Algunes recents – i molt recomanables – lectures em predisposaven aquests dies a escriure sobre la importància dels sindicats de classe en els grans esdeveniments socials i polítics del nostre temps. Una importància sovint ocultada o disminuïda… per interessos que també ho són, però d’altres classes. Així, en el seu llibre “68, et après”, l’ historiador Benjamin Stora escriu: “Els anys 1980-1986 foren un temps de desfetes i d’esperances perdudes. Sobretot després de la derrota de la vaga general dels miners britànics contra la política de Margaret Thatcher. Aquest gran conflicte social fou el més llarg i el més important de la història del Regne Unit des de la Segona Guerra Mundial. La vaga, durament reprimida, va simbolitzar el retrocés del món del treball davant l’ascens del sistema neoliberal. (…) (Després d’un any de lluita) els vaguistes van tornar a la feina sense obtenir res. La privatització del sector de l’energia va certificar la fi del moviment. Aquella desfeta va accelerar l’afebliment del moviment sindical a tot Europa”.

           Hi ha hagut, per contra, altres lluites sindicals que han imprès un curs progressista a la història. Fou el cas d’Espanya en els anys seixanta i setanta amb el paper, determinant en la caiguda del franquisme, del treball militant – fonamentalment comunista – que, combinant resistència clandestina i acció legal, va infiltrar, soscavar, desbordar i, finalment, dinamitar el sindicat “vertical” del règim. L’atomització de la classe obrera – com a conseqüència de la destrucció de les seves organitzacions al final de la guerra civil – i la tutela d’una burocràcia corporativa integrada a l’Estat constituïen el pilar fonamental de la dictadura i el seu tret més genuïnament feixista. La repressió policial, per si mateixa, mai hagués pogut garantir dècades de franquisme.

Com tampoc hagués estat possible la transformació de la societat espanyola tal com l’hem coneguda des d’aleshores, amb la consolidació d’un règim de llibertats i el desenvolupament de l’Estat del benestar, sense l’empenta del moviment sindical, sense la seva capacitat vertebradora de tantes i tantes demandes socials i ciutadanes que se situen molt més enllà de les reivindicacions específiques del món del treball: des de la defensa de les pensions fins a la universalització de la sanitat o l’educació públiques, passant per la situació dels immigrants, els drets civils o la pau.

Avui, en circumstàncies certament ben diferents de les esmentades, els sindicats es veuen abocats a jugar un cop més un paper molt rellevant, tal volta decisiu, en l’esdevenidor polític del país. Aquestes últimes setmanes, el “procés” ha situat CCOO i UGT en l’ull de l’ huracà. La polèmica al voltant de la manifestació del passat 15 d’abril, a Barcelona, en defensa dels líders independentistes empresonats, és només la part visible de l’ iceberg: assistim a una sorda batalla per alinear el moviment sindical amb un o l’altre dels blocs en disputa en el conflicte català, generant una tensió interna que amenaça la unitat de les organitzacions.

L’ intent de configurar un espai autònom i no alineat, un “espai democràtic i de cohesió social”, reivindicant alhora la fi de les desproporcionades mesures cautelars dictades pel Tribunal Suprem i la formació d’un Govern efectiu de la Generalitat, es revela avui extremadament difícil. Els “ponts de diàleg” que, des de les pàgines de l’Ara, reclamava Javier Pacheco, secretari general de CCOO, són minats i bombardejats abans d’ésser transitats per ningú. Així, als carrers de Barcelona, el missatge transversal i unitari de la convocatòria va quedar ràpidament submergit per una marea groga. Aquell mateix vespre, en una entrevista exclusiva realitzada per TV3, Puigdemont reivindicava la marxa com un suport al seu pols amb l’Estat espanyol. En un sentit oposat, portaveus del PP, de Ciudadanos i del PSOE s’apressaven a criticar les centrals sindicals poc menys que com a “tontos útils” de l’ independentisme. Al Parlament de Catalunya, C’s ha enregistrat fins i tot una proposta de resolució, per tal que un proper ple… es pronunciï sobre l’actuació dels sindicats. Sobre ells plana l’exigència de “neutralitat”, l’admonició de “mantenir-se al marge dels conflictes polítics”.

El dilema en què es troba el moviment obrer és complex. Tot i tractar-se – sens dubte! – d’una qüestió eminentment política, els sindicats no s’hi poden sostreure. I és que, potser més que mai, l’actual context polític determina els marges i possibilitats de l’acció sindical. La polarització entre el bloc independentista i el bloc anomenat “constitucionalista” – o, dit en termes despectius, “unionista” – no només ha desplaçat el conflicte social: en certa manera, l’ha absorbit i li ha donat un format d’impossible gestió. L’eslògan “Madrid ens roba” ha estat determinant per frustrar una possible aliança entre els sectors més desafavorits de la població i les classes mitjanes enfront dels estralls provocats per la recessió i l’austeritat neoliberal – política compartida, com els afers de corrupció, pel PP i pel nacionalisme català. D’una manera simètrica, l’ascens de C’s als barris populars metropolitans ha tingut a veure amb el sentiment de menyspreu, percebut en el discurs independentista, d’una identitat vinculada culturalment i emocionalment a Espanya, pròpia de bona part dels seus habitants. Però també a la percepció d’abandonament social i d’aventurisme d’un Govern que semblava indiferent a les conseqüències econòmiques – fugida d’empreses, alentiment de les inversions i possible pèrdua de llocs de treball… – de les seves accions. En un mot: l’enfrontament entre els dos blocs polítics està derivant en una fractura de la societat catalana, seguint els contorns d’un xoc d’identitats.

En aquestes condicions, els sindicats estan obligats a fer tots els esforços perquè la situació es normalitzi en termes polítics – cosa impossible sense Govern i amb dirigents, que mig país considera presos de consciència, engarjolats. Però aquesta mateixa necessitat, vital per al moviment obrer, en fa el centre de les pressions d’aquells actors polítics que creuen poder treure profit encara d’una estratègia de tensió. Tant per la banda del nacionalisme espanyol, en tensió creixent per la rivalitat entre PP i C’s, com pel que fa al camp independentista – on Puigdemont i el seu entorn poden entendre que seguir desafiant l’Estat els pot procurar un lideratge incontestable.

Així, doncs, els sindicats i la seva orientació esdevenen el terreny d’una batalla que pot fer bascular la situació del país en un sentit o un altre… i que posa en risc les organitzacions obreres. I això, molt més enllà de la seva força numèrica. Malgrat l’afebliment relatiu dels sindicats en les últimes dècades, tot i que tradicionalment organitzen sobretot les seves franges superiors, segueixen sent el principal element constitutiu i referencial de la classe treballadora i dels seus interessos diferenciats. Si les pressions contradictòries que a hores d’ara s’exerceixen sobre CCOO i UGT pervinguessin a trencar la seva unitat interna o a alinear les centrals amb un bloc o l’altre, el risc d’un enfrontament civil augmentaria de manera exponencial, perquè la deriva dels sindicats arrossegaria inexorablement els moviments veïnals i socials. Només al voltant de l’autonomia dels sindicats es possible vertebrar una “tercera Catalunya”, social, que parli amb veu pròpia i situï el conflicte en el terreny polític, l’únic en què pot ser tractat.

Però, si els sindicats són cridats a jugar aquest paper cabdal en el si de la societat civil, sols, no podran pas entomar-lo. Molta gent està disparant contra l’ambulància. No es tracta que les esquerres pretenguin, com en altres èpoques, “dirigir” uns sindicats que no necessiten ser tutelats per ningú, sinó que aquestes esquerres assumeixen les seves responsabilitats en el terreny institucional i polític que els pertoca, dibuixant l’espai del diàleg, del pacte i les reformes necessàries.

Això concerneix els socialistes, massa temps condicionats a nivell de l’Estat per un immobilisme que la dreta espanyola ha fet aclaparador. I això concerneix també els “comuns”, proclius a una ambigüitat que, massa sovint també, els fa aparèixer com una força subalterna, irreconeixible per a la gent humil que pretén representar. Hi ha urgència.

Lluís Rabell (19/04/2018)