Una xemeneia a Varsòvia

319bcd6947c23a7992272c96a39b37ae

L’ humor és una necessitat vital. I, en política, encara més. Fer escarni dels adversaris resulta relativament fàcil. Tenir un esguard crític sobre les nostres pròpies conviccions, ser capaç de riure de nosaltres mateixos, esdevé potser més complicat. Aquest exercici constitueix, però, un recomanables antídot contra el dogmatisme i el seu trist corol·lari, el sectarisme.

Durant els anys grisos del “socialisme real”, a l’antiga Unió Soviètica com als altres països de l’Est, els acudits constituïen una forma de resiliència social davant el discurs de plom de la burocràcia governant. Quan no hi havia Internet, ni xarxes socials – ni llibertat de paraula -, un acudit explicat de bon matí per un amic a un altre en una parada de tramvia de Praga o de Varsòvia, sense que ningú sabés massa bé com havia anat la cosa, feia que tota la ciutat se n’esclafés de riure al capvespre. Algunes d’aquestes històries sorgien fins i tot de sectors crítics del propi aparell administratiu i de govern. És el cas d’aquesta, inventada – si els amics que me la van explicar no anaven errats – per algun membre del Comitè Central del Partit Obrer Unificat Polonès, a mitjans dels anys seixanta, abans de les purgues antisemites que van marcar el final de la dècada. Era un temps en què encara hi havia a Polònia un bon grapat de comunistes jueus que romanien fidels als seus ideals de jovent. Però que sabien fer-los passar pel sedàs des mistificador de la florida tradició de l’ humor jiddisch.

La turmentosa història del segle XX ha sacsejat Europa, engolint móns sencers, tradicions i cultures. Que no es perdin “perles” com aquesta. Perquè ens dibuixen un somriure als llavis. I, sobretot, perquè ens recorden que la causa del socialisme no té cap sentit si no exhala humanitat.

 

Curs pràctic de dialèctica

Un estudiant de la Universitat de Varsòvia acudeix, desesperat, a un rabí de confiança, amic de la família. “Rabí, m’heu d’ajudar. No tinc ningú més a qui acudir. Vet aquí que s’acosta el període dels exàmens… i no me’n surto amb l’assignatura de teoria marxista! Enguany, el tema central és la dialèctica materialista. Però, per molt que m’hi esforço, per molt que llegeixo i estudio… no hi entenc res, RES!”.

El rabí, un home venerable i versat en les escriptures, es compadeix de seguida de l’atribolat universitari: “No pateixis. El que et passa és molt freqüent. Els manuals marxistes són molt enrevessats, fan servir un llenguatge més críptic que el Talmud. Resulten massa abstractes, i això fa que molta gent s’hi perdi. En aquests casos, l’experiència pedagògica aconsella recórrer als exemples pràctics per tal d’elevar-se, a partir d’allò concret, fins a la comprensió de les complexes lleis de la dialèctica”.

Una llum d’esperança s’encén en l’esguard de l’estudiant: “Comencem de seguida, rabí!”. “Som hi, doncs! – diu l’ancià, dibuixant un somrís maliciós. Imagina’t una fàbrica amb una gran xemeneia. Dos operaris hi entren per fer-ne la neteja. En sortir, un dels obrers té tota la cara ensutjada, negra com el carbó. L’altre, per contra, surt amb la cara neta. Qui dels dos anirà a rentar-se la cara?”. L’estudiant esclata de riure: “Quina pregunta, rabí! El que duu la cara bruta, evidentment!”. El rabí sospira: “Ja veig que et costa això de la dialèctica. Tindrem feina. Escolta: la dialèctica ens ensenya que la realitat es desenvolupa com un procés interactiu entre els diferents factors que hi són presents. En sortir de la xemeneia, l’operari que va amb la cara bruta veurà el seu company amb la cara immaculada. Com que vénen tots dos del mateix lloc, no tindrà cap raó per pensar que s’ha embrutat. Per contra, l’obrer que duu la cara neta, per la mateixa raó, en veure el desagradable aspecte del seu col·lega, correrà a rentar-se la cara. És l’operari que va net qui anirà, doncs, a rentar-se”.

L’estudiant queda desconcertat. “Va, no et desanimis, prossegueix el rabí. Un altre cas pràctic: imagina’t que hi ha una fàbrica amb una gran xemeneia. Dos operaris s’hi fiquen per netejar-la. En acabar la feina, n’hi ha un que surt amb la cara ennegrida, mentre que l’altre la duu ben neta. Qui dels dos es rentarà?”. L’estudiant, que creu haver desxifrat l’enigma, declara, triomfant: “El que va net, rabí, l’operari que va net! Ja m’ho havíeu explicat abans”. El rabí denega amb el cap i acaricia la seva barba grisenca, tot murmurant: “Pobre noi! Com li faré entendre?”. Armant-se de paciència, el savi continua: “Fill meu, has de saber que el pronòstic marxista és sempre alternatiu. I, com deia Lenin, la llei de la unitat dels contraris és una de les lleis de la dialèctica menys estudiada, però d’un importància cabdal”. L’estudiant segueix el raonament del rabí amb la boca oberta, sense veure on vol anar a parar. “Doncs bé, tornem a la nostra xemeneia: en acabar la seva feina, els dos homes creuran les seves mirades. El que va brut, veient l’altre net, pensarà que el seu rostre també ho està. El que va net, imaginarà, per contra, que duu la cara empastifada, i anirà a rentar-se. Però, constant davant del mirall que en realitat no s’ha embrutat, no tindrà cap necessitat de fer les seves ablucions. Finalment, per tant, cap dels dos obrers no es rentarà. Dues situacions diametralment oposades aboquen a un mateix resultat”.

L’estudiant, cada cop més perplex, comença a tenir una angoixant sensació d’ofec. Però el rabí prossegueix: “Un altre exemple: hi ha una fàbrica, una xemeneia, dos operaris… qui dels dos es rentarà?”. El noi, estorat, balbuceja una resposta incoherent: “El que va net… No, l’altre! O potser…”. El rabí el consola: “Sí, és difícil. Ja me’n faig càrrec. Molts han renegat de la dialèctica davant l’exigència quasi ascètica que requereix la seva comprensió. Escolta: ja saps que hi ha contradiccions principals, i d’altres que són secundàries. La qual cosa no vol dir que aquestes últimes siguin irrellevants. En determinades circumstàncies, un element que fins aleshores havia tingut un paper poc destacat, esdevé determinant en una fase concreta del desenvolupament dialèctic. És el que succeeix amb la nostra xemeneia: quan surten, els dos operaris, que fins ara no havien dit res, es parlen. El que duu la cara neta avisa el seu company de la fila que fa. El que va brut, al seu torn, certificarà al primer que ha aconseguit sortir immaculat de la xemeneia. Com a resultat de la incidència del factor comunicatiu, inicialment subestimat en la dinàmica que consideràvem, l’operari que va brut anirà a rentar-se. L’altre marxarà directament cap a casa”.

Un calfred recorre l’esquena del noi. El rabí se’l mira, i tot seguit alça els ulls al cel, implorant inspiració. “Intentem-ho un cop més, fill meu. No defalleixis. A veure, un altre exemple: tenim una fàbrica, una xemeneia i…”. “Prou, rabí, prou! No puc més! És de bojos! Amb aquestes teories… es pot sostenir qualsevol animalada!”.

El rabí, emocionat, abraça l’estudiant: “Ho veus? Ja et deia jo que, a base d’exemples pràctics, ho aniries entenent”.

Lluís RABELL – 26/07/2018

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s