Sota aquest títol, dijous, 27 de juny, va tenir lloc a la seu de CCOO un apassionant col·loqui, promogut pel corrent federalista del sindicat, on vaig tenir l’honor de prendre la paraula al costat de les diputades del PSC i de Catalunya en Comú-Podem, Beatriz Silva i Concepción Abellán. Vet aquí les notes que van servir de guió a la meva intervenció. Un agraïment a tots els companys i companyes que van animar i fer possible el debat, així com a CCOO i al seu secretari general, Javier Pacheco, pel fraternal acolliment que ens van dispensar.

Vivim una greu crisi de l’arquitectura política heretada de la transició. El «procés» ha estat una prova d’estrès per al sistema constitucional. Però, a més a més, el context internacional que ens envolta és ple d’incerteses: des de l’impacte que pugui tenir el brexit fins a la possibilitat d’un nou cicle recessiu de l’economia mundial. Walden Bello ens recorda que els bancs americans acumulen 157 bilions de dòlars en productes financers «derivats», el doble del PIB mundial. La qüestió no és saber si ens enfrontarem o no a una nova sacsejada del sistema, sinó quan es produirà, quin serà el seu epicentre i quina la seva intensitat. S’atansen, doncs, temps difícils. En l’ordre econòmic, social i també polític.

Sense anar més lluny, i «aterrant» a casa nostra: hem de ser conscients del complicat escenari que dibuixarà a la tardor la sentència del Suprem. En situacions com aquesta, efectivament, la semàntica esdevé d’allò més important. Qui domina les paraules, qui és capaç d’apropiar-se-les i re-significar-les, pervé a imposar a la societat un «relat» favorable als seus interessos. Val a dir, un marc mental que determina la percepció de la realitat i, alhora, permet incidir en un determinat sentit sobre el decurs dels esdeveniments. El «procés» ha estat sobretot això: un relat que ha enlluernat la meitat de la societat catalana, però que s’ha imposat també en certa mesura a la resta.

Des de la Generalitat fins al mateix Ajuntament de Barcelona, els llaços grocs guarneixen les façanes de nombrosos edificis públics, infringint la neutralitat exigible a aquestes institucions – que ho són del conjunt de la ciutadania. El terme «presoners polítics» i «exiliats» s’ha anat normalitzant socialment, embolcallat en emoció i victimisme. Fins i tot bona part de l’esquerra alternativa ha fet seves aquestes expressions, sense mesurar-ne totes les implicacions. La idea que instal·la en l’imaginari col·lectiu és la d’una causa, justa i democràtica – la independència -, brutalment perseguida per un Estat autoritari.

Catalunya mai no ha estat una colònia espanyola. Més encara: l’acumulació capitalista de la Catalunya moderna va tenir molt a veure amb la participació en l’explotació de les possessions d’ultramar, i el creixement de la seva indústria amb el proteccionisme de l’Estat. Una cosa és que resulti insatisfactori el reconeixement jurídic de la singularitat de Catalunya, que grinyoli el seu encaix en el disseny, força inacabat, d’una «nació de nacions». Però el moviment independentista d’aquests anys no s’explica com a conseqüència de la tardana sentència del TC sobre l’Estatut. La crisi mundial desfermada per la fallida de Lehman Brothers – amb impactes especialment assoladors a l’Estat espanyol – constitueix la veritable font baptismal del «procés».

Es tracta de la reacció de les classes mitjanes d’una de les regions més riques d’Europa, atemorides per l’amenaça d’una ineluctable decadència. Una por cavalcada per la dreta nacionalista, que veia en el 15-M, les vagues generals i les protestes socials contra les retallades, el preludi d’un ascens de les esquerres capaç d’arrabassar-li el govern. La globalització ha deixat enrere el temps en què la formació de nous Estats nacionals revestia un caràcter relativament progressista. L’experiència catalana ho demostra a bastament. El demos sobre el qual pretén emergir el nou Estat només pot resultar de la fractura d’una realitat que, com la nostra, és mestissa, complexa, en construcció, amb múltiples identitats imbricades.

Més enllà de les promeses mirífiques d’Ítaca, en el decurs de la legislatura anterior les forces independentistes van haver de definir els contorns de la República Catalana. Ho van fer amb la Llei de Transitorietat Jurídica, aprovada el 7 de setembre de 2017, en el decurs d’unes jornades parlamentàries marcades per la violació flagrant dels drets de representació de l’oposició. Doncs bé, aquell esbós de constitució dibuixava un no Estat de Dret, una República sense separació de poders, amb una judicatura subordinada a l’executiu. I anunciava una Assemblea Constituent que quedaria acotada per un «procés participatiu» previ, pilotat per entitats socials i amb capacitat per formular mandats imperatius a la dita assemblea.

Però, no menys significatiu que el disseny de la República, eren els rocambolescos plans per a sostenir-la a través de la recerca de préstecs xinesos o d’oferiments d’enclavaments militars a l’OTAN. En el fons, els promotors de la República la imaginaven com un paradís fiscal. Andorra amb vistes al mar. La qual cosa és només un deliri a mitges. Perquè el destí ineluctable d’un petit Estat, sorgit en l’actual context, seria esdevenir una titella dels mercats financers. La sobirania de la República es reduiria, en el millor dels casos, a triar l’amo al qual ha de servir. De fet, hi ha un nexe intern entre els trets autoritaris de la llei fundacional i aquesta perspectiva. La República hauria de comprimir enormes contradiccions socials. La primera, tindria a veure amb la definició mateixa del perímetre de la catalanitat. Per això l’Assemblea Constituent no podria expressar la voluntat lliure de la ciutadania.

Un Estat d’aquestes característiques, feble i endeutat, només podria competir sobre la base del dumping fiscal i social. La idea d’una Agència Catalana de Protecció Social – debatuda en el decurs de l’anterior legislatura – traspuava la idea de la ruptura de l’actual sistema. La qual cosa suposava col·locar els treballadors catalans en situació de competir en matèria de despesa social amb la resta de treballadors de l’Estat. Les mateixes condicions objectives que barren el camí d’una República sobirana propicien la il·lusió d’assolir-la entre la petita burgesia, la menestralia i les classes mitjanes. Les transformacions induïdes per la globalització han desplaçat les «grans famílies» dels àmbits econòmics tradicionals cap a esferes de negoci especulatives, internacionalitzades i menys vinculades al mercat espanyol. La gran burgesia s’ha mirat el «procés» amb distància, com esperant el seu desenllaç i les configuracions polítiques que resultessin. Alhora, sacsejades per la crisi, les classes mitjanes han entrat en ebullició.

Però les classes mitjanes no poden preservar unes sobiranies locals protectores en un món dominat per les grans corporacions, el capital financer i les seves crisis cícliques assoladores. No poden, però ho intenten a la desesperada. El seus moviments es tenyeixen de nihilisme, d’esperit aventurer… o s’empetiteixen en la recerca angoixada d’un «nosaltres» que voldrien prou homogeni per resistir enmig de la tempesta. És la «preferència nacional» de Salvini. És la desesperança dels «blancs pobres» que encarnen les «armilles grogues» a França. És la bogeria dels brexiters, que es diuen disposats a veure marxar Escòcia i Irlanda del Nord i a suportar un declivi de l’economia nacional per tal de separar-se d’Europa. És, al capdavall, la derivada que va impregnant el «procés».

«Ho tornarem a fer», sentim aquests dies. Missatge ambivalent que uns llegiran com la voluntat de restar en el domini dels actes merament simbòlics, i d’altres com l’anunci d’una nova escomesa contra l’Estat. En qualsevol cas, el conflicte segueix plantejat en un context en què la correlació de forces a Espanya no és sobradament favorable a les esquerres. És fonamental, per tant, multiplicar els esforços per gestionar l’escenari subsegüent a la sentència, apaivagant els ànims i propiciant el retorn de la política. No serà possible resoldre la qüestió sense diàleg. I és inversemblant que aquest prosperi si hi ha interlocutors a la presó. Potser el camí de sortida sigui una reforma del Codi Penal que defineixi la «desobediència sistemàtica» d’aquella tardor de manera més ajustada a la realitat que no pas les tipificacions de rebel·lió o sedició. Una reforma que, aplicada amb caràcter retroactiu, pogués beneficiar als condemnats – si fos el cas – i contribuís a reconduir la situació.

Però el problema va més lluny. Les esquerres tenen el repte de definir una resposta, en termes de model d’Estat, a l’actual crisi política. El camí és sens dubte el d’una reforma federal de la Constitució espanyola. Els seus trets fonamentals han estat esbossats per juristes i forces polítiques. Es tractaria de formalitzar el reconeixement de la realitat plurinacional d’Espanya, d’establir competències federals i atribucions de les comunitats, de suprimir la divisió administrativa provincial, de transformar el Senat en una autèntica cambra de representació territorial…

Els ritmes i vies jurídiques d’aquesta transformació, que encara pot trigar, dependran de la conjuntura. Però cal que les esquerres siguin clares: independentisme i federalisme són projectes contradictoris. El federalisme pretén enfortir la unitat, conjugant l’autogovern amb la cooperació i el compromís europeu. La via independentista és la d’una ruptura… que suposa alhora una fractura de la pròpia societat catalana. El federalisme ofereix un marc de desenvolupament harmoniós de l’especificitat i la diversitat cultural i lingüística. L’independentisme propicia, per contra, una visió reduccionista i disgregadora de Catalunya. Llevat d’una involució recentralitzadora, que conduiria inevitablement a una confrontació major, aquestes són les úniques opcions polítiques que realment es plantegen.

Lluís Rabell – 28/06/2019