Cançó trista del Raval

vivers-de-revolucionaris-emili-salut-900x445

 

Barri obrer i districte canalla. Pou de misèries i contrada rebel. S’hi ha calat foc a antigues fàbriques i escoles de capellans, com hi han trobat aixopluc hospicis i cases de caritat. Aquest racó fascinant constitueix un compendi de totes les servituds i grandeses de la condició humana. És veí d’un mar que només hi ha deixat alguns nàufrags, avarats a les tavernes. Car, durant molts anys, als seus carrerons, massa estrets i ombrívols, no hi pervenien, com a la Barceloneta, la remor de les ones, ni l’aire salat que les cavalca. Fins i tot les gavines s’estimen més voltejar pel cel de l’Eixample. D’aquest diminut territori, la història n’ha fet un gresol d’anhels i parles de gent de tot arreu. Propera, però alhora distant, la ciutat global es mira de gairell aquell suburbi. Barcelona s’ha tornat massa presumida i no vol recordar que és hereva dels seus desbordaments. Encara no ha decidit si podrà treure’n algun profit… o bé si eixa bòria no té cura. Així ha estat – i així roman, tot i la seva fesomia canviant – el Raval.

Vet aquí que una bona amiga, federalista per més senyes, i antiga veïna del meu carrer nadiu – el carrer Joaquín Costa, que la gent gran seguia anomenant obstinadament “el carrer de Ponent” – ha volgut compartir amb mi un llibre de modestes pretensions, però de molt recomanable i commovedora lectura: “Vivers de revolucionaris. Apunts històrics del districte cinquè”, d’Emili Salut (Col·lecció històries del Raval), publicat per primera vegada l’any 1938, a les acaballes de la guerra civil. Es tracta d’una semblança del que fou el Raval de finals del segle XIX i durant les primeres dècades del XX. Una passejada colpidora per un “districte” insalubre, atapeït de tallers i fàbriques envellides, on s’amuntegava una classe obrera sotmesa a miserables condicions de vida i de treball. La presó del carrer de la Reina Amàlia, amb el sinistre espectacle de les seves execucions públiques, hi projectava la seva ombra amenaçadora. Barri de pinxos, captaires i saltaterrats, i empori de la prostitució més degradada. Però barri també on les protestes de les dones contra les privacions i la guerra – els fills de les classes subalternes eren la carn de canó de les aventures militars colonials – obriren pas a les grans revoltes socials de l’època, com la Setmana Tràgica de 1909, quan l’ incendi del Raval va aflamar tot Barcelona. I barri on bullien les societats obreres, animades per gent lluitadora i afamada de cultura, capaç de perdre hores de son a l’Ateneu Enciclopèdic, després d’una esgotadora jornada. O acostumada a discutir de socialisme i anarquia, de Nietzsche o Schopenhauer, entaulada al fons del Gran Cafè “Espanyol” del Paral·lel. Aquest era el món de Salvador Seguí, abatut per uns pistolers al carrer Cadena, d’Àngel Pestaña i de tants altres…

Els fills de la postguerra no hem conegut aquest Raval revolucionari. El seu ressò, però, ens arribava a través dels records de la gent gran, esgranats en veu baixa quan calia malfiar-se d’oïdes indiscretes, en temps de la dictadura. Temps de “comuna i galliner a la galeria” – literalment era així a casa nostra -, i d’anuncis de “gomas y lavajes” en carrers malfamats, com canta Joan Manuel Serrat. Tanmateix, en aquells anys foscos, alguns hem tingut la sort immensa de poder copsar a casa mateix, a través de les històries dels vençuts, però sobretot dels seus gestos i les seves actituds vitals, una cultura de classe, un tarannà i uns valors, que foren trenats amb esforç per les generacions anteriors. Singularment, en aquells mateixos racons on fèiem la nostra vida quotidiana, des dels Escolapis a la Boqueria, des de les Drassanes al Pes de la Palla, passant pels carrers del pecat.

La casualitat ha volgut que el llibre d’Emili Salut, testimoni i protagonista de l’època, amb la seva prosa despentinada i de velles consonàncies populars, caigués a les meves mans al mateix moment que la nova consellera de cultura, Laura Borràs, reivindicava davant dels mitjans de comunicació la seva adhesió al Manifest Koiné i el contingut “científic” del mateix. Com molta gent recordarà, aquest manifest, amb un nom que fa pensar en un cremós iogurt grec però que té un contingut més indigest, declara que la immigració espanyola, vinguda a Catalunya durant els anys cinquanta i seixanta del segle passat, representava una massa de “colons (involuntaris)”, mobilitzada pel franquisme a fi de diluir la parla i la identitat catalanes.

D’altres comentaristes s’han encarregat ja de desmentir aquesta fal·làcia: prou documentats estan els maltractes policials que patia aquella gent, empesa per la necessitat, en arribar a Barcelona. El nombre de doctes lingüistes i altres personalitats signants del manifest demostra, si més no, que els currículums acadèmics no vacunen contra els prejudicis d’ètnia i de classe, molt presents en el nacionalisme burgès i menestral d’aquest país – a l’època del nostre autor, com avui en dia.

Sortosament, sent jo mateix fill d’immigrant andalús – un d’aquests “colons” del règim -, els avis materns em van submergir, de la manera més natural del món, en una percepció ben diferent de les coses. L’avi Joan, mecànic de manteniment a la companyia d’autobusos després d’haver fet cinquanta oficis, i l’àvia Josefa, obrera tèxtil des dels onze anys, eren exponents genuïns de la classe treballadora barcelonina d’aquell temps, de les seves característiques i d’una determinada manera d’entendre les relacions humanes. Tots dos eren catalanoparlants i amb prou feines xampurrejaven el castellà. Això no va ser obstacle perquè acollissin el meu pare com un vertader fill: de fet, vam viure molts anys plegats en l’estret pis de lloguer dels avis, al carrer Ponent. Josep Pla, que es reivindicava membre d’una “tribu” i considerava el bilingüisme com una maledicció bíblica, probablement hagués sentit pietat pel meu destí. El cas és que, a taula, vaig ser molt feliç adreçant-me al pare en castellà i a la mare en català. De la mare i dels avis vaig rebre una llengua que era a voltes tendra i protectora, a voltes eixuta i esberlada. No florien filòlegs per endreçar-la entre les llambordes dels nostres carrerons. Però, a través d’aquesta parla maltractada, em van pervenir noms, fets, vivències, ressons d’un passat prohibit i que va acabar configurant el meu imaginari. Vaig saber qui fou el “Noi del Sucre”, que l’avi, cenetista, va tractar personalment; vaig passejar pel Paral·lel de les fàbriques i els casinos; vaig fer una imaginària cervesa al “Chicago”, davant del qual es va alçar una gran barricada el juliol del 36, defensada pels sindicalistes del Poblesec; vaig saber com d’a prop de morir va estar la mare quan va caure una bomba italiana al costat de casa que, sortosament, no va esclatar…

L’avi era la personalitat més oposada d’un doctrinari que es pot imaginar. Parlava amb un profund respecte dels companys més joves, els primers d’anar al front d’Aragó per combatre l’alçament feixista… i que hi van perdre la vida. Tanmateix, trobava els anarquistes “purs” massa ascètics; massa “idealistes”, deia. De la política, menyspreava sobretot la demagògia i la impostura: per a ell, un personatge com Lerroux representava tot el que hi pot haver d’odiosa manipulació dels sentiments de la classe treballadora… mentre que un Andreu Nin, “tot i ser polític, parlava rodó, i per això se’l van pelar”. Recordant aquelles converses, m’adono que, a través de les paraules, dels records i les anècdotes, arribava fins a mi tota una manera d’entendre el món. Hi bategava un catalanisme popular que no es declinava com un principi, ni s’enlairava com una bandera – “de pàtries i banderes, més val no refiar-se’n”. Senzillament, fluïa amb la naturalitat d’una respiració. No estava bastit damunt l’orgull, perquè l’origen i la parla d’aquella gent eren massa humils per alçar-se sobre ningú. Ni dreçava cap frontera, perquè aquells homes i dones també estaven avesats a compartir el seu destí amb gent de tot arreu. El sentiment del moviment obrer forjat en aquelles condicions històriques era profundament federalista. I profundament obert al món i encuriosit: el saber, en general, era percebut com un bé preuat que calia conquerir; sense cultura, era impossible elevar-se per damunt de la misèria, ni concebre un món lliure d’opressions. Un anhel que compartien intel·lectuals com Francesc Layret, imbuïts d’aquesta convicció: els coneixements humans, la ciència, la filosofia, les arts… no són bens particulars destinats al gaudi exclusiu d’uns pocs, sinó el producte acumulat de la cooperació humana; són conquestes socials, i a la societat pertanyen. (Acompanyant els moviments veïnals dels darrers anys del franquisme, hem conegut un bon nombre d’universitaris penetrats d’aquesta mateixa fe).

Que se’m permeti reivindicar aquella tradició que va impregnar els carrers del Raval – i que, avui, els records i algun llibre fan reviure. No pas com un exercici de nostàlgia, sinó com una llavor de futur. En un món globalitzat; en una societat que recela immenses possibilitats de progrés, però que viu malalta de desigualtat i d’injustícies; en un moment crític en què les identitats són viscudes des de la por de “l’altre” i no des de la fraternitat… em sembla plenament vigent un d’aquells aforismes que apareixia inscrit en els vells carnets de la CNT: “No oblidis mai, company, que la teva pàtria és el món, i la teva família és la humanitat”.

           ¿Ingenuïtat? Potser sí. A l’estiu del 36, però, una gent que s’ho creia va fer que al meu barri florissin barricades com naixen les roselles en un camp de blat. Sospito que, si mai s’hi hagués aventurat algun acadèmic inoportú brandint un manifest contra la “colonització lingüística”, hauria estat rebut de forma poc amena. Cadascú té els orígens que pot.

Lluís Rabell (14/07/2018)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s