És característic de tots els nacionalismes la consideració del «poble» com a receptacle de les més altes virtuts. Unes qualitats que, naturalment, el diferencien de la resta de nacions del seu entorn, totes més o menys bàrbares. Així, doncs, és sabut que els catalans som una gent endreçada i industriosa, oberta al món, dialogant i pactista… Mentre que els espanyols, per contra, romandrien presoners d’un passat de nobles arruïnats i ganduls, i  d’una saga d’inquisidors. Aquests trets atàvics estarien fins i tot inscrits en el seu ADN.

 

Els mites nacionals necessiten, però, ser constantment revisitats i engrandits. Si Catalunya vol parlar amb veu pròpia en el concert de les nacions, hi tindrà més dret com més valuosa hagi estat la seva contribució a la història de la humanitat. Atès que les gestes dels almogàvers i les conquestes de Jaume I potser no acabarien de fer el pes, vet aquí que alguns «historiadors» s’escarrassen a provar la catalanitat de Cristòfol Colom i, per tant, de la descoberta d’Amèrica… o sostenen que Cervantes va escriure la seva obra en català. Aquest dies, hi ha hagut força gresca a les xarxes socials a propòsit de la celebració d’una jornada commemorativa a la localitat de Pals, presumpte punt de sortida, segons aquestes teories, de l’expedició colombina.

 

Tot plegat sembla, a primera vista, de per riure. La ciència, la historiografia, el rigor acadèmic – volem pensar – preservaran el coneixement i el seny de la nostra societat. No hauríem de menystenir, però, aquesta mena d’extravagàncies. L’experiència del segle XX ens ensenya que, quan el nacionalisme assoleix prou força per poder imposar com a veritats oficials les seves fantasies romàntiques, l’esperit guerrer de croats i nibelungs es pot desfermar amb la capacitat devastadora que la ciència i els moderns avenços tecnològics han posat a l’abast dels Estats.

 

Els recursos que fa servir tot nacionalisme per a afirmar la seva superioritat sobre els altres són, sempre i a tot arreu, molt semblants. I l’humor és també una forma recurrent de la intel·ligència per no sucumbir davant la força assoladora de la mediocritat. Valgui com exemple aquest vell acudit soviètic, que ironitzava sobre les exageracions del règim burocràtic de l’època a propòsit de l’empremta universal del «geni rus».

 

Tot fou inventat a Rússia

 

Un professor explica als seus deixebles, en un institut de Moscou, la inestimable contribució de científics, investigadors i pensadors russos a l’avenç general de la Humanitat – una contribució maliciosament ocultada per la propaganda occidental.

 

«Tothom coneix el paper cabdal que va tenir la introducció de la màquina de vapor en l’economia moderna. Sense l’aparició d’aquest enginy, no hagués tingut lloc la revolució industrial, ni el gran desenvolupament dels transports terrestres i marítims que va marcar el segle XIX. En els manuals escolars occidentals es parla de George Stephenson i la seva locomotora, de les filatures angleses… Pura intoxicació! En realitat, devem aquest invent a un il·lustre físic rus, Alexander Vaporov – d’aquí ve el nom de la màquina – que en va concebre el primer prototip».

 

Enmig d’una atenció sostinguda dels seus alumnes, el professor prossegueix la seva exposició: «I no és l’únic cas en què s’ha volgut ocultar l’aportació del geni rus. Vet aquí el cas del telèfon, un invent que ha permès un salt endavant prodigiós en les comunicacions. Si féssim cas de les llegendes capitalistes, la humanitat hauria de mostrar el seu reconeixement a Graham Bell. O caure rendida d’admiració davant la inventiva d’un Thomas Alva Edison. Execrables falsedats! La glòria correspon en aquest cas a un cèlebre investigador moscovita i reputat acadèmic, Vassili Telefonenko, que va donar el seu nom a l’aparell».

 

Aquestes paraules arrenquen un aplaudiment entusiasta de tota la classe. Enardit, el professor continua: «Quanta injustícia! Quants esforços seran necessaris encara perquè la nostra mare pàtria sigui reconeguda com la major benefactora dels pobles del món! Penseu, a tall d’exemple, en un invent en aparença elemental, però alhora prodigiós, com és l’engranatge industrial. Com funcionarien les màquines, com transmetrien la seva força el motors, sense els engranatges? Per bé que l’engranatge va conèixer un èxit fulgurant i les seves aplicacions es van multiplicar arreu del món, el disseny original correspon un cop més a un estimat compatriota, l’enginyer Mikhail Ilyich Engranatjovich, al talent del qual devem un gran impuls modernitzador».

 

L’inevitable alumne modèlic de la classe aixeca la mà i pregunta: «Però, Rússia també ha contribuït al progrés de la humanitat a través de moltes altres disciplines, no és cert, professor?». «Indiscutiblement! – replica el mestre, tot avançant orgullosament el mentó. A través de la literatura, del cinema, de les arts plàstiques, de la música… La cultura popular de molts països porta la petja profunda de la influència russa. Mireu, sense anar més lluny, el iòdel, el cant típic del Tirol… Ja sabeu, «ai-lai-lai-lo, ai-lai-lai-lo»… Doncs bé, aquesta tonada va nàixer també a casa nostra. La va interpretar per primera vegada el mateix Engranatjovich quan es va enganxar els c… amb el seu invent».

 

Consolem-nos. Potser no aconseguirem mai que el 12 d’octubre, abans «Día de la Raza», esdevingui el «Dia de la Catalanitat». Però la ratafia serà sempre nostra.

 

         Lluís Rabell (13/08/2018)