribuyó a que aflorase el pósito de amargura que el fracaso de la vía unilateral ha dejado en el movimiento. Ya nadie cree que la independencia esté a la vuelta de la esquina. Pero nadie se atreve a hacer un auténtico balance, nadie quiere ser tildado de “botifler”. Marta Rovira aventura que quizás el 1-O no tuvo suficiente legitimidad – ¡llevaron el país al precipicio en nombre de aquel “mandato” – y reconoce “que nadie sabe muy bien cómo lograr la independencia”. No obstante, cuando menos en un primer momento, la sentencia permitirá ocultar responsabilidades, luchas intestinas y ausencia de perspectivas. El objetivo de una inalcanzable secesión dará paso a la protesta indignada contra la justicia de un “Estado carcelero”; la enseña de la República será substituida por la exigencia de una amnistía. Un objetivo no menos improbable que el anterior – requeriría complejos cambios legislativos y, en cualquier caso. supondría una abdicación del Estado de Derecho frente a quienes, más allá de la calificación de su conducta, quebraron el ordenamiento democrático vigente… Pero un objetivo que permite apelar a la emoción, invocar el sufrimiento de las personas que puedan ser condenadas y evitar que la razón y la política se abran paso.

Que antes de conocerse la sentencia – y sus razonamientos jurídicos – se oigan voces airadas rechazando de antemano cualquier otra alternativa, indica que una parte del independentismo prefiere tener mártires a explorar salidas factibles al conflicto. Salidas que, sin duda, requerirán atender a las situaciones penales que pueda producir la sentencia – poco prosperaría un diálogo con interlocutores encarcelados -, pero que deben ser respetuosas con las resoluciones judiciales y la separación de poderes. Las izquierdas y el catalanismo moderado deberán esforzarse por desactivar una nueva escalada, que sólo podría saldarse con otro fracaso.

Lluís Rabell

(14/09/2019)

——————-

A les portes del “post-procés”

La imminent sentència del Tribunal Suprem posarà punt i final a allò que hem conegut com “el procés”. O, segons com es miri, punt i seguit. Aquesta no ha estat certament la Diada més multitudinària ni entusiasta dels últims anys. Tanmateix, la assistència que va aplegar la manifestació convocada per l’ANC i Òmnium demostra que tota una part de la societat catalana segueix aferrada a l’anhel d’independència. Més enllà d’estats d’ànim, divisions entre partits, fracassos de la via unilateral i manca d’estratègia, vet aquí un fenomen que ha vingut per quedar-s’hi. Hi ha poderoses raons perquè no decaigui la inquietud de les classes mitjanes que ha conferit força i amplitud al moviment. El desordre global persistent, l’inici d’un nou cicle de recessió de l’economia mundial, les incerteses que pesen sobre Europa… seguiran afavorint les tendències als replegaments nacionalistes i identitaris.

Aquest 11-S hem pogut constatar fins a quin punt el moviment entrava en conflicte amb les mateixes forces polítiques que li han donat suport i empara. La manifestació exigia “unitat”… alhora que “expulsava” els dirigents polítics de la capçalera. La propera etapa veurà incrementar-se aquestes contradiccions enmig d’una pugna inacabable entre ERC i l’enèsima mutació radicalitzada de Convergència per l’hegemonia del món independentista. Avui, són els republicans els qui adopten el to més pragmàtic i voldrien celebrar unes eleccions com abans millor. (Un desig que, si fracassés la investidura de Pedro Sánchez, quedaria en suspens… per no parlar d’un eventual gir de la situació a Espanya, favorable a les tres dretes). Per la seva banda, Torra i Puigdemont, la influència dels quals depèn de la permanència d’una forta tensió amb l’Estat, s’estimarien més perllongar la legislatura, malgrat una Generalitat paralitzada, sense pressupostos, incapaç d’atendre les demandes d’una societat on les bosses de pobresa esdevenen cròniques i que sembla caminar cap a una fase de decadència.

Per bé que aquesta divisió hagi minvat l’afluència de l’11-S, haurà contribuït a palesar el pòsit d’amargor que acumulat pel moviment. Ja ningú creu que la independència sigui “a tocar”. Però ningú gosa tampoc fer un balanç seriós. Ningú vol ser titllat de “botifler”. Marta Rovira diu ara que l’1-O potser no tenia prou legitimitat – ¡van dur tot un país al pedregar en nom d’aquell “mandat”! – i reconeix no saber pas “com fer la independència”. Però, si més no en un primer moment, la sentència permetrà amagar responsabilitats, lluites internes i absència de perspectives. L’objectiu, inassolible, de la secessió donarà pas a la protesta indignada contra la justícia de “l’Estat carceller”; l’ensenya de la República serà substituïda per l’exigència d’una amnistia. Un objectiu tan improbable com l’anterior – caldrien complexos canvis legislatius i, en qualsevol cas, suposaria una abdicació de l’Estat de Dret davant d’aquells que, més enllà de la qualificació penal que rebi llur conducta, varen trencar l’ordenament democràtic vigent. L’amnistia permet apel·lar un cop més a l’emoció, invocant el sofriment de les persones condemnades i evitant que la raó i la política s’obrin pas.

El fet que, abans de saber la sentència – i conèixer el seus raonaments jurídics – s’alcin veus irades rebutjant d’antuvi qualsevol altra alternativa indica que una part de l’independentisme s’estima més tenir màrtirs d’una causa inabastable que no pas explorar possibles sortides. Sortides que, sens dubte, hauran d’abordar les situacions penals que es puguin derivar de la sentència – difícilment podria fructificar un diàleg amb interlocutors empresonats -, però que hauran de ser respectuoses amb les resolucions judicials i la separació de poders. Les esquerres i el catalanisme moderat hauran de treballar de valent per desactivar una nova escalada, necessàriament abocada a un altre fracàs.

Lluís Rabell

(14/09/2019)

Article publicat a Catalunyapress