El bram del dinosaure

images

Una magnífica producció de la BBC, que va gaudir de gran difusió fa uns anys, recreava amb tot luxe de detalls, gràcies a les avançades tecnologies de la imatge digitalitzada, la presència dels dinosaures a la Terra. L’últim capítol escenificava la fi del regnat planetari d’aquells éssers gegantins. En una imatge colpidora, mentre en la llunyania es veia el fatídic meteorit impactar sobre la península de Yucatán, un tiranosaure llençava un bram esfereïdor. En els ulls desorbitats de la bèstia, intuint la verdadera dimensió del cataclisme, s’hi llegia un terror còsmic: no es tractava de la mort individual, sinó de l’extinció de l’espècie, irremeiablement engolida per la nit infinita del temps.

La visió del dinosaure en qüestió, impregnada d’un cert sentiment d’empatia, em va venir al cap, fa unes setmanes, en el decurs d’una conversa amb una apreciada ideòloga i fundadora de Podemos. Després d’una estona parlant de la complexa situació que es viu a Catalunya, la meva interlocutora va manifestar la seva sorpresa pel fet de coincidir plenament en l’anàlisi de la crisi territorial “amb algú com jo”. Un involuntari arqueig de les meves celles devia convidar-la a precisar el seu pensament, car tot seguit va puntualitzar: “En fi, vull dir que no és evident compartir una mateixa percepció dels esdeveniments amb algú que prové de la vella esquerra marxista europea…”. No vaig proferir cap bram. Però confesso que, per un moment, em vaig sentir com un espècimen juràssic que, havent sobreviscut miraculosament al destí dels seus semblants, era poc més que el vestigi d’un passat remot. Cal dir que no hi havia el menor retret, ni cap mena d’acritud en aquell comentari. Senzillament… era així com la “nova política” percebia els militants formats en les tradicions i experiències del moviment obrer del segle XX. Tota una revelació.

I quelcom que, més enllà de l’anècdota, ajuda a entendre alguns dels problemes que afronten les anomenades “confluències”; aquest intent de conjuminar les forces de l’esquerra transformadora clàssica, generalment de matriu comunista, i els nous corrents alternatius, sorgits en l’onada de contestació a la globalització neoliberal… que s’anuncia molt més sinuós i difícil del que els seus més entusiastes partidaris – entre els quals em compto – havíem pensat fa uns anys. Sens dubte, varem subestimar el grau de deteriorament i fatiga de l’esquerra tradicional. Però, sobretot, la distància ideològica i cultural que mantenien amb ella els nous quadres i activistes.

No es tractava només d’una qüestió generacional, d’una llunyania temporal pel que fa a referents i vivències, sinó d’un judici condemnatori sobre aquest passat. Un tall epistemològic, podríem dir-ne. En realitat, la nova fornada política és filla de la postmodernitat, i no pervé a desfer-se’n. Mira enrere, i veu un camp de ruïnes polític: amb la caiguda del Mur de Berlin i l’adaptació de la socialdemocràcia europea als postulats neoliberals, es van diluir els horitzons d’emancipació que havien conformat les lluites i esperances de canvi de milions d’homes i dones al llarg del segle XX. És “la fi de la Història”. O, com diria la filòsofa Marina Garcés, el nostre és “el temps pòstum”.

La “nova política” creu no tenir gaire cosa a aprendre de la vella esquerra – en ella veu sobretot un espai electoral a ocupar i una intendència aprofitable mentre construeix un aparell propi, però rarament una opinió política a considerar. “Hem vingut per guanyar”, afirmen els nous lideratges. I, encara que no estigui gaire clar com hauríem d’endreçar el cel després d’haver-lo assaltat, la simple evocació de la victòria té un efecte hipnòtic sobre bona part dels quadres d’una esquerra que ha patit massa desfetes, massa lluites caïnites, i que ha arribat al tombant del segle amb dolorosos balanços inacabats i demanant un relleu. El conflicte generacional comporta fins i tot, per a alguns sectors de la “nova política” si més no, un punt de ressentiment. Els nous lideratges compten amb l’aclaparadora presència d’una generació de brillants universitaris, condemnats a la precarietat per la fallada general de l’ascensor social. ¿Com haurien de confiar en la generació precedent, que no només ha vist les seves utopies tenyir-se de sang, sinó que ha estat incapaç de preservar el benestar dels seus fills? El proletariat i la lluita de classes queden, doncs, definitivament foragitats de l’arena de la Història. És el temps de la “gent”  i dels “significants buits”.

Però, si la vella esquerra exhibeix moltes cicatrius i arrossega un bon nombre de vicis, la seva tradició militant és portadora també de conquestes polítiques i d’ensenyaments adquirits pel moviment obrer al preu de duríssimes experiències. La ignorància altiva del passat condueix a repetir errors o a considerar com a “novetats” receptes depassades per l’esquerra des de fa dècades. Aquests últims dies hem tingut un exemple de regressió del pensament polític en la consulta interna de Podemos sobre la continuïtat de Pablo Iglesias i Irene Montero al capdavant del partit. “L’escàndol” que suposaria contractar una hipoteca sobre un xalet a les afores de Madrid només es fonamentava en la incoherència d’aquesta decisió, estrictament personal, amb un discurs i un imaginari, projectats pels mateixos dirigents de Podemos, que feien gairebé de la pobresa una virtut. Però aquest no és el pensament del moviment obrer. Si, com bé ensenya la tradició llibertària, “el poder corromp” – tot poder és, per si mateix, una font d’infecció política, i cal ser-ne conscient -, l’esclavatge també corromp. No és la pobresa allò que genera virtut, sinó la lluita conscient, col·lectiva i organitzada, per eradicar-la. Un dirigent polític no ha de fer vot de pobresa, sinó d’honestedat. Ben diferent d’aquest prejudici era “l’austeritat” que recomanava en el seu temps Enrico Berlinguer, entesa com una gestió rigorosa de béns comuns i recursos públics, allunyada del malbaratament, la despesa supèrflua o els privilegis.

El socialisme no persegueix un repartiment equànime de la misèria. Ben al contrari, pretén reorganitzar la societat a fi de satisfer les necessitats materials i morals de tothom. Però la “nova política” tendeix a preferir l’ideal franciscà a la divisa marxista. Molts recordaran els debats entre la CUP i Barcelona En Comú en els mesos previs a les eleccions municipals de 2015 a propòsit de la remuneració d’alcaldes i regidors: una autèntica subhasta de sous precaris; el més mal pagat seria el millor servidor públic. (Naturalment, aquesta filosofia no permet posar professionals qualificats al servei de la ciutadania, ni representa cap garantia contra la corrupció. Més aviat afavoreix la proliferació de familiars i amics precaris, com assessors o càrrecs subalterns en les administracions). Entre les reaccions suscitades al voltant del famós xalet, no han faltat els retrets rigoristes d’algun dirigent, inflexible a l’hora de prescriure pisos proletaris per a tothom, però força allunyat de la doctrina anticapitalista a l’hora de condecorar verges o d’acollir comandes de construcció naval per a una dictadura sanguinària – que suposarien, això sí, molts llocs de treball en una localitat severament castigada per l’atur. La crítica d’esquerres no vindria tant per tal o qual decisió de govern, difícil i susceptible d’error, sinó per la incongruència i la demagògia populista.

Una demagògia que ha impregnat la consulta sobre la continuïtat o no de la parella dirigent. El problema no ha estat  només el fet de transformar una qüestió personal en un problema col·lectiu, sinó la introducció d’un procediment plebiscitari que, si tingués continuïtat, determinaria una fesomia del partit… molt allunyada de la “innovació política”. La pólvora fa temps que està inventada, i el bonapartisme també. Establint una relació directa, sense intermediació, entre un lideratge personalitzat a l’extrem i una afiliació atomitzada, comminada a pronunciar-se en termes envoltats d’emotivitat i dramatisme, queden literalment anorreats els marcs organitzats de debat, de construcció enraonada de posicions i decisions col·lectives.

En un mot: el plebiscit posa en qüestió el funcionament orgànic i democràtic que defineix un partit d’esquerres, i promou el cesarisme. És cert que la “nova política” és poc amiga de les velles distincions entre dretes i esquerres. Potser si no hi fos tan reticent no hauríem de recórrer a termes i analogies que ens remeten al declivi de la República de Roma o a l’experiència del peronisme.

Decididament, no serà fàcil la maduració del nou subjecte polític. Caldran molts debats i moltes batalles compartides entre les dues generacions militants. Com tots els projectes transformadors que l’han precedit, aquest no s’estalviarà crisis, ni alguna que altra ensopegada. En qualsevol cas, no és prudent menystenir els brams que ens pervenen del passat. Els dinosaures no són un cas únic. El nostre planeta ha vist també l’extinció d’espècies més recents i evolucionades.

Lluís Rabell (30/5/2018)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s