“Un pessimista és un optimista ben informat”, deia un vell acudit soviètic. Sota una aparença desencisada, la ironia contenia nogensmenys una gran dosi d’optimisme: de vegades, l’humor és una forma de resiliència social davant la tirania. I en el fons de tota resistència batega una esperança d’alliberament.

Avui, la controvèrsia entre optimistes i pessimistes ressorgeix enmig de l’atmosfera de “perplexitat” que ens envolta, com diria el filòsof Daniel Innerarity en el seu recent i molt recomanable treball, “Política para perplejos” (Galaxia Gutenberg). Vivim un temps d’incerteses. “Cada cop més – afirma Innerarity – tenim la sensació que en política pot succeir qualsevol cosa, que allò que era improbable o bé previsible ja no ho és tant. Aquesta mena de sorpreses no serien tan doloroses si no fos perquè posen de manifest que no tenim cap control sobre el món, ni en termes d’anticipació teòrica ni pel que fa a la seva configuració pràctica”. Doncs bé, d’esdeveniments imprevistos, començant per l’ensorrament del govern del PP i l’arribada de Pedro Sánchez a la Moncloa, n’ hem tingut uns quants durant les últimes setmanes. (En aquest cas, la sorpresa ha estat més aviat reconfortant).

Però, si eixamplem el nostre esguard sobre el món… després del brexit i l’elecció de Trump, davant l’horror de la guerra de Síria i el martiri de Palestina, quan esdevenen palesos els costos humans i ecològics del canvi climàtic o la basarda de la Unió Europea transforma la Mediterrània en una gegantina fossa comuna… en un mot: enfront del “desordre global” a què ens ha dut el capitalisme desbocat del segle XXI, ¿queden encara raons per a l’optimisme?

No sembla creure-ho una altra pensadora, Marina Garcés, que, en el seu recent opuscle “Nova il·lustració radical” (Nous Quaderns Anagrama), escriu: “El nostre temps és el temps en què tot s’acaba. Vam veure com s’acabaven la modernitat, la història, les ideologies i les revolucions. Hem anat veient com s’acaba el progrés: el futur com a temps de la promesa, del desenvolupament i del creixement. Ara veiem com s’acaben els recursos, l’aigua, el petroli i l’aire net, i com s’extingeixen els ecosistemes i la seva diversitat. En definitiva, el nostre temps és aquell en què tot s’acaba, fins i tot el temps mateix”. Segons Marina Garcés ens trobem en el que anomena “la condició pòstuma”: “Un temps de pròrroga que ens donem quan ja hem concebut i en part acceptat la possibilitat real del nostre final”.

           El contrast és notable entre els abordatges respectius de l’època que vivim. Innerarity i Garcés s’ocupen de les mateixes problemàtiques. I ho fan en la seva condició de filòsofs: val a dir, pensant els problemes que aclaparen les nostres societats, tractant de plantejar-los correctament, i contribuint així des del seu ofici, a què d’altres, des de l’acció política, resolguin – o gestionin – aquests problemes. Innerarity reivindica el crit radical de Fernando Pessoa: “¡No em vingueu amb conclusions! L’única conclusió és morir”. “La pregunta sobre l’optimisme o el pessimisme, diu, sembla referir-se a una expectativa, però en realitat ens parla d’un balanç, i com a tal es tracta de quelcom que tanca i conclou. Per això, l’actitud més raonable és resistir-se a donar al present un caràcter definitiu, diferir la resposta, deixar-la oberta. Sempre és massa d’hora per concloure; aquesta és la justificació racional de l’optimisme”.

Vet aquí el que podríem anomenar una mena d’optimisme ontològic. I no està gens malament per aixecar els ànims.

En qualsevol cas, es tracta d’un enfocament més joiós que no pas el trànsit lúgubre cap a la necròpoli de la Història que esbossa el discurs de Marina Garcés. Un discurs força representatiu, però, de tota una generació que ha irromput en la vida política a partir dels moviments socials contestataris de la globalització neoliberal. En un recent article, publicat per la revista “Critic”, el periodista i activista Hibai Arbide concloïa així una amarga dissertació sobre la inanitat de les ideologies: “Després de 15 anys rumiant-la, crec que per fi he entès la màxima de Santi López-Petit: s’ha d’aprendre a viure sense esperança i a lluitar sense horitzó”.

El debat està servit. Que se’m permeti, però, optar per una “tercera via”; val a dir, per un optimisme materialista, una mena d’optimisme de la raó – amb el permís de Gramsci. És cert, com ho deia el marxista Daniel Bensaïd, que, sovint, tot comença per un “no”: ens revoltem contra la injustícia, contra la brutalitat dels poderosos; ens plantem, rebutjant l’ordre de les coses que ens imposen… encara que no sapiguem massa bé com subvertir-lo, ni quin règim polític o social el podria substituir. Al principi, fou la negació. Però no hi ha combat sense esperança ni horitzó de canvi, encara que intuïm que la realització dels nostres anhels correspondrà molt probablement a futures generacions.

La turmentosa història del segle XX ens ho ha mostrat amb escreix. André Calvès, militant trotskista i treballador de la construcció naval a Brest, a la Bretanya francesa, explica en un senzill i commovedor llibre de memòries, “Sense botes ni medalles” (Ed. La Brèche), l’epopeia de la seva generació en els anys de la guerra i l’ocupació alemanya. Una generació capaç de sacrificis i heroïcitats que depassen la imaginació: des de l’organització clandestina del moviment obrer fins a les més arriscades accions de resistència… passant per un inaudit treball de reclutament en les pròpies fileres de la Wehrmacht (car, per als internacionalistes, sota l’uniforme d’un exèrcit invasor i sotmès a un comandament despòtic, el treballador alemany seguia sent un germà de classe amb qui calia arribar a fer causa comuna contra el feixisme). Calvès es pregunta què motivava aquells nois i noies a jugar-se així la vida – no pocs van perir en la lluita. Cap d’ells no esperava que un carrer del seu poble portés un dia el seu nom, ni s’alcés un monument en honor seu. No. Ho feien perquè entenien que, senzillament, era el seu deure combatre la barbàrie. I també perquè en els seus cors bategava un somni: sobre les ruïnes d’aquella vella Europa devastada per la guerra, s’alçarien un dia l’entesa fraternal dels pobles lliures i unes societats justes i igualitàries. A propòsit dels pessimistes del seu temps Calvès escrivia: “Admetem fàcilment que el socialisme no s’hagi pogut realitzar des de l’Antiguitat, però païm molt malament que no hagi triomfat durant la breu durada de la nostra joventut”.

A diferència d’aquella, la generació postmoderna no situa en el seu horitzó l’emancipació de la classe treballadora – de fet, ni tan sols considera que existeixi com a tal, i encara menys que pugui concitar un projecte de transformació vàlid per al conjunt de la societat. El totalitarisme stalinista i l’ensorrament del règim soviètic semblen haver imprès un estigma inesborrable sobre la mateixa idea del socialisme. Les grans utopies del segle XX s’han esvanit, mentre, al tombant del segle, el capitalisme s’afirmava com la culminació de la història de la humanitat. La controvèrsia sobre l’optimisme amaga el fet que no estem discutint d’un estat d’ànim, ni tan sols d’un “balanç”, com apunta Innerarity, sinó de l’existència o no de perspectives.

Marina Garcés no entreveu cap horitzó perquè roman presonera del marc mental de la postmodernitat: del final de la història… i d’una història viscuda, pròpia, molt limitada, que té el seu big bang en el desallotjament del cinema Princesa. No deixa de ser curiós que algú que ens proposa una nova il·lustració, cercant fils conductors del pensament a través dels segles, menystingui les experiències, conquestes i sabers generats per unes lluites d’emancipació que mai no han cessat… i que han determinat la fesomia del món.

Daniel Innerarity ens suggereix, per la seva banda, un “optimisme per defecte”: “No és que el nostre sigui el millor dels móns possibles, segons la cèlebre formulació de Leibniz, sinó que més aviat es tracta d’un dels móns que són possibles, no pas l’únic, i que hi ha d’altres possibilitats. El fet que hi hagi altres móns possibles constitueix la millor garantia que l’optimisme no sigui quelcom d’injustificat”. Certament, com dèiem, la visió d’Innerarity resulta molt més encoratjadora. Però, potser perquè forma part d’una reflexió filosòfica, l’argument no deixa de tenir un punt de pirueta dialèctica en la seva demostració, per reducció a l’absurd, de la inconsistència de la posició contrària. ¿No resulta més raonable basar l’optimisme en les potencialitats humanes, constatades al llarg d’una història, la història de la lluita de classes, que va començar molt abans que sorgissin els moviment contestataris més recents – de fet, en són tributaris – i que segueix endavant, malgrat tots els intents d’anorrear-la o negar la seva actualitat?

La història no es desenvolupa en línia recta, el seu decurs coneix fluxos i refluxos. La idea mateixa de “progrés” és contestable. La investigadora feminista Silvia Federicci interpreta la irrupció del capitalisme com una contrarevolució, com el triomf de les classes posseïdores sobre les lluites plebees que van marcar el final de l’Edat Mitjana. “Cada vegada que l’ona puja massa ràpida i escarpada – escrivia Stefan Zweig, poc abans de morir, en el seu “Montaigne” – cau com una cascada amb més força encara. (…) així, a la nostra època, les noves conquestes, els prodigis de la tècnica, el perfeccionament de l’organització, es transformen en els factors més terribles de la destrucció…”

Efectivament. L’actualitat mundial ens situa cada dia davant l’abisme insondable de la condició humana. Des dels “registres” de gitanos a Itàlia als immigrants engabiats a Texas, aquesta actualitat palesa la nostra capacitat de caure en l’abjecció més absoluta. Però hi ha també una altra vessant de la humanitat que, amb major o menor força, mai no cessa de manifestar-se. Els qui hem tingut la sort de poder veure i viure grans lluites socials – durant els darrers anys del franquisme, en el decurs la revolució portuguesa, a través de la vaga de la mineria anglesa contra Thatcher o de les lluites obreres del Bàltic – podem donar fe dels cabals inesgotables de solidaritat, d’enginy i creativitat, de capacitat d’organització i de voluntat transformadora que batega en el cor de les classes subalternes.

Si les utopies del segle XX s’han esvanit, els conflictes del segle XXI en faran emergir de noves. De fet, els contorns del socialisme que comencem a imaginar – amb la força motriu de la revolució feminista contra el patriarcat i amb la consciència ecologista d’una humanitat que esdevé custòdia del planeta – forneixen pistes per al depassament del capitalisme molt més sòlides que les intuïcions del moviment obrer que ens ha precedit. La vertiginosa cursa d’avenços tecnològics i les irreversibles interconnexions forjades per la globalització han creat les condicions històriques d’una governança racional, sostenible i democràtica de la producció i la distribució mundials. Avui, és possible pensar i bastir una alternativa a la irracionalitat, el malbaratament de recursos i les amenaces de tot tipus que comporta el capitalisme en la seva fase actual.

I, com sempre ha succeït, els nous horitzons d’emancipació tindran la pròpia lluita de classes com a camí i com a vertader “laboratori d’idees”. Una de les coses més significatives del pensament polític contemporani és l’absència, per descart, de la hipòtesi revolucionària. Sembla que ningú espera veure revolucions al segle XXI. Aquesta perspectiva, però, és la menys versemblant de totes les que podem imaginar. No és raonable pensar que les contradiccions que acumula, aquí i allí, el desordre global, no acabi provocant greus convulsions socials, faci caure governs, enceti crisis nacionals i situacions de caire obertament revolucionari, esperonant milions d’homes i dones a irrompre en l’arena política. No és raonable suposar, a tall d’exemple, que les gegantines concentracions de proletariat industrial de Xina i de les altres potències asiàtiques suportaran dòcilment, per sempre més, règims autoritaris i desigualtats socials. Les crisis cícliques del capitalisme sacsejaran també aquests països, plenament integrats en els fluxos de l’economia mundial. Sens dubte tindran trets originals, presentaran noves i desconcertants fesomies: però és difícil concebre el segle XXI altrament que com una època agitada, de grans canvis nacionals i a nivell geopolític, puntuada per conflictes bèl·lics, sacsejada per greus crisis…

“La Humanitat, deia el vell Marx, només es planteja els problemes que pot resoldre”. I, segurament, només teixeix els somnis que pot assolir. Decididament, hi ha raons per a l’optimisme.

Lluís Rabell (19/06/2018)