El diàleg i l’alternativa

porfirio2La incògnita sobre la formació del Govern ha quedat, doncs, resolta amb la decisió de la CUP de permetre la investidura de Quim Torra com a President de la Generalitat. Vaja, ha quedat resolta la formació de l’executiu… però no pas la seva estabilitat. I encara menys la del país. No hem sortit de la zona de tempestes. Ans al contrari: no sembla descabellat pensar que el pitjor encara estar per venir. Els judicis dels dirigents independentistes, anunciats per a la tardor, seran sens dubte un moment de gran tensió emocional en el si de la societat civil; un moment que Puigdemont, si estigués encara en condicions de seguir tutelant la política catalana, podria considerar avinent per forçar una nova contesa electoral en clau de “plebiscit contra la repressió de l’Estat espanyol”. De fet, ja ho insinuava en una entrevista concedida al diari italià La Stampa… mentre Quim Torra pronunciava el seu primer discurs d’investidura – coincidència que augura una legislatura teledirigida.

Cal dir que una convocatòria d’aquestes característiques seria la millor manera d’establir, a pocs mesos de les eleccions municipals, un marc mental polaritzat en termes d’identitat nacional. El marc que més convé a l’ independentisme… i a Ciutadans. Sobretot a l’ indret decisiu, allí on l’ independentisme vol consolidar la seva hegemonia i on C’s sap que ha de consolidar la seva presència, si vol esdevenir força de govern: a Barcelona. Vet aquí uns i altres conjurats per acabar amb “l’anomalia Colau”.  En aquestes condicions, és evident que els debats sobre la ciutat, sobre el seu futur o les necessitats socials dels seus barris quedarien esbandits per una confrontació al voltant de la capitalitat de Barcelona o la seva espanyolitat.

Tots aquests escenaris resulten perfectament imaginables, fins i tot probables. Però no podem donar res per fet. Hem entrat en una espiral embogida d’esdeveniments en què situacions que semblaven previsibles s’han vist capgirades per un sobtat canvi de guió. La crisi que vivim és massa complexa i polièdrica en l’ordre social, institucional i territorial: els pronòstics només es poden formular com a hipòtesis, i aquestes prenen sovint un aire d’especulació. Només cal considerar els diferents desenllaços possibles de la situació judicial en què està immers Puigdemont per entendre que ens podem trobar davant d’escenaris variats.

No té massa sentit, per tant, voler anticipar cap peripècia. De fet, hom té la impressió que tots els agents polítics, els d’un bàndol com els de l’altre, es mouen en el curt termini – obtenir l’aprovació d’uns pressupostos per part del PNB, resoldre a corre-cuita una investidura… -, incapaços d’establir una veritable agenda de govern. Com sembla que li agrada dir a Puigdemont, ningú està en condicions de plantejar com s’ho farà per “creuar el pont abans d’arribar al riu”. Tanmateix, sí que podríem detectar algunes grans tendències de fons, definitòries del moment que vivim. I, en aquest sentit, el nomenament d’una personalitat política com la que representa Quim Torra hauria d’encendre tots els senyals d’alarma. Com s’ha posat de manifest en el decurs de les dues sessions d’investidura, la seva designació “digital” per part de Puigdemont, la provisionalitat anunciada de la legislatura  i el caràcter “vicari” de l’encàrrec presidencial, certifiquen una barroera instrumentalització de les institucions d’autogovern. Tot i voler controlar-les de manera patrimonial, guanya força de manera inquietant una actitud de menyspreu vers aquestes institucions, com si no representessin una important conquesta democràtica de la ciutadania de Catalunya. La idea de constituir una “Assemblea de càrrecs electes” i un “Consell de la República” fa pensar en allò que els marxistes clàssics anomenaven “una situació de doble poder”: una conjuntura revolucionària en què una legitimitat alternativa i unes noves institucions naixien d’un incontenible moviment popular de masses, confrontat als dispositius estatals del vell ordre establert. Amb la diferència que, ara, no estem davant d’un ascens de la classe treballadora, sinó més aviat d’un moviment de replegament nacional de les classes mitjanes i menestrals. El disseny de Quim Torra sembla “la forma per fi trobada” – si se’m permet emprar l’expressió amb què Marx parlava de la Comuna de París – del “soviet carlí” evocat per Joan Coscubiela en el seu llibre “Empantanados”. Un “soviet” de part que, cal suposar, tard o d’hora hauria de dispersar i substituir l’antiga carcassa obsoleta del Parlament de Catalunya… on han fet cau un cert nombre de forces polítiques de dubtosa catalanitat. Que aquest deliri sigui irrealitzable no ens hauria de fer perdre de vista que, d’alguna manera, està adquirint carta de naturalesa en la nostra societat.

I és que el “pensament” de Quim Torra no és anecdòtic, ni representa una dèria personal. Contràriament a l’acusació reiterada dels seus detractors, el marxisme mai no ha ignorat el paper de l’individu en la Història, ni ha menystingut la rellevància del factor humà en nom d’una visió “econòmica” del seu desenvolupament, banalment atribuïda a la cultura d’esquerres. Ben al contrari: les millors tradicions del moviment obrer sempre han explicat que les característiques individuals dels dirigents polítics i socials tenen gran importància, i moltes vegades acaben dirimint en un sentit o en un altre disjuntives cabdals. Però, alhora, amb major o menor fidelitat, aquestes característiques individuals tendeixen a reflectir la psicologia, els anhels i les característiques de les diferents classes socials en conflicte – conflicte obert o latent, però sempre ininterromput. Quim Torra i les seves piulades i articles de caire xenòfob no són un accident, ni aquest individu pervé a la presidència de la Generalitat per casualitat. Estem vivint un canvi d’època, assistim a una nova configuració de les forces polítiques que representa una transformació qualitativa de les mateixes, i no una mera “reorganització”. Fins i tot l’evocadora metàfora d’Enric Juliana sobre l’enèsima mutació del “gen convergent” es queda curta. Estem assistint a un veritable canvi de paradigma.

Després d’uns quants anys sacsejant la societat catalana i havent arribat a l’actual situació de marasme, el “procés” està operant una decantació ideològica i política en les bases socials que l’han sostingut. L’ independentisme comença a derivar en una altra cosa: un moviment nacionalista, replegat sobre una mítica identitat catalana que voreja la definició ètnica, excloent i atemorit davant la voràgine de la globalització; un fenomen que pot acabar assemblant-se molt més a la Lliga Nord italiana o a qualsevol manifestació de dreta extrema i xenòfoba com les que proliferen en el nostre entorn de societats post industrials en crisi… que no pas a una reedició de la vella Convergència.

És veritat que, sota l’ègida de Pujol, un nacionalisme català conservador, tradicionalista, ha fet durant dècades un treball de talp, de construcció de lideratges, xarxes d’influència i potents dispositius culturals. Ara, aquesta corrent que havia irrigat el subsòl del nostre aparentment plàcid “oasi català”, com empesa per l’energia alliberada per un brusc desplaçament de plaques tectòniques, brolla amb la força del neguit i l’emoció desbordada de centenars de milers de persones. No és casual que la investidura de Quim Torra coincideixi amb la “rehabilitació” de les figures de Jordi Pujol i de Silvio Berlusconi a què assistim amb estupor aquests dies. Possiblement hagi passat el temps en què tenia sentit declarar-se independentista, però no nacionalista. Aquesta era l’ensenya d’ERC. Però sembla que el partit republicà ha estat incapaç d’aprofitar la seva finestra d’oportunitat per assolir el lideratge del camp independentista. La pugna insomne entre ERC i Convergència ha derivat en un fenomen que els depassa tots dos; si més no, en el seu format conegut. El lideratge de Puigdemont, tot i beure del pujolisme, representa un nou estadi polític – o antipolític. Es tracta d’un projecte que pretén “dissoldre” tant ERC com el Pdcat, víctimes del seu propi relat sobre el “procés”, subjugant-los sota l’ègida d’un populisme bonapartista i l’ensenya d’un gran partit català: ni d’esquerres, ni de dretes, sinó “nacional”.

Si aquesta deriva es consolidés, no només transformaria la nostra cartografia política, sinó que contribuiria decisivament a l’enfortiment d’un nacionalisme centralista espanyol de trets autoritaris, fent obstacle a qualsevol perspectiva progressista. Insistim: la investidura de l’home de Puigdemont al capdavant de la Generalitat hauria d’encendre tots els senyals d’alarma en els estats majors dels partits d’esquerres, entre els quadres sindicals i en el si dels moviments socials. És hora de treballar per tendir ponts de diàleg entre els sectors socials i les institucions que els partidaris de “com pitjor, millor” empenyen irresponsablement a la confrontació, jugant a fer d’aprenents de bruixot. Però és hora també per a les esquerres de proposar, a Catalunya i a tot Espanya, una alternativa, un projecte de país versemblant i engrescador. Prendre consciència de la gravetat del moment seria sens dubte el primer pas.

Lluís Rabell (14/05/2018)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s