La República intermitent

'The_Lighthouse_at_the_End_of_the_World'_by_George_Roux_04

Els moviments nacionalistes – el «procés» n’ha engendrat un de molt potent – requereixen sempre mites fundacionals, apel·len constantment a les emocions i, de manera no menys sistemàtica, recorren al victimisme com a font legitimadora de la seva superioritat moral. La brutal actuació policial de l’1-O va fornir una sòlida base a aquest discurs. Tanmateix, la condemnable gestió del govern de Rajoy no atorga a la jornada un caràcter diferent del que, des d’un bon començament, tenia: el d’una convocatòria de part, sense garanties democràtiques…

L’1-O fou convocat de manera il·legal; però també il·legítima, violentant la democràcia representativa del Parlament (veure «La poma amargant de Fructidor»). Per això resulta tan important, per a tots aquells que intenten conferir a l’1-O l’aura d’un poble alçant-se contra «la tirania espanyola», ocultar la memòria dels 6 i 7 de setembre. Un any després, ningú gosa desempolsar el text de la famosa Llei de Transitorietat, embrió de la constitució del nou Estat: un disseny jurídic que situava el poder judicial sota el control de l’executiu, que – com assenyalava Soledad Gallego-Díaz a les pàgines d’El País – exhibia molt menys contingut social que la Constitució espanyola… i que pretenia encotillar la futura Assemblea Constituent de la República amb les conclusions prèvies d’un dubtós «fòrum social».

Avui, des de les fileres independentistes, res de tot això no podria ser reivindicat sense posar-se vermell. Però, sobretot, sense diluir l’èpica de l’1-O, amplificada pel greuge que suposa l’empresonament, certament injust, dels líders sobiranistes. Tanmateix, alguns sí que podem reivindicar – i tenim l’obligació política i moral de fer-ho – allò que vam defensar en el decurs d’aquelles sessions parlamentàries d’ara fa un any.

«Arribem al debat d’una Proposició de Llei que CSQP no pot avalar. No podem avalar-la des de la coherència d’un espai polític que sempre ha defensat la idea d’un referèndum – fins i tot quan vostès es mofaven d’aquesta «pantalla passada». Un referèndum que, a l’octubre de 2016, aquest Parlament va dir que hauria de ser inclusiu, reunir plenes garanties i comptar amb el reconeixement previ de la comunitat internacional. (…) Un referèndum que no és, ni de bon tros, el que dibuixa la proposició de llei que, de manera tan abrupta, en és sotmesa. (…) El referèndum que vostès anuncien no reuneix cap de les condicions de la Comissió de Venècia. (…) Afirmem amb rotunditat que, més enllà de les traves que posi el govern espanyol, però més enllà també de la resposta ciutadana que conciti aquesta convocatòria, el proper 1-O no tindrà lloc cap esdeveniment que pugui ser homologat com a referèndum, que sigui susceptible d’obtenir cap reconeixement… I, encara menys, que tingui un caràcter vinculant per a la societat catalana».

Com podem seguir reivindicant les paraules de Joan Coscubiela, que recordava aquesta setmana Antón Costas en un brillant article (La Vanguardia, 25/09/2018): «Quan es trepitgen els drets de qualsevol grup, es trepitgen els drets de tota la ciutadania de Catalunya. Vostès no s’adonen de la gravetat del que estan fent. Li estan agafant gust a l’autoritarisme».

Vistos amb un any de distància, aquests discursos, pronunciats unes setmanes abans de l’1-O, podrien semblar premonitoris. Però, ni aleshores, ni ara, els déus no ens han atorgat dots d’endevinaire. El que passa és que el «procés», submergint els partits que l’havien impulsat en un moviment nacional-populista, desenvolupa una lògica reconeixible, idèntica a la d’altres fenòmens polítics similars que tenen lloc a l’Europa del Brexit, d’Orban i Salvini, o a l’Amèrica de Trump. I aquesta lògica comporta la tendència a substituir la representativitat parlamentària pel plebiscit, anorreant aquells contrapesos institucionals, controls i garanties que fan que una democràcia política sigui un sistema concebut per evitar que un mal govern pugui cometre danys irreparables contra la mateixa societat que l’ha dut al poder. Així mateix, els moviments populistes s’articulen al voltant d’un cabdill, encarnació de la voluntat d’un «poble»… que no coincideix necessàriament amb el cens electoral.

En el seu treball «¿Qué es el populismo?» (Ed. Grano de sal), el professor de ciències polítiques de la Universitat de Princeton, Jan-Werner Müller, escriu: «Encara que guanyin de manera neta unes eleccions, (els populistes) comencen ben aviat a tenir problemes amb la maquinària institucional de la democràcia en nom d’allò que anomenen el poble real (en contrast amb els seus oponents polítics, automàticament titllats de traïdors a la nació). S’assumeix que aquest poble constitueix un bloc homogeni que només els populistes poden representar de manera autèntica. En paraules de Carl Schmitt, la substància simbòlica s’imposa per damunt del nombre – de vots – verificable mitjançant allò que el mateix Schmitt anomenava ‘l’aparell estadístic’; la voluntat nacional suposadament autèntica impedeix els procediments i deslegitima qualsevol oposició. (…) Per damunt de la llei, està el bé de la nació.»

Cal dir que Müller desenvolupa les seves tesis basant-se en les experiències europees i americanes… sense esmentar en cap moment el cas català. Però el seu llibre sembla talment una dissecció del «procés». Per als seus promotors, l’absència total de garanties de l’1-O resulta irrellevant. Fins i tot ho seria el resultat de les votacions. Com deia fa uns dies Puigdemont, «potser fins i tot vam ser tres milions, i no dos». Tant se val! Quin pes pot tenir «l’estadística» enfront del «mandat del poble»? Vet aquí la mare dels ous: amb el seu cop parlamentari dels 6 i 7 de setembre, la majoria independentista de JxSí i la CUP va definir el perímetre, la identitat i els poders d’aquest «poble»… del qual quedava exclosa la meitat de la ciutadania.

El populisme no vol enregistrar la seva partida de naixement els dies d’aquella rebregada de la democràcia parlamentària, sinó durant la jornada de l’1-O – que deu la seva èpica a les càrregues policials contra la gent indefensa que volia votar. Rajoy ha estat un factor clau per al creixement de l’independentisme a Catalunya; de la mateixa manera que Ciutadans representa la imatge invertida del «procés», i és el seu principal motor de retroalimentació.

S’ha dit i repetit – potser massa – que l’estratègia unilateral seguida per les forces independentistes es va estavellar contra l’Estat espanyol i va fracassar. És cert. Però només fins a cert punt. El populisme és capaç de treure legitimitat dels seus fracassos davant la força de l’adversari, i veure la desfeta com la confirmació de la seva puresa. La «guerra dels llaços grocs», batalla simbòlica per marcar territori i hegemonia de relat, pot semblar una manera d’ocultar l’absència d’una estratègia. Però, en realitat, el populisme no té verdadera estratègia, ni programa: és pur sentiment, és tensió i conflicte. És la reacció primària d’una societat que s’ha anat carregant d’ira i de por. Aquesta és la força i, alhora, aquests són els límits i el perill del populisme.

Aquí com arreu, el populisme representa una manera de conquerir el poder. Però aquesta «manera», reflex de la psicologia voluble de la petita burgesia, pot ser molt aventurera. La dificultat d’assolir la independència no rau tant en la complexitat, indiscutible, de la via constitucional – caldria una reforma prèvia de la Carta Magna -, sinó en el fet que els números no donen. Si una àmplia majoria de la societat catalana volgués realment la independència, aquesta acabaria obrint-se pas. Però el conjunt de les forces independentistes mai no ha assolit ni tan sols la meitat de l’electorat. I és evident que una qüestió de la transcendència d’una secessió no es pot dur a terme amb una majoria estreta. De fet, l’independentisme ni tan sols podria esperar assolir una majoria social de manera «vegetativa», a mesura que una nova generació s’anés incorporant a la vida conscient: els estudis demoscòpics indiquen que el creixement de l’independentisme es dóna en les franges d’edat superior, i no pas entre el jovent. I, pel que fa a la idea «d’eixamplar la base social»… Elecció rere elecció, apareix que la independència no sedueix el gruix de la classe treballadora, ni els segments de rendes més baixes. El vot independentista és un vot menestral i de classes urbanes mitjanes i benestants (sobretot el vot de la CUP, que presenta una gran densitat de rendes altes entre el seu electorat).

Paradoxalment, per això mateix té tirada el populisme. Car, tot i que vulgui guanyar eleccions – començant per les properes municipals – la seva estratègia no es basa en perseguir unes majories nacionals impossibles, sinó en provocar un esdeveniment, un «momentum», com diria el President Torra, que ho canviï tot. Així, es maneja la hipòtesi d’un xoc agut amb l’Estat, desfermant una reacció capaç d’empènyer una part de la societat, no independentista, al costat dels secessionistes. O de propiciar la tan anhelada intervenció de la UE. Idees vàcues? Potser sí. Però no seria sorprenent que aquesta via aventurera acabés imposant-se sobre la tàctica, més possibilista, que preferirien seguir els dirigents d’ERC. El temps són agitats, i la tardor assolirà el seu clímax emocional amb el judici dels dirigents sobiranistes. Tot i les escasses possibilitats d’èxit d’aquestes fites «disruptives», el nacional-populisme encara pot mantenir galvanitzada la meitat del país. El parpelleig d’aquesta República intermitent, que «es fa» o «s’implementa», que s’encén i s’apaga segons les vicissituds del «procés», segueix enlluernant molta gent.

Lluís Rabell (30/08/2018)

Il·lustració de la novel·la de Jules Verne “El far del fi del món” (1901) dibuixada per Georges Roux.

1 Comment

  1. No puc estar més d acord.
    Després de l ORgasme, de l ORgia i de l ORdago a que vam ser sotmesos els catalans durant aquelles setmanes tràgiques de l any passat venen lescdiferents rèpliques del tsunami.
    Tant de bó la tormenta escampi i s imposi el sentit comú, la convivència i la calma.
    Tant de bo els radicalismes d ambdos extrems quedin cada dia més en evidència i esdevinguin marginals.
    Una forta abraçada lluís.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s