La veu que incomoda

Les_Bijoux_de_la_Castafiore_Les_Aventures_de_Tintin_tome_21

El soroll mediàtic de les forces independentistes al voltant de l’aniversari de l’1-O és inversament proporcional a la discreció observada sobre les jornades dels dies 6 i 7 de setembre. I el cas és que una cosa no s’entén sense l’altra. Assistim a la temptativa, però, d’ocultar l’atemptat a la democràcia representativa i a les institucions de l’autogovern – el més greu des del restabliment de la Generalitat – que es va viure al Parlament. Vet aquí una exigència del relat processista: cal que l’1-O aparegui com un esdeveniment grandiós i pur; com un «moment fundacional» que el record ombriu d’aquelles jornades només podria esborronar.

I, efectivament, l’1-O va palesar el vigor i el suport social amb que comptava – i segueix comptant – l’independentisme; una mobilització que va deixar en ridícul el govern del PP: un executiu que fou incapaç de desactivar la convocatòria i que, a última hora, va recórrer a una brutal intervenció policial als col·legis. Tanmateix, aquestes dades, indiscutibles, no canvien el fet que l’1-O no estava convocat, ni es va produir, res que s’assemblés a un referèndum homologable. Ni tampoc va generar cap mena de «mandat». Persistir en la idea que l’1-O expressa «la voluntat del poble de Catalunya» – i no el desig d’una part: important i activada, per una part al capdavall – només pot instal·lar-nos en l’empantanament i la divisió.

No sempre és fàcil resistir les pressions mediàtiques. Sobretot quan connecten amb les emocions de molta gent – i cal dir que l’empresonament dels dirigents polítics i socials de l’independentisme manté les ferides obertes i els sentiments a flor de pell. Sovint, correspon a l’esquerra defugir la facilitat i dir les veritats que incomoden o costen d’admetre: el camí de la unilateralitat s’ha demostrat intransitable i «l’astúcia» un parany per al propi moviment. I no només degut a l’oposició de l’Estat, sinó pel rebuig de la meitat – com a poc – de la societat catalana. Caldrà trobar una sortida a l’actual bloqueig abans de poder abordar una crisi territorial que obligarà Espanya a entomar de valent la seva realitat plurinacional. La proximitat dels judicis, heretatge enverinat de la gestió del conflicte feta per Rajoy, pesa com una llosa per fer passes més decidides en el diàleg endegat pel govern de Pedro Sánchez.

És necessari, però, que la raó comenci a obrir-se pas enmig de la cridòria. Modestament, alguns ho varem intentar abans que es produís el xoc institucional que va conduir a l’aplicació del 155 i a l’acceleració de l’escomesa judicial. Vet aquí alguns passatges de la intervenció que vaig realitzar, en nom de CSQP, al Ple del Parlament del dia 10 d’octubre; una sessió en què el President Puigdemont, en nom dels resultats de l’1-O, va proclamar la República Catalana… vuit segons abans de deixar-la en suspens. Un gest que, en aquell moment, tant el PSC com el nostre grup parlamentari varem «agafar al vol», esperant transformar-lo en una oportunitat, potser l’última, de reconduir l’enfrontament. El que va succeir durant les següents setmanes és prou conegut…

«Vivim un moment crucial. I, sens dubte, especialment difícil per a vostè, President, abocat a prendre importants decisions que marcaran el futur del país. És un oment que requereix molta valentia. I, avui més que mai, coratge és sinònim de responsabilitat. No és moment d’escoltar aquells que pensen que «com pitjor, millor». És hora de mirar de front la realitat i d’entendre que la valentia que requereix la nostra societat, el seu benestar, el progrés de l’autogovern i les llibertats, és la valentia del diàleg. Celebrem la decisió de deixar en suspens la declaració d’independència com una oportunitat en aquest sentit». (…)

«L’1-O ha estat una formidable mobilització ciutadana i tota una demostració de força del sobiranisme. Aquesta opció, ni es desfà per si sola com esperava Rajoy, ni pot ser desfeta per una escomesa repressiva. De l’1-O es desprenen moltes coses importants:l’amplitud d’una acció on s’han retrobat independentistes i no independentistes – i fins i tot gent que ni pensava anar a votar, però que va acudir als col·legis en veure les imatges de les càrregues policials… Se’n desprèn el desig de molta gent de decidir el futur del país i una actitud digna davant l’actuació del govern de l’Estat. Però en cap cas se’n desprèn un mandat democràtic per proclamar, de manera unilateral, la independència de Catalunya».

«De bon començament, la convocatòria no reunia les garanties democràtiques perquè aquest fos un referèndum homologable. Ni tampoc era, en el seu plantejament, una consulta inclusiva de tota la societat catalana. La manera en què, els dies 6 i 7 de setembre, es van adoptar les Lleis de Referèndum i de Transitorietat – violentant els drets de l’oposició i dividint el Parlament entre dues legalitats contraposades – prefigurava moltes de les coses que han anat succeint aquests dies a un ritme vertiginós. El desenvolupament de l’1-O (…) fa que, més enllà de l’estupor davant la violència, ningú, a Europa ni enlloc, pugui considerar-lo com un referèndum vàlid. I, encara menys, per sostenir una decisió tan transcendent com la independència de Catalunya».

«President, el camí de la unilateralitat és impracticable. Una DUI, tant si volgués ser d’efectivitat immediata com si es plantegés de manera diferida en el temps, constituiria un gravíssim error i una perillosa fugida cap endavant. Vostès no tenen legalitat, legitimitat, ni força per fer aquest pas. Cap cancelleria reconeixeria tal declaració. Però, per damunt de tot, la DUI instal·laria una profunda divisió en el si mateix de la societat catalana (…) I això és molt més greu que la fugida de bancs i corporacions – que, al capdavall, no tenen pàtria ni bandera -, tot i els seus impactes negatius en l’economia i l’alarma que suscita (…)».

«Cal fugir dels relats que identifiquen el moviment per la independència amb un «poble» mític i uniforme, adornat de totes les virtuts i enfrontat a una Espanya obscura i irreformable. Hi ha una Espanya social i democràtica amb qui compartim somnis de progrés. Que no s’adonen vostès fins a quin punt aquests discursos simplistes, que potser els han servit per fer agitació entre els convençuts, giren l’esquena i són mal percebuts per una part substancial de la societat catalana? Una part que manté forts vincles emocionals, familiars i de tot tipus amb Espanya, i que no se’n vol separar. Des d’aquest punt de vista, seria un greu error menystenir la gran manifestació del passat diumenge (8/10), una veritable demostració de força també d’aquesta part de la nostra societat contrària a la independència. (…) No hi ha un conflicte entre Catalunya i Espanya com a dues nacions homogènies. Deixin de brandir el terme «unionista» per desqualificar tot allò que no els agrada! No es facin ressò de llunyans enfrontaments que mai voldríem veure a cas nostra! Cal aturar la dinàmica embogida d’acció i reacció. No hi ha sortida al conflicte en termes de vencedors i vençuts. Per això no ens cansarem d’exigir que es parli, que es dialogui per tal d’evitar un xoc de funestes conseqüències». (…)

«Vull reivindicar, en aquesta hora greu, la tradició integradora del catalanisme popular. Quan, des de l’esquerra, hem alçat la bandera de Catalunya com «un sol poble», no ho hem fet per invocar cap mena d’uniformitat. Ben al contrari: ho hem fet – i tornem a fer-ho – defensant la convivència de milions d’homes i dones, nascuts aquí i vinguts d’arreu. Val a dir, un projecte de país basat en el respecte i la igualtat de drets, que celebri i conjugui la diversitat de la seva gent, que en faci senya d’identitat compartida i factor de progrés. Els majors avenços socials i democràtics de Catalunya s’han assolit sota aquesta ensenya de fraternitat». (…)

«Es tracta de reconduir el conflicte i no pas d’exacerbar-lo. Per això ens oposem amb fermesa a les amenaces de Rajoy. Però, alhora, demanem al Govern que faci tot el que estigui a les seves mans per aturar la confrontació. (…) No és temps de declaracions altisonants, sense efectes jurídics, però amb conseqüències negatives. (…) És l’hora de la valentia, President. És l’hora del diàleg».

Gairebé un any després d’haver pronunciat aquestes paraules, no hi canviaria ni una coma. Dissortadament, l’anàlisi en què es fonamentaven segueix sent d’actualitat. Però, si aleshores reclamàvem coratge a l’independentisme, aquest 1-O hauríem de fer extensiva aquesta exigència al nou govern del PSOE… i a la pròpia esquerra, que a voltes sucumbeix als càntics de sirena de l’emotivitat desbordada, confonent el to desafiant d’alguns discursos populistes amb la radicalitat democràtica. Vigilem. Que no ens reescriguin la història per justificar els errors d’ahir, perquè això ens abocaria a noves aventures.

Lluís Rabell (21/09/2018)

1 Comment

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s