La poma amargant de Fructidor

800px-Bouchot_-_Le_general_Bonaparte_au_Conseil_des_Cinq-Cents

Si la «revolució dels somriures» hagués adoptat el calendari promogut en el seu dia pels jacobins – i suprimit dotze anys més tard per Napoleó -, les sessions parlamentàries dels 6 i 7 de setembre haurien passat a la història com «les Jornades de Fructidor». La lírica del «procés» no ha arribat, però, tan lluny. I, d’una altra banda, la seva decantació, el moviment nacionalista que ha anat configurant, l’inclina més aviat cap al bonapartisme, i no pas cap al republicanisme revolucionari.

En qualsevol cas, com més s’apropa l’aniversari d’aquelles jornades, més intens esdevé l’esforç per reinterpretar-les – o, directament, per amagar la veritat del que s’hi va jugar rere alguns «fets alternatius». Així, per exemple, alguns pretenen que una resolució del TC admetent la constitucionalitat del procediment de lectura única que contempla el nou Reglament del Parlament – resolució que, per cert, posa en guàrdia contra l’abús d’aquesta figura procedimental -, legitimaria a posteriori el comportament que va tenir aquells dies la majoria independentista de JxSí i la CUP, imposant la votació de la Llei de Referèndum i de la Llei Fundacional de la República.

En realitat, la lectura única ni es va esmentar en aquells debats. L’ordre del dia fou abruptament modificat mitjançant la invocació de l’article 81.3 del Reglament aleshores vigent, que deia: «L’ordre del dia del Ple pot ésser alterat si aquest ho acorda, a proposta del president o a petició de dos grups parlamentaris o d’una cinquena part dels membres del Parlament, i també pot ésser alterat quan hi obliga el compliment d’una llei. Si s’hi ha d’incloure un assumpte, aquest ha d’haver complert els tràmits reglamentaris que li permeten d’ésser-hi inclòs, llevat d’un acord explícit en sentit contrari, per majoria absoluta».

El sentit comú més elemental permet entendre que aquesta disposició havia estat pensada per a la tramitació de qüestions puntuals, no conflictives… En cap cas per a fer passar per la cambra, menystenint l’oposició, uns canvis legislatius transcendents, que trencaven amb la Constitució i l’Estatut i que pretenien situar Catalunya fora d’Espanya. Qualsevol modificació estatutària requereix una majoria qualificada de 90 escons. ¡I es pretenia promoure una secessió amb una ajustada majoria de 72 escons… corresponent a menys de la meitat de l’electorat!

Intervenint en nom de CSQP en el debat sobre la Llei de Referèndum, vaig dir el següent: «Permetin-me que expressi la nostra alarma davant la forma, profundament antidemocràtica, en què es tramita aquesta proposició de llei. (…) El camí triat per la majoria ha assestat un cop gravíssim, el més greu des del restabliment de la Generalitat, a la democràcia política representativa. (…) ¿El govern espanyol es nega al diàleg? ¡I tant! Ja fa anys que el PP ha deixat de fer política a Catalunya i no té un projecte de futur per a la realitat plurinacional d’Espanya. (…) Però una llei que pretén obrir pas a un nou Estat no pot passar com una exhalació pel Parlament. Aquí està representada la pluralitat de la societat catalana. El mandat democràtic, tants cops invocat, no el representen 72 escons, ni tampoc 83, sinó 135. En impedir que l’oposició exerceixi responsablement el seus drets, discuteixi i qualifiqui la proposició, pugui fer esmenes en condicions, disposi del dictamen del Consell de Garanties, incideixi en la construcció de la llei, faci avinents aquests debats a la ciutadania… En un mot: en impedir que els grups d’aquesta cambra realitzem la nostra funció, vostès no han empoderat el poble de Catalunya: han emmordassat la seva representació política. Pretextant astúcia, no han burlat l’Estat espanyol, sinó les ciutadanes i ciutadans d‘aquest país. I la fractura que avui palesarà el Parlament es pot traslladar a tota la societat…».

Avui, els defensors del «procés» voldrien fer passar aquella confrontació política per una mena de picabaralla oratòria, sense més significació que la voluntat obstruccionista de l’oposició. En veritat, però, condensava el problema de fons, situava el nostre país en el solc de les crisis d’ordre social i institucional que avui sacsegen les nacions industrials d’Europa i Amèrica. Al cor d’aquestes crisis, trobem una disfunció de la democràcia parlamentària i l’erosió de la sobirania dels Estats nacionals, resultat del desordre global i el seu impacte sobre les condicions de vida de la classe treballadora i les classes mitjanes. Mentre la reorganització d’una esquerra social es fa esperar, la ira dels perdedors de la globalització – i la por dels qui temen esdevenir-ho – fan emergir impetuosos moviments populistes i de replegament nacional. El «procés» català forma part d’aquesta onada mundial. Com més ha anat afirmant la seva unilateralitat, més s’ha anat decantant com un moviment nacional-populista, identitari i excloent.

Cal afegir de seguida que la dreta espanyola es veu igualment arrossegada per aquestes grans tendències internacionals. L’accentuació del discurs xenòfob del PP per part de Pablo Casado, la recuperació dels plantejaments més retrògrads sobre l’avortament o la competència desbocada amb Albert Rivera per veure qui mostra la major intransigència en la crisi territorial… s’inscriuen en una línia de radicalització de les dretes que va més enllà dels seus plantejaments conservadors tradicionals. La deriva del «procés» i aquesta radicalització de la dreta espanyola es retroalimenten, enfortint els trets més aventurers dels uns i dels altres.

I, en aquesta confrontació, s’ha usat i abusat de les paraules, fins a buidar-les de contingut. Les acusacions de «feixisme» i de «cop d’Estat» volen d’una banda a l’altra. Més greu encara: el Tribunal Suprem ha endegat tot un procediment penal contra l’independentisme – i manté a la presó els seus líders – basant-se en l’acusació de «rebel·lió». La proximitat dels judicis fa pujar la tensió a Catalunya i bloqueja qualsevol via de sortida del conflicte. El teorema del magistrat Pablo Llarena representa una enrevessada construcció jurídica, destinada a sostenir una figura delictiva que exigeix, segons el Codi Penal vigent, el concurs de la violència. Cosa que en cap moment no es va produir. Tanmateix, el caràcter artificiós de l’argumentació, més enllà de resultar tan inacceptable com injusta és la presó preventiva imposada als encausats, respon a un doble problema, aquest ben real. D’una banda, expressa la voluntat de la magistratura, poder de l’Estat sobre el qual el PP va descarregar la responsabilitat d’afrontar la major crisi política des de la Transició, de castigar severament el que ha considerat un intent cert de trencar la unitat territorial d’Espanya. I, d’una altra banda, la inadequació dels estris jurídics que maneja el TS. Així, doncs, Llarena ha d’estirar els fets, magnificar-los… o fer passar hipòtesis per esdeveniments – una violència que no va tenir lloc, però que s’hauria pogut produir – a fi d’adduir els supòsits de la rebel·lió.

La nostra història està prou farcida d’assonades i cops d’Estat per saber de què parlem. Els 6 i 7 de setembre no n’hi va haver cap en el sentit que coneixem – i que contempla el Codi Penal. Pretendre-ho només pot agreujar el conflicte, plantejant-lo en termes tremendistes que ens aboquen a una lògica de guerra sense quarter. Això no treu, però, que el que es va produir aquells dies revestís la gravetat política que varem assenyalar aleshores des del faristol del Parlament. No és exagerat parlar, com ho ha fet Antón Costas, de «cop parlamentari». O fins i tot de «cop postmodern», segons l’expressió encunyada per l’assagista Daniel Gascón: «L’episodi, que va assolir el seu punt culminant, després de cinc anys de procés, a la tardor de 2017, amb la declaració d’una República que no va arribar a ser, fou un cop postmodern. Segons Hans Kelsen, un cop d’Estat es produeix quan un ordenament jurídic és anul·lat i substituït per un altre de forma il·legítima. Val a dir, d’una manera no prescrita pel primer ordre. Això és el que va succeir al Parlament els 6 i 7 de setembre. Però el cop, o l’intent, també ha estat ambigu, no declaradament violent, sempre susceptible de ser negat».

(En una propera entrega, tornaré sobre la DUI del 27 d’octubre, paradigma d’aquesta ambigüitat i dels desastres que ha comportat. Aquell dia, es va fer constar en acta de la Mesa que la resolució que s’anava a votar no tindria efectes jurídics. En públic i davant les televisions es va llegir solemnement la part declarativa del text – que no es votava – i que parlava de la República Catalana… i, finalment, es va votar una part resolutiva que no proclamava res. Procés en estat pur i «jugada de farol», que diria Clara Ponsatí. El govern de Rajoy en va tenir prou per activar el 155, intervenint l’autogovern. En paral·lel, l’escomesa judicial es va desfermar, imparable).

Ningú ha oblidat la intervenció de Joan Coscubiela del dia 7, denunciant la degradació de la vida parlamentària que estava provocant la majoria (també m’hi referiré més en detall en el següent article). Aquell discurs, totalment improvisat, va ser una apassionada defensa de la democràcia política des de la tradició d’un moviment obrer que ha certificat amb el seu sacrifici el cost de la conquesta de les llibertats, i que és conscient de la importància d’un Estat de Dret per a la defensa dels més febles. No, no eren formalismes de procediment el que debatíem aquells dies.

«La forma és indestriable del fons, dèiem també. El mètode emprat es desprèn de la finalitat perseguida i la revela. (…) Vet aquí la feblesa democràtica congènita del que avui promouen: una Llei de Referèndum sense encaixen l’ordenament jurídic vigent, sense garanties tan elementals com un cens conegut i impugnable, una autoritat electoral i uns col·legis que no siguin de part… Per no parlar de la clamorosa absència d’imparcialitat dels mitjans públics i subvencionats, de la implicació del Govern en la campanya, etc. I la llei fundacional d’un nou Estat, que va en les motxilles de la primera i que, entre altres despropòsits, dibuixa una arquitectura de subordinació del poder judicial a l’executiu que difícilment acceptaria la Unió Europea…».

De fet, aquesta llei fundacional no tenia res a envejar al disseny de la «Llei Fonamental» de l’hongarès Viktor Orban. O als repetits intents del govern polonès d’instrumentalitzar la magistratura del seu país. Ni els 6 i 7 es va produir un violent cop d’Estat, ni el populisme en què ha derivat el «procés» és un feixisme. El populisme no pretén suprimir la democràcia, les llibertats, ni el Parlament. Però sí que suposa la degradació i el sotmetiment de les seves institucions a una «voluntat popular» superior, autoproclamada i excloent. En termes parlamentaris, varem assistir a la imposició tirànica de la majoria. Una majoria que definia ella mateixa el perímetre del «poble», fent d’aquesta referència la font de la suposada legitimitat dels seus actes. La resta veníem a ser «els que cohabiten amb nosaltres». O, com diria Carl Schmitt, una «estadística», absolutament secundària en relació a l’acatament del «mandat popular».

Fructidor ens va deixar una poma ben amargant i de mal pair. Podríem dir que les jornades del 6 i el 7 de setembre constitueixen l’acta de naixement d’un fenomen inèdit, que pot acabar submergint les mateixes formacions polítiques independentistes que n’han facilitat l’eclosió. Després vindria l’1-O… i molts altres esdeveniments. Seguirem parlant-ne.

Lluís Rabell (27/08/2018)

1 Comment

  1. Me deprime y al mismo tiempo me satisface la lectura de este artículo, como me emocionaron en su día las palabras que pronunció en el parlament.
    Hay una dolorosa parte de “circo” en lo que día a día se va produciendo en nuestro petit país, por la dolorosa contradicción entre el rosario de grandilocuentes y mesiánicas ideas de quien fue casual Presidente, y quiénes han tenido que afrontar una perdida de libertad excesiva. El tema catalán no genera simpatía, di no rabia. Gracias, Lluís, porque nos permites tener alguna esperanza

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s