Buscant interseccions

haddock

Com més s’apropi la data del judici oral contra els dirigents independentistes, més a flor de pell estaran les emocions. L’anunci de les peticions de penes per part de la Fiscalia i de l’Advocacia de l’Estat ha desfermat una cataracta de declaracions i reaccions irades. Difícilment podia ser d’una altra manera. Des d’amplis sectors de la societat catalana – i no només sobiranistes -, la perllongada presó preventiva, la tesi d’un alçament violent i les elevades penes sol·licitades són percebudes com una inadmissible revenja per part del poder judicial. Sobretot en un moment en què – l’episodi dels impostos sobre les hipoteques ha vingut a reblar el clau – el prestigi i la independència de l’alta magistratura es troben en entredit. En un sentit oposat, la dreta i l’extrema dreta exigeixen càstigs exemplars. No serà fàcil guardar el cap fred durant els propers mesos.

L’any 2019 serà «l’any del judici». El seu desenvolupament i la seva sentència marcaran el curs de la política catalana i espanyola. Aquesta causa és l’heretatge enverinat de l’era Rajoy. Refusant qualsevol abordatge polític de la crisi catalana, el govern del PP l’ha duta fins al cor de l’Estat. En un recent article, Joan Coscubiela explicava que la magistratura s’ha sentit investida del deure de «salvar l’Estat» enfront del desafiament secessionista. Sobretot, després que el poder judicial hagi estat directament qüestionat, un dia sí i l’altre també, per les proclames de desobediència que tronaven al Parlament. Vet aquí una de les claus de la situació: el Tribunal Suprem és cridat a resoldre la major crisi política que ha viscut Espanya des de la transició. I ho fa amb el llenguatge i la lògica que li són propis: els del Codi Penal. Així, doncs, la instrucció del magistrat Pablo Llarena ha anat «estirant» els fets per tal de fer-los encaixar en els supòsits d’una rebel·lió; les seqüències temporals han estat adequades a les necessitats de la demostració… i les meres hipòtesis – allò que hagués pogut succeir – han cobrat gairebé força d’esdeveniment.

Certament, són nombrosos els juristes que contesten els càrrecs de rebel·lió i de sedició, en no apreciar el concurs de violència o dels moviments «tumultuaris», necessaris per a fonamentar-los. Però el raonament de la instrucció ha estat acceptat fins ara per la Fiscalia del Tribunal Suprem. I bona part de la magistratura espanyola el comparteix. Fruit de l’emoció i de l’excés de propaganda que impregna tot el «procés», l’independentisme tendeix a reaccionar davant d’aquesta problemàtica realitat amb dues afirmacions errònies: a) «la sentència ja està escrita», i b) «es tracta d’una causa general contra l’independentisme», que no hauria comès cap delicte.

La realitat, però, és diferent. El desenllaç no està decidit d’antuvi. El judici durarà setmanes, segurament mesos. Les defenses tindran marge i ocasió de desmuntar els arguments de l’acusació. L’opinió pública estarà pendent de cada sessió. Amb una repulsa tan recent a la justícia espanyola per part d’Estrasburg com la referida a la vulneració de drets que hauria patit Arnaldo Otegi en el judici pel «cas Beteragune», l’últim que voldrà la Sala Segona del Suprem és veure qüestionat el seu respecte de les garanties processals. En acabar el judici, les peticions i els delictes retinguts per la Fiscalia poden distar molt dels plantejaments inicials. I, sobretot, no és el mateix bastir una acusació sobre indicis que redactar una sentència ferma, avaluant fets que haurà calgut contrastar. Això és evident en el cas de la malversació, que necessita ser acreditada de manera fefaent. Però també és cert en el cas dels presumptes delictes de sedició i de rebel·lió, susceptibles de ser desestimats… o bé de ser admesos – tot i que no seria cap minúcia penal – en grau de «conspiració» per a cometre l’un o l’altre. No, malgrat les dificultats esmentades, les coses no estan decidides, i pretendre-ho no afavoreix gaire els interessos de les persones encausades.

Però, la segona tesi, que denuncia una persecució política per part de l’Estat espanyol, és igualment equivocada. I, això, malgrat la innegable politització de tot el procediment, del judici i de la sentència que en sortirà. L’independentisme evoca amb insistència l’1-O: porres contra urnes. Les càrregues policials foren, indiscutiblement, un gest autoritari i impotent del govern de Rajoy. Però, aquell dia, les urnes tampoc estaven emparades per una convocatòria democràtica. Per molt que una part de la societat catalana veiés l’1-O amb il·lusió, el seu plantejament no només no revestia cap de les garanties d’un referèndum homologable, sinó que emanava d’una greu violació de la democràcia representativa. Els dies 6 i 7 de setembre, la majoria parlamentària, sense tenir cap legitimitat per fer-ho, va abolir l’ordenament jurídic vigent, començant pel propi Estatut de Catalunya. La vulneració dels drets de l’oposició condensava l’exclusió de més de la meitat de la ciutadania. La dubtosa proclamació d’independència del 27-O va certificar el rumb de col·lisió amb l’Estat, posant en risc les institucions catalanes d’autogovern. No fóra just, ni democràtic, dir que «no va passar res».

Vet aquí perquè alguns persones, que des del primer moment hem denunciat l’abús de la presó preventiva i la tesi de la violència, no hem volgut signar el Manifest «Som el 80%», impulsat per Òmnium Cultural. Alguns destacats intel·lectuals, com Antoni Puigverd, tot i compartir una apreciació molt semblant dels fets, han optat tanmateix per adherir-s’hi, amb l’esperança de depassar els «fronts» que divideixen Catalunya de portes endins, a la recerca de les «interseccions» evocades fa uns dies per FrancescMarc Álvaro en un inspirat article. És un gest respectable, adoptat – diu Puigverd – després d’haver sospesat pros i contres. Els que no hem signat també ens ho hem hagut de rumiar una bona estona. Només el futur dirà quina de les dues actituds acaba resultant més útil. En qualsevol cas, en una situació com l’actual, el dubte és saludable: ens amena a considerar que «l’altre» té les seves raons… i, probablement també, una part de raó. El dubte ens apropa de la intersecció.

Malgrat un llenguatge conciliador, allunyat dels estirabots habituals de l’ANC, el text d’Òmnium fa una certa trampa. Potser sí que som un 80% a criticar la situació d’empresonament dels dirigents sobiranistes i a reclamar el retorn de la política. Sembla més dubtós, però, que un 80% de la nostra societat sigui partidària de la via unilateral… o indiferent a la seva actuació. El mateix Puigverd ho explicita amb claredat: «… no crec que la causa general sigui contra la democràcia: en aquest punt el manifest connecta indirectament amb una de les pitjors argumentacions que l’independentisme ha defensat aquests últims anys: que només ells són demòcrates («volem votar»), mentre que tot Espanya és marmessora del general Franco. (…) Tampoc estic completament d’acord amb una altra exigència del manifest: l’anulació total de les actuacions judicials contra l’independentisme. La solució ha de ser política, perquè el plet és polític. Però la unilateralitat ha de ser jutjada.» (La Vanguardia, 12/11/2018)

Espanya és un Estat de Dret, plenament reconegut per la comunitat internacional. La qual cosa no vol dir que no tinguem seriosos problemes amb el seu aparell judicial, ni que els dirigents independentistes no estiguin injustament empresonats. Com tampoc podem perdre de vista que aquest empresonament representa a hores d’ara el major problema polític del país. Però és fals dir que l’Estat conculca la llibertat d’expressió a Catalunya o que vol castigar la determinació de «posar urnes». Es jutgen fets, presumptament delictius, que tenen a veure amb el trencament del marc jurídic vigent. Que no s’hagi produït violència, no vol dir que les jornades de setembre i octubre de 2017 haguessin estat una simple picabaralla parlamentària, una banalitat sense conseqüències: les lleis de ruptura i les proclamacions unilaterals van vulnerar, ni més ni menys, drets democràtics fonamentals de la ciutadania i es va posar en qüestió la cohesió civil del país. La democràcia és per excel·lència el règim de la política, però no el domini sense límits de la majoria. Per això no hi ha democràcia sense Dret. Alhora, «no hi pot haver dret allí on no hi ha justícia». Val a dir, si aquesta esdevé venjativa o desproporcionada, si oblida que la seva finalitat última és preservar el bé comú de la convivència.

Vet aquí la complexitat del moment, que fa tan necessari – i alhora tan difícil – trobar aquestes «interseccions», aquestes zones d’entesa i aquests mínims objectius compartits entre posicions que encara romandran força allunyades durant un temps indeterminat. Per això, les proclames fetes a partir d’estats d’opinió, volubles per naturalesa, resulten atzaroses. Esperem que la gent ínclita al matís, i que es malfia de les simplificacions propagandístiques d’uns i altres, no es vegi desterrada a una esquifida «República del 20%». En el si de tots els blocs, el seny compta segurament amb molts més partidaris.

Lluís Rabell

(12/11/2018)

1 Comment

  1. Aquest corrector escriu ben bé el que vol. No hi ha manera d’inhabilitar-lo, valguem Déu! Res, només volia dir-te que m’agrada l’article i que “ojalá” es compleixin els millors pronòstics: que el seny guanyi i ens guardi de la rauxa.. Ara no la necessitem.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s