Corren temps de gregarismes. El desordre global, la crisi de les democràcies liberals i les incerteses que pesen sobre les societats post-industrials, fan emergir, a tot Europa i arreu del món, amplis moviments populistes i nacionalistes. L’emoció submergeix la raó. I el retorn a uns orígens mistificats, el replegament identitari, apareixen com a respostes plausibles a unes amenaces difuses i omnipresents: «les elits», «l’altre», «la immigració»…
Són temps per redescobrir l’obra de Georges Brassens. Sobretot en la seva vessant més a contra-corrent de l’opinió pública. Brassens és l’ovella que vol romandre fora del ramat. Enmig del fervor patriòtic de la postguerra, quan les noies acusades d’haver mantingut relacions amoroses amb algun soldat alemany eren públicament rapades, Brassens s’ajup per recollir el rull de cabells d’una d’aquelles dones humiliades i l’arbora a la seva jaqueta com una particular legió d’honor. Brassens és «l’anticlerical fanàtic, el devorador d’eclesiàstics» que dedica una commovedora cançó al capellà que, indignat davant la multitud que acaba de linxar un individu, improvisa una missa en honor del desconegut: «Aquell dia, el paper de Crist l’interpretava un penjat». La humanitat i l’empatia per damunt de les banderes. Fins i tot per damunt de les pròpies conviccions.
Però és sobretot contra el xovinisme que Brassens llença els seus dards més enverinats. El seu cançoner està ple de composicions irreverents en aquest sentit. La vàlua de l’obra d’un artista es pot mesurar en la perennitat del seu missatge i en la seva universalitat: molts anys després d’haver estat composta, una cançó de Brassens segueix sent actual i parla al cor de la gent de tot arreu. I segueix convidant-nos obstinadament a sortir del ramat. És el cas d’aquesta sorneguera «Ballade des gens qui sont nés quelque part», enregistrada l’any 1972, i de la qual he fet l’adaptació al català que trobareu a continuació. No apta per a aquells que creguin que la ratafia és un elixir que els déus reserven al seu poble elegit.
Lluís Rabell (19/09/2018)
Balada de la gent nascuda en algun lloc
Mireu si són bonics tots aquests veïnatges,
i tots aquests poblets, comarques i ciutats,
que omplen de castells i esglésies el paisatge!
Els faig un sol retret, i és el d’ésser habitats.
I és el d’ésser habitats per paios que interpel·len
la resta dels humans com si fossin badocs.
Raça de patrioters, guarnits d’escarapel·les,
els imbècils cofois, nascuts en algun lloc.
Damnats siguin els fills de la pàtria nostrada
i per sempre empalats damunt d’un campanar
que creuen posseir la més bella contrada
i us fan veure el país nadiu fins a guerxar.
Tant si són de París, de Roma o Barcelona,
o de la quinta forca o potser de Bell-lloc…
o bé del cul del món, se’n vanten força estona
els imbècils cofois, nascuts en algun lloc.
La sorra que l’austruç autòcton sempre usa
per amagar-hi el cap, no hi al món res més fi,
i l’aire amb el qual inflen la cornamusa
o les bombolles de sabó és alè diví.
I, a còpia de presumir de totes les coses,
acaben convençuts els babaus, com a poc,
que fins i tot el pet d’un ruc fa olor de roses
els imbècils cofois, nascuts en algun lloc.
No és pas un lloc comú l’indret on nasqueren
i planyen de tot cor el malaurat destí
dels tristos matussers que un bon dia tingueren
el peregrí acudit d’obrir els ulls lluny d’aquí.
I quan a sometent repica la campana,
per batre l’estranger, si cal a sang i foc,
i anar a morir al front surten de llur cabana
els imbècils cofois, nascuts en algun lloc.
El nostre món, Senyor, fóra molt agradable
si arreu no pul·lulés la raça incongruent,
la raça impertinent i tant desagradable,
de la gent de la terra, de la bona gent.
La vida fóra un ram de concupiscència,
si no haguéssiu tret del no res els bajocs
que demostren per fi la vostra inexistència:
els imbècils cofois, nascuts en algun lloc.
(Adaptació: Lluís Rabell)
Lluís Rabell 