Winnetou a la plana de Vic

18499569_303

No és probable que vegeu el famós apatxe, sorgit de la ploma de Karl May, llençat al galop per valls i muntanyes de la Catalunya interior. El nostre petit país no pateix la febre d’identificació amb les tribus ameríndies que travessa bona part d’Europa. Tot i que, si no estem immersos en aquesta moda, no és necessàriament per una bona raó…

Fa uns dies (21/07/2018), el rotatiu Le Monde publicava tot un dossier sobre aquest curiós fenomen: “Winnetou, un heroi alemany”. A la localitat de Bad Segeberg, situada al Land de Schleswig-Holstein, conegut gràcies a les tribulacions judicials del nostre expresident, se celebra des de 1952 un popular festival. S’hi produeixen espectacles recreant les aventures imaginades pel cèlebre novel·lista, profusament traduït i amb milions de llibres venuts arreu del món. “Des de fa més d’un segle, escriu el corresponsal Marc-Olivier Bherer, a l’altra banda del Rin, diverses manifestacions culturals perpetuen la història i les tradicions dels indis d’Amèrica. Una fascinació compartida pels neonazis, que expressament confonen colonialisme i immigració”.

El parangó, a priori sorprenent, entre el destí d’alemanys i amerindis té, nogensmenys, els seus fonaments en el passat de la nació… i projecta una llum crua sobre l’agitat present de les identitats a Europa. “Després del Terror i de la conquesta napoleònica, l’admiració que els intel·lectuals alemanys professaven a la Revolució francesa s’esvaneix, afirma el germanista Eric Leroy du Cardonnoy. (..) La il·lustració els hi apareix aleshores com un projecte superficial i individualista, imposat des de fora. A l’ universalisme, prefereixen la pertinença a un poble, a un territori precís, i consideren que els homes són indissociables dels vincles que els uneixen”.

Per la seva banda, Franck Usbeck, investigador associat a la universitat de Leipzig, es remunta als orígens del nacionalisme alemany. I cal dir que, si a casa nostra hi ha qui s’emociona amb la gesta de Guifré el Pilós o vibra amb el record dels almogàvers, la mitologia germànica té referents molt més antics: “A principis del segle XIX, quan s’afirmava l’Estat nació, Alemanya romania fragmentada en principats i sotmesa a l’ocupació francesa. Per tal de superar aquestes dificultats i mirar de fer nàixer un sentiment d’unitat nacional, alguns pensadors cercaren en un passat llunyà els elements susceptibles, segons ells, de constituir un mite fundacional. La batalla del bosc de Teutoburg rubrica, doncs, la partida de naixement de la identitat alemanya. L’any 9 de la nostra era, s’hi enfronten una aliança de tribus germàniques i el romans que intenten envair les seves terres. Aquells pobles van realitzar la proesa, aleshores formidable, de destruir tres legions del poderós Imperi, molt més avançat tecnològicament, gràcies al seu profund coneixement del territori”. L’analogia amb els indis, tal com subratlla Le Monde, resulta evident.

Però la vigència dels personatges de Karl May no es circumscriu a Alemanya. Ni, sobretot, la comparança té res d’innocent. Winnetou és també popular a Hongria. El seu primer ministre, l’ultradretà Viktor Orban, deia en un discurs pronunciat ara fa dos anys: “Puc entendre que els americans tinguin un punt de vista positiu sobre la immigració, perquè ha permès el sorgiment dels Estats Units, però haurien d’adonar-se que, pel que fa al nostre país, nosaltres som avui els indis”. Decididament, l’extrema dreta europea ha trobat un formidable element de propaganda en la mistificació dels pobles originaris. Poc abans que Matteo Salvini esdevingués ministre de l’interior, un cèlebre cartell de la Lliga Nord italiana mostrava la imatge d’un cap indi amb la frase: “Ells no van poder reglamentar la immigració. Ara viuen en reserves”. Representacions similars han estat reproduïdes per les joventuts de l’FPÖ (el Partit Austríac de la Llibertat) i per l’UKIP del Regne Unit. Sitting Bull, el líder sioux vencedor del general Custer a la llegendària batalla de Little Big Horn, si avui passegés pels carrers d’Alemanya, se sorprendria de veure la seva imatge il·lustrant els cartells d’Alternative für Deutschland que criden a combatre l’ Islam i denuncien el perill d’una arribada massiva d’estrangers, susceptibles de fer que “el poble indígena alemany” pereixi al seu torn, reclòs en reserves. La rialla que, d’entrada, provoquen semblants bajanades es glaça als llavis quan considerem l’ascens electoral de totes aquestes formacions polítiques, el seu accés als governs i la seva influència creixent sobre les agendes del Estats. La investigadora dels moviments d’extrema dreta, Susi Meret, forneix algunes claus per entendre aquesta dèria: “La temàtica ameríndia es presta fàcilment a una transferència d’un país a l’altre, perquè no hi ha cap al·lusió a un context nacional precís. El missatge traspassa fàcilment les fronteres.”

Veient l’embranzida d’aquesta tendència i la intensitat del debat nacional a Catalunya, hom podria pensar que, ben aviat, alguna tribu guerrera provinent del salvatge Oest faria irrupció entre nosaltres. Com us deia, però, no la hi espereu. Ja són nombrosos els analistes que ho han assenyalat: el “procés”, més enllà de les seves especificitats, té molt a veure amb fenòmens com el Brexit, l’elecció de Trump i l’ascens dels populismes en general.

Tots aquests fenòmens son característics de les nacions industrials que es veuen sacsejades per les dinàmiques de la globalització capitalista, amb una pèrdua de sobirania dels Estats, uns canvis vertiginosos en la producció, la distribució i l’economia mundial… i amb una inestabilitat institucional i social que empeny amplis sectors de la població, singularment unes classes mitjanes que temen pel seu futur, a un – il·lusori – replegament nacional. La mateixa impossibilitat de trencar els vincles d’interdependència confereix un caràcter espasmòdic, tribal i crispat a aquesta recerca d’un demos tranquil·litzador. A Catalunya, totes aquestes tendències, ben presents en el nostre entorn, s’han combinat en una mena de “tempesta perfecta” amb una recessió d’assoladores conseqüències socials, amb un descrèdit de la mediació política i de les institucions… i amb una crisi territorial, larvada des de feia temps, que ha acabat embolcallant tots els problemes.

Aquí, però, ningú recorrerà als indis per defensar la seva causa. A Europa, aquesta identificació serveix per a presentar com a víctima una nació que disposa d’un Estat poderós i d’una posició dominant. Equiparant immigració i colonització, es vol justificar la violència i el maltractament dels nouvinguts com si fossin mesures defensives – i, per tant, moralment acceptables. Com en el cas dels indis, es tractaria de preservar una tribu i el seu ancestral territori de caça. La immigració esdevé així la metàfora i el buc expiatori de les pors cervals que el desordre mundial suscita en la petita burgesia – però també entre sectors benestants i de la pròpia classe treballadora, emmotllats en les formes més tradicionals de producció i comerç.

Si a Catalunya no es dona aquest fenomen, això es deu al fet que el nacionalisme català que ha anat guanyant força amb el “procés” no afirma la seva identitat en confrontació amb les noves onades migratòries vingudes d’arreu del món. Al contrari, es vanta de voler acollir-les. (Tot i que podríem pensar que, més que una altra cosa, hi ha narcisisme i ganes de ficar el dit a l’ull a l’Estat espanyol per part de qui no té competències en matèria d’immigració). El nacionalisme català s’afirma cada cop més contra la meitat de la nació catalana que, d’una manera o d’una altra, conjuga la seva catalanitat amb la identitat espanyola. El “procés” ha fet que Catalunya entri en conflicte amb si mateixa. I, en aquest cas, l’analogia sioux no funciona: ja fa segles que Catalunya hauria estat “colonitzada”. Fins al punt que, presonera d’aquesta lògica, una meitat del país, empesa a cercar una identitat “autènticament catalana” – i, per tant, arbitràriament cisellada -, va deixant de veure l’altra meitat com una part de Catalunya. O, senzillament, com fa TV3, deixa de veure-la.

Parlem de dinàmiques socials poderoses, de fons, que condicionen les estratègies de tots els actors polítics, que les guien com si es tractés d’una mà invisible. Les enquestes ho fan palès: cada cop més, el vot tendeix a distribuir-se en funció de la llengua i dels orígens familiars. I, una cosa i l’altra, se solapen amb una realitat de classe. El vot independentista es concentra en les classes mitjanes – el de la CUP, en gran mesura, en les rendes altes. Les rendes més baixes i els segments socials menys favorables a la secessió s’inclinen per socialistes i “comuns”. Una part important del vot dels barris metropolitans s’ha desplaçat cap a Ciutadans, gràcies a un discurs que ha connectat amb la indignació d’àmplies capes populars que se sentien amenaçades en els seus drets per l’ independentisme.

En aquestes condicions, el risc que amenaça Catalunya no és el d’una fractura social en general, sinó el d’una fragmentació cantonal. Hi ha qui parla de “belgicanització”. Efectivament: si la burgesia catalana – si més no, una part significativa– no pogués regnar sobre un Estat propi, convertit com alguns somnien en una mena d’Andorra amb vistes al mar, potser preferiria fer-ho sobre mig país. Com un assaig pretesament innocu o com un preludi més aviat inquietant, les estelades que floreixen als balcons dels ajuntaments i a les places dels pobles, en llocs que haurien de ser neutres, van delimitant el territori. Aquí i allí, la profusió de creus i llaços grocs, més que recordar la situació dels dirigents independentistes empresonats, defineix un “nosaltres” vindicatiu, una identitat excloent i les seves àrees d’influència.

Si cal prestar atenció a aquesta hipòtesi – que significaria el fracàs de tot allò pel que han lluitat les esquerres des de la transició -, no és tant perquè algun partit en faci bandera, sinó perquè cova com un possible desenllaç de la situació. La sacsejada d’un nou cicle recessiu de l’economia mundial o les mateixes tensions que travessen la Unió Europea podrien precipitar els esdeveniments en un sentit que avui només podem intuir. El repte de l’esquerra no és – només – alertar del perill, sinó sobretot desenvolupar una política coherent per desactivar-lo: un projecte ambiciós d’autogovern, de reforma federal d’Espanya i de reorientació de la construcció europea.

No, no veurem indis a l’Empordà, ni cap caravana serà atacada pels “pells roges” en travessar la comarca de l’Osona. L’amenaça que pesa sobre la nostra convivència la representen més aviat alguns rostres pàl·lids  aventurers.

Lluís Rabell (24/07/2018)

1 Comment

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s