Les lleis de la dialèctica

unnamed

Una de les anomenades “lleis de la dialèctica” és la que enuncia el canvi de la quantitat en qualitat. L’aigua pot escalfar-se fins a 99 graus de temperatura. Tot i ser cada cop més calenta, no veurà modificat el seu estat. Un grau més, però, i començarà a bullir. A l’hora d’analitzar les situacions polítiques, convé evitar l’alarmisme; no és bo anticipar esdeveniments dramàtics que no s’han produït – i que encara és possible evitar que es produeixin. Cal tenir tanmateix presents les lleis de la dialèctica. Si no, ens podria passar com a aquell individu que cau des d’un gratacel de 100 pisos, i quan li queden pocs metres abans d’esclafar-se contra l’asfalt crida als vianants que fugen aterrits: “No patiu! Ja he baixat 99 pisos i, de moment, vaig bé”.

La crisi catalana no ha assolit encara el grau d’ebullició. No hauríem de menystenir, però, els senyals i els incidents, cada cop més nombrosos, que ens indiquen que l’atmosfera s’està carregant d’electricitat. En una recent entrevista televisiva, l‘alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, manifestava la seva perplexitat davant del fet que una majoria de diputades i diputats independentistes d’ideologia progressista – d’ERC i de la CUP – haguessin fet President de la Generalitat una persona amb el perfil xenòfob i carlí de Joaquim Torra. L’explicació cal cercar-la en els canvis que s’han anat produint en el si de la societat catalana; canvis en relació amb els quals l’entramat institucional i la representació política partidista van endarrerits.

A Catalunya, res no ens complau tant com creure’ns diferents de la resta del món. Però, sovint, allò que creiem ser un fenomen absolutament inèdit constitueix, de fet, l’expressió concreta i particular d’algun dels grans corrents de fons que sacsegen les nacions industrialitzades del nostre entorn. Això ha esdevingut més cert i palès amb les profundes imbricacions entre els diferents països, teixides per la globalització. Amb totes les seves especificitats, amb una combinació original de crisi social i institucional i amb l’esgotament del model territorial – una mena de “tempesta perfecta” formada enmig d’una severa recessió econòmica -, el “procés” representa sobretot una reacció de replegament defensiu, nacionalista, “d’identitat amenaçada”, de les classes mitjanes, atemorides per la desestabilització i les incerteses que provoca el desordre global. Es tracta d’una reacció de la mateixa naturalesa que el brexit o l’ascens dels populismes a tot Europa. L’última manifestació la tenim a Itàlia, amb la formació d’un govern d’aliança entre la Lliga Nord i el Moviment 5 Estrelles: un govern euro escèptic que enlaira sense manies la bandera de la “preferència nacional”.

Hi ha qui troba aquests paral·lelismes ofensius. ¿No tenim aquí un moviment pacífic i joiós, amb simpàtiques famílies que enlairen estelades i, ara, sota l’imperi del 155, amb persones respectables que exhibeixen dignament llaços grocs a la solapa? Res no seria més injust ni estúpid que atribuir a dos milions de persones unes conviccions supremacistes com les que marquen el currículum intel·lectual de Quim Torra. I tanmateix… aquest senyor no ha accedit per casualitat a la presidència de la Generalitat.

Si Carles Puigdemont, amb el suport d’una reduïda guàrdia pretoriana parlamentària, ha aconseguit imposar la seva voluntat a ERC i al PDCat, és perquè el seu desafiament legitimista i el seu lideratge cesarista connecten amb el cor de tota una franja de la societat catalana; una franja que, en el gresol d’aquests anys de tensió sostinguda amb l’Estat, ha anat forjant un “nosaltres” que exclou la part – tal volta majoritària – del país que manté una vinculació cultural i emocional amb Espanya. Segurament, el “pensament” reaccionari de Quim Torra representa, en un sentit d’identificació estricta, una minoria. Però no hi ha hagut cap moviment de protesta, ni senyal de desafecció. Molta gent ha arrufat el nas en silenci; però cap grup d’intel·lectuals o personalitats independentistes ha llençat un manifest o una proclama desmarcant-se de les seves tesis etnicistes. Certament, els empresonaments i la pressió judicial del govern espanyol contribueixen poderosament a mantenir la disciplina. Però no ho expliquen tot. Alguna cosa ha basculat en el fons de la societat catalana; s’ha produït un desplaçament de les plaques tectòniques sobre les quals havia reposat la convivència de la seva diversitat durant les últimes dècades; han saltat tabús i han ressorgit vells corrents soterrats – que, sota l’ègida de Pujol, el nacionalisme conservador de Convergència mai no havia deixat de nodrir.

Pel que fa a les forces polítiques, ningú, en el camp independentista, ha gosat oposar-se a la investidura de Quim Torra. ERC, manifestament descontenta amb l’estratègia de tensió teledirigida des de Berlin, ha acotat el cap, posant de relleu la naturalesa profunda d’aquesta formació. ERC segueix sent, segons l’expressió d’Andreu Nin, “el partit del senyor Esteve” (el de la botiga de vetes i fils “La Puntual” que descrivia Santiago Rusiñol): paraules abrandades, però gest impotent. En ple segle XXI, ERC manté la mentalitat del masover que s’emmiralla en l’amo, que l’odia i l‘enveja alhora… però que no gosa alçar-se contra ell; una força congènitament subalterna de la dreta burgesa. Pel que fa a la CUP… el seu “radicalisme” en fa una mena d’ariet de l’estratègia aventurera de “com pitjor, millor” amb què Puigdemont mira de reconfigurar tot el camp independentista en un moviment nacionalista, unificat sota la seva tutela. Més que un corrent revolucionari socialista, la CUP encarna la revolta adolescent dels fills, avui amb un futur precari, de les classes mitjanes. Són entremaliats: en van fer una de bona a Mas. I, ara, potser arrosseguen mala consciència veient l’ ideari del personatge que han fet President amb la seva calculada abstenció. Però, a l’hora de la veritat i gràcies al pes de la seva organització comarcal, la CUP ha respost “present” a la crida carlina. (Cal dir que un cert posat franciscà, fent gairebé de la pobresa una virtut, no és exclusiu de la CUP, sinó que ha imbuït també l’espai de la “nova política”. Però això mereix ser tractat a part i amb deteniment).

Aquesta capitulació de l’esquerra independentista expressa la seva pròpia incoherència; però reflecteix també el sentiment de “perdre peu”: la societat ha estat capturada per un relat al qual els dirigents d’aquests partits no gosen oposar-se. Amb això, elements que jugaven un paper “d’esmorteïdor” dins la societat civil van fallant. Marcs unitaris, com UCFR, han lliscat cap a un perfil independentista. Fins i tot una entitat com SOS-Racisme s’ha apressat a declarar “no racista” el discurs de Quim Torra, adduint que tindria a veure amb “un conflicte entre espanyols i catalans”. (En realitat, el menyspreu de Torra es dirigeix a aquella meitat del país que no s’adequa a la seva concepció de “catalanitat”: una nació fonamentada sobre referents ètnics, identitats culturals o adscripcions lingüístiques suposadament “genuïnes”, i no pas basada en criteris de ciutadania. En un recent article – “El Punt”, 21/05/2018 -, Salvador Cardús, un dels sumes sacerdots del “procés”, oposava una “bona immigració”, recentment vinguda d’arreu, decidida a integrar-se plenament a Catalunya i fins i tot a fer-se independentista, als sectors socials originaris de fluxos anteriors que, segons ell, s’hi resisteixen. Es tracta, naturalment, d’aquells catalans que se senten alhora espanyols. Potser aquesta visió excloent no correspon als paràmetres amb què SOS defineix el racisme, i en funció dels quals ha absolt Quim Torra d’aquesta falta. Tanmateix, els criteris de diferenciació “nacional” que es desprenen dels seus escrits, com l’oposició entre “bons immigrants” i “mals catalans” que practica Salvador Cardús, constitueixen la versió més moderna del racisme; un corrent en boga entre la dreta nacionalista europea, que estigmatitza determinats col·lectius en funció de trets culturals o creences religioses suposadament incompatibles amb les societats occidentals).

No cal insistir sobre les tensions que tot plegat introdueix en els moviments socials, associacions veïnals, sindicats… L’espai públic esdevé un objecte de disputa entre l’ independentisme i aquelles forces que, com C’s, compten encara créixer sobre la base d’una confrontació exacerbada. S’acumulen de manera inquietant els factors susceptibles de provocar enfrontaments civils i, en qualsevol cas, de dibuixar una Catalunya dividida en “cantons” – no oficials des d’un punt de vista administratiu, però reals des d’una òptica de segregació social i territorial a les nostres ciutats. L’esquerra ha de prendre la mesura del desafiament que se li planteja per generar una alternativa democràtica i de progrés enfront d’aquesta dinàmica destructiva. Amb el conflicte enquistat, la temperatura seguirà pujant. No oblidem les lleis de la dialèctica.

Lluís Rabell (22/05/2018)

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s