La presentació d’una moció socialista al Ple de l’Ajuntament de Barcelona (29/06/2018) sobre l’abordatge de la prostitució a la ciutat – una moció de tall abolicionista, inspirada en les politiques progressistes dels països nòrdics – ha destapat la caixa dels trons. Com era d’esperar, les entitats i lobbys favorables a la regulació de la prostitució han posat de seguida el crit al cel, denigrant el text com a “prohibicionista” – cosa rigorosament falsa – i exigint el reconeixement del “treball sexual”. Amb el suport de sindicats minoritaris, però també d’organitzacions feministes, seduïdes per aquest discurs pretesament “disruptor”, i de destacades portaveus de Barcelona en Comú – la regidora de Feminismes i drets LGTBI, Laura Pérez, reivindicava la dignitat d’aquest “treball” i la necessitat d’equiparar-lo amb qualsevol altra activitat professional -, han convocat una concentració de rebuig de la dita moció a la Plaça de Sant Jaume. Les consignes de la protesta són molt significatives, i mereixen ser retingudes: “No volem ser salvades, volem drets”, “No som víctimes, som classe obrera” i “Una Barcelona feminista, sempre al costat de les putes”.

La controvèrsia m’ha fet rememorar algunes vivències de la meva infantesa. Durant el primer període de la nostra vida rebem una multitud de missatges que som incapaços de desxifrar, emmagatzemem imatges, paraules i percepcions que no podem interpretar. Moltes naufragaran en l’oblit. A voltes, però, la experiències de la vida adulta ens forneixen els codis, la graella de lectura que ens permet re visitar aquells records que dormien en algun racó de la nostra memòria, esperant ser desvetllats i per fi entesos. Com un missatge dins d’una ampolla llençada a l’oceà, que només l’albir dels corrents marítims durà – o no – fins a una platja.

Els anys de la meva infantesa eren temps molt difícils per a les dones: temps en blanc i negre, en què els rigorosos preceptes del nacionalcatolicisme pervenien a les llars a través de l’èter, en la veu d’Elena Francis o la senyora Fortuny. Personalment, vaig tenir una sort immensa. La meva infantesa va discórrer entre el meu Raval nadiu i el Poblenou de les manufactures, envoltat de dones treballadores i també de prostitutes. A unes i altres dec lliçons impagables d’humanitat. Recordo molt bé que les veïnes de l’immoble on vivia una tieta meva cuidaven sovint d’una nena petita, autèntica nineta de l’escala, mentre la seva mare exercia la prostitució. Un cas semblant a molts altres en aquella època ombrívola, en què pervivien les pors i la misèria de la postguerra: una noia jove, sense cap estudi, embarassada i abandonada pel pare de la criatura, rebutjada per la família… Lluny de retrets o judicis morals, bategava entre aquelles dones una densa solidaritat, feta de callades complicitats, de gestos soferts i de sobreentesos; un vincle poderós i estrany, que les relligava sense estridències. (Molt més tard he arribat a la conclusió que aquella teranyina de sentiments és allò que les feministes han acabat anomenant “sororitat”).

Totes plegades eren la imatge de la classe obrera, de la crua realitat de les seves dones: les que treballaven en les vetustes fàbriques del barri, escassament retribuïdes i sempre en guàrdia davant dels possibles abusos d’un encarregat; aquelles, potser més vulnerables, que una volta dissortada del destí havia precipitat en el món de la prostitució. Unes i altres germanes. Unes i altres sabedores de la diferència abismal que hi havia entre una vida sacrificada que pugnava, de la fàbrica a la llar, per mantenir la dignitat… i el sacrifici d’una vida amb la seva dignitat arrabassada, dia rere dia, pels homes que compraven a preu fet el cos d’una dona. “L’ofici més vell del món”, sentíem a dir. Però cap d’aquelles dones, cap, contemplava la prostitució com una “opció professional”, sinó com una maledicció que s’abatia sobre les més desvalgudes de la nostra classe. Vaig conèixer Fantine al Poblenou… abans que el vell Victor Hugo me la presentés formalment.

Crec que aquella percepció era del tot encertada. I crec que roman plenament vigent a l’època de la globalització capitalista, en què les indústries del sexe han fet de la prostitució un dels negocis més grans i rendibles a nivell mundial. Efectivament. La intuïció d’aquelles dones era més clarivident que algunes aportacions acadèmiques postmodernes que, fins i tot amb pretensions de descoberta antropològica, ens presenten la prostitució com una via “d’alliberament” i “apoderament” de les dones.

“No som víctimes, som classe obrera”. ¡Com si la classe obrera no pagués cada dia un tribut de milers de víctimes, dones i nenes que són objecte de tracta, a la cobdícia capitalista i a la depredació del patriarcat! La condició de víctima no configura una identitat. Hi ha víctimes perquè hi ha botxins. Negar la realitat dels abusos i violències de què són objecte les dones pobres, sovint pertanyents a minories ètniques, només fa que amagar la responsabilitat de traficants i proxenetes.

¿Una Barcelona feminista hauria d’estar sempre “al costat de les putes”? Jo diria més aviat que una ciutat feminista hauria de declarar que cap de les seves filles és una “puta”. La noció de “puta” no és més que una fantasmagòrica construcció masclista.

La “puta” representa el compendi d’una por abissal vers les dones… i d’una violenta voluntat de dominació, constitutiva del patró de virilitat característic del patriarcat; una barreja de promeses d’exuberants fantasies sexuals… i de condemna a una frustració infinita. La “puta” constitueix una figura imaginària, lúbrica i perversa, causa de perdició dels homes… però, alhora, profundament menyspreable, infrahumana, susceptible de ser comprada i sotmesa.

Cap dona real correspon a aquesta descripció. I és que no hi ha “putes”, ni “treballadores sexuals”: només hi ha dones en situació de prostitució. Per això “l’estigma” que arrossega la prostitució – i que els partidaris de regular-la ens demanen que “llevem” – és en realitat indissociable del comerç sexual, forma part de l’atmosfera sulfurosa que l’envolta; és el seu reclam publicitari permanent. En qualsevol cas, preguntar sobre la llibertat de les dones no és pertinent quan parlem de prostitució. Perquè, més enllà del grau de violència que pateixi, més enllà de saber si una dona és captiva d’una màfia o, simplement, de la necessitat, la prostitució expressa sempre una relació de desigualtat entre homes i dones que una societat democràtica no hauria de tolerar.

Quan, l’any 2011, va sorgir a Estats Units i Canadà el moviment “SlutWalk”, una mobilització de denúncia de l’assetjament que patien les dones en l’espai públic amb l’excusa de la seva vestimenta o la seva aparença – a França es va anomenar “la Marche des Salopes”… i aquí “de les Putes” -, les feministes afroamericanes van expressar les seves reserves, alertant sobre el perill de fer d’un insult una bandera. Elles veien un parany en l’adopció d’una identitat construïda per l’opressor per assentar la seva dominació, per molt que això es volgués fer en un to desafiament. El marc mental forjat per la dominació masclista imprimeix una lectura social irreversible a les paraules i els conceptes. Finalment, la reivindicació de la identitat de “puta”, per molt “disruptiu” que pretengui ser el discurs amb què es fa, només fa que normalitzar i banalitzar la prostitució; la real, la que pateixen les noies xineses dels pisos bordell de l’Eixample, les nigerianes que deambulen per les Rambles, les romaneses… i tantes i tantes dones que cada any són traficades i explotades. La cridòria mediatitzada – i celebrada per la “nova política” – de les “putes indignades” cau com una pesada llosa sobre aquestes dones. Unes dones que, certament, no necessiten ser “salvades” ni “redimides” de cap pecat, però vers les quals els poders públics tenen l’obligació d’alliberar-les del jou del crim organitzat i d’ajudar-les a refer un projecte de vida autònom.

No deixa de ser curiós que el nostre espai dels “comuns”, on ja fa temps que els discursos sobre “la gent”, “les ciutats” i “els moviments” han substituït la vella terminologia marxista de la lluita de classes, només sembli disposat a reconèixer l’existència del proletariat a través de les “treballadores sexuals”. Podria ser que, enmig de les turbulències del nou segle, la mar hagués engolit algunes ampolles… i els seus esperançats missatges.

Lluís Rabell (27/06/2018)