El parpelleig de les estrelles mortes

Voldria tancar aquesta trilogia estiuenca d’humor amb una autèntica perla de la tradició jiddisch, una paràbola que constitueix una classe magistral de filosofia. És ben sabut que l’humor és una cosa molt seriosa. La ironia o el sarcasme neixen de les pròpies condicions materials d’existència de les comunitats humanes que hi recorren, i en porten la petja inconfusible. En aquest cas, el conte del petit Schlomo beu de les vivències d’una societat desapareguda ja fa molts anys, definitivament anorreada per la barbàrie i la guerra: el jiddischland, la «zona de residència» assignada als jueus en temps dels tsars, que s’estenia des del Bàltic al Mar Negre. Allí s’hi concentrava, després de l’expulsió dels sefardites d’Espanya, la major densitat de població jueva d’Europa, en unes execrables condicions d’opressió i de marginació social. Aquell va ser el bressol de tota una cultura vivaç i original, vertebrada al voltant d’una llengua pròpia. I, a principis del segle XX, aquell va ser també el gresol d’un moviment obrer nombrós i combatiu, que va tenir com a principal força organitzada el Bund, la Unió general dels obrers jueus de Rússia, Polònia i Lituània.

 

Poc coneguda entre nosaltres, la rica experiència d’aquest moviment obrer mereix ser estudiada. Sobretot, perquè és plena d’exemples de fidelitat als ideals socialistes i a l’autèntic internacionalisme – un fil roig que, en un temps de retorn dels nacionalismes com el que vivim, esdevé vital recuperar. El jiddischland va fornir forces militants a totes les tendències democràtiques i revolucionàries de l’època: populistes, llibertàries, socialdemòcrates, comunistes… Als fronts de la guerra civil espanyola, també es maleïa el feixisme en la parla estranya d’aquells voluntaris vinguts de l’Est d’Europa.

 

Però l’internacionalisme no es limita a les manifestacions de solidaritat amb d’altres pobles. El veritable internacionalisme es mesura en la capacitat d’afrontar els prejudicis i l’opinió pública de la pròpia nació, quan aquesta n’oprimeix o n’amenaça d’altres. Internacionalistes foren Jean Jaurès, assassinat a l’inici de la Gran Guerra perquè cridava a la fraternitat del proletariat d’Alemanya i de França, Karl Liebknecht i Rosa Luxemburg, els revolucionaris russos emmenats per Lenin i Trotski… Cal dir que, malgrat les crítiques acerbes de Lenin a propòsit del seu «nacionalisme», el Bund va saber fer gala d’uns posicionaments plens de sentiment de pertinença a la classe treballadora, extremadament meritoris enmig de la penosa situació en què vivien les comunitats jueves. A tall d’exemple, el seu quart congrés, celebrat el maig de 1901, declarava: «El congrés considera el sionisme com una reacció de la classe burgesa contra l’antisemitisme i la situació anormal del poble jueu. (…) El sionisme polític, propugnant la creació d’un territori per al poble jueu, no pot resoldre la qüestió jueva. (…) El congrés estima que l’agitació dels sionistes compromet el sentiment nacional i pot esdevenir un fre al desenvolupament de la consciència de classe».

 

És cert que, amb els anys, el sionisme va arribar a organitzar el seu propi corrent en les files obreres, afirmant que l’emancipació social del proletariat jueu només podria donar-se en un marc nacional propi. (La història ha mostrat fins a quin punt aquesta perspectiva constituïa un tràgic parany). Però aquesta falsa sortida, amb una clarividència premonitòria, ja fou combatuda en el seu moment pel Bund. O per quadres revolucionaris de la talla d’Abraham Léon, trotskista i dirigent de la resistència belga, capturat pels nazis i mort a Auschwitz. I aquesta lluita va crear una tradició valuosíssima, amb representants tan insignes com qui esdevindria el reputat cardiòleg Marek Edelman, als seus 17 anys el més jove dirigent de la insurrecció del gueto de Varsòvia, i que mai va cedir als oferiments de l’Estat colonial d’Israel, preferint romandre a Polònia i militar a favor de les reclamacions democràtiques de la classe treballadora enfront del règim burocràtic.

 

Vet aquí uns exemples de fidelitat que convindria recuperar a casa nostra, on tenim una dreta nacionalista que s’emmiralla en models com l’Estat sionista… i una esquerra «radical» que posa sordina al seu internacionalisme quan es tracta dels suposats interessos superiors del «país».

 

Ecos d’un món perdut? Certament. I no va ser l’únic. La ciutat grega de Salònica, refugi de nombrosos jueus expulsats d’Espanya que l’imperi otomà acollia, va esdevenir la «Jerusalem dels Balcans». I allí, en una ciutat que va arribar a ser majoritàriament jueva, també va sorgir un potent moviment obrer que rebutjava igualment el sionisme, que tenia l’ambició d’organitzar la gent treballadora de les diverses nacionalitats… i que va fer que un dels diaris de major difusió s’anomenés «Solidaridad Ovradera». El socialisme modern declinat amb les llunyanes consonàncies del castellà del segle XV. L’ocupació nazi de Grècia va suposar la deportació i l’extermini dels prop de cinquanta mil habitants jueus de Salònica.

 

Sí, mons perduts que necessitem absolutament rescatar de l’oblit, perquè n’hem d’aprendre moltes coses encara. I, last but not least, que deien els clàssics, ens convindria rescatar també l’inefable sentit de l’humor d’una gent capaç d’entomar les dificultats de la vida amb enginy, sense perdre la compostura, ni l’esperança. Molts anys després que s’hagin apagat, ens segueix pervenint la llum de les estrelles mortes.

 

 

Les tribulacions del petit Schlomo

 

Un bon mestre d’escola s’esforçava per donar als seus deixebles una educació integral. Convençut que no n’hi havia prou amb l’aprenentatge de les matèries escolars, l’home mirava també d’inculcar-los tot un seguit de valors ètics, així com un esguard crític sobre el món en què vivien. I, amb aquest propòsit, recorria sovint a paràboles, històries exemplars capaces de captivar l’atenció de la classe, i de les quals se’n podien extraure valuosos ensenyaments. Un dia, els va contar la commovedora història del petit Schlomo

 

Schlomo era un noiet exemplar: net, estudiós, ben educat, obedient… i ple de bondat i amor vers les persones i la natura. Doncs bé, vet aquí que un dia, en sortir de l’escola, Schlomo travessa el bosc per tornar a casa seva. De cop i volta, en passar pel costat d’un roure, l’infant veu per terra un pardalet que ha caigut del niu. El nen s’ajup i el recull amb molta cura. «Pobre ocellet! Tenies pressa pe enlairar-te… i encara no eres prou fort per aixecar el vol!». «Què puc fer amb tu?», es pregunta Schlomo. Alça la mirada cap a la branca on hi ha el niu; però de seguida descarta la possibilitat d’enfilar-s’hi amb l’ocellet: l’arbre és massa alt, la branca inaccessible. El xicot no s’hi veu amb cor. «Aviat es farà fosc, pensa. Si l’abandono aquí, indefens, aquest pardalet no trigarà massa a ser devorat per alguna alimanya del bosc. Però, d’una altra banda, si me l’enduc a casa, el seu destí no serà millor: aquests ocells no sobreviuen en captivitat…».

 

Turmentat per aquests pensaments, l’infant segueix caminant, tot acaronant dolçament l’ocellet entre les seves mans. Schlomo rumia i camina… fins que, en sortir del bosc, divisa un camp de conreu. És tard i no hi ha ningú. La terra ha estat recentment llaurada, i els solcs dibuixen unes profundes estries en una vasta extensió de terreny. En un angle, hi ha un immens femer, destinat a ser escampat per adobar la terra. En veure’l, Scholomo té una idea… «I si… i si fes un niu improvisat per al meu amic dins del femer? Potser, amb l’escalfor que desprèn la femta, l’ocellet suportarà el fred de la nit i demà tindrà prou esma per emprendre el vol…». Dit i fet: vencent la seva repugnància, Schlomo escarba en el femer, fa un cau per a l’ocellet, l’acomoda tan bé com pot, i el recobreix d’excrements. Després, se n’acomiada desitjant-li que passi una bona nit i marxa corrent cap a casa, on la mare l’espera, inquieta per la inhabitual tardança del seu minyó, amb el sopar preparat.

 

El cas és que el pla del nostre petit Schlomo funciona. Les seves previsions es compleixen: al cap d’una estona, els efluvis del femer fan reviscolar l’ocellet, que comença a agitar les seves ales i es posa a cantar: «Piu-piu… piu-piu… piu-piu». Però, aleshores, una guineu, que rondava pel bosc en busca d’aliment, el sent. S’apropa del femer, detecta el pardalet, el desenterra… i se’l cruspeix!

 

«Molt bé, diu el mestre, aquesta és la història. I, ara, digueu-me: què ens ensenyen les tribulacions d’aquest nen exemplar i del pobre ocellet devorat per la guineu?». Davant el silenci perplex dels alumnes,  prossegueix: «Doncs, d’aquesta història se’n poden extraure tres grans ensenyaments. El primer és que, si algú t’enfonsa en la merda, això no necessàriament vol dir que no t’estimi. El segon és que, quan algú et treu de la merda, no necessàriament ho fa per al teu bé. I tercer i més important ensenyament: quan et trobes amb la merda fins al cap, qui coi et mana posar-te a cantar?».

 

         Lluís Rabell 22/08/2017

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s