Benjamin Stora, destacat historiador francès i antic militant marxista, reflexionant en un recent llibre, “68, et après” (Ed. Stock), sobre les experiències polítiques de les últimes dècades del segle XX, parla dels “heretatges extraviats” d’aquells anys. L’expressió és força encertada. Veient les derives actuals dels governs de Varsòvia, Praga o Budapest – Hongria acaba de donar una aclaparadora victòria electoral a tot un ventall de partits autoritaris i xenòfobs -, resulta difícil imaginar que aquestes capitals foren el teatre d’agosarades temptatives de la classe treballadora per avançar cap al socialisme.

Cinquanta anys és molt de temps. Els esdeveniments que agitaren el món aquell 1968 poden semblar llunyans i fins i tot aliens a les noves generacions: des del maig francès, amb la major vaga general coneguda com a teló de fons d’una profunda contestació de l’ordre establert, fins a la guerra del Vietnam, passant per la revolta dels campus americans i els moviments d’obrers, intel·lectuals i estudiants que feren tremolar el règims del “socialisme realment existent” a l’Est d’Europa. L’efemèride ens aportarà segurament un bon nombre d’assajos, llibres i articles – producció que, atès “l’air du temps”, ens temem veure oscil·lar entre la nostàlgia compungida i l’arqueologia. I no seria estrany que l’oblit i el desconeixement seguís envoltant el que fou, des del punt de vista del seu calat polític, un dels processos més importants del segle passat: l’anomenada “Primavera de Praga”. La memòria és un terreny de disputa on es dirimeix el futur. Pierre Broué (1926-2005), gran historiador del moviment obrer, deia que els esdeveniments txecoslovacs de 1968 i 1969 constituïren un assaig revolucionari excepcional. Un assaig que, amb un afany proporcional al perill que representaren per als poderosos de l’Est com de l’Oest, s’ha volgut des d’aleshores desdibuixar i enterrar en l’oblit. Evocant el gran moviment democràtic que, l’any 1848, va sacsejar Europa dels vells imperis, Broué escrivia: “La primavera dels pobles comença a Praga”. A l’empara dels tancs soviètics, omnipresents al país, la burocràcia conservadora encara no havia aconseguit imposar la seva “normalització”.  

Avui, sota l’hegemonia del neoliberalisme, resulta difícil que les noves generacions es facin una idea del grau d’adhesió a l’ideal socialista que, malgrat el règim totalitari stalinista, bategava en el cor de milions d’homes i dones dels països d’Europa de l’Est. En el cas de Txecoslovàquia, dures vivències històriques l’hi havien instal·lat duradorament: el lliurament del país a l’expansió nazi per part d’unes democràcies europees acovardides – que ja havien traït la República espanyola, per la qual lluitaren destacats brigadistes txecs, com Artur London; els anys de resistència a l’ocupació; l’alliberament per part d’un Exèrcit Roig que, a diferència d’altres països del “glacis soviètic”, no romandria a Txecoslovàquia… En fi, la presa del poder pel Partit Comunista el 1948, sota l’embranzida d’una enorme mobilització obrera i popular, carregada d’il·lusions de canvi social, i davant la deliqüescència de la resta de forces polítiques.

Potser sigui útil recordar a tall d’exemple el que escrivien, l’any 1965, els aleshores opositors d’esquerres polonesos Jacek Kuron i Karol Modzelewski en una cèlebre carta al Partit Obrer Unificat… que els va valer uns quants anys d’empresonament: “El sistema burocràtic, que la propaganda oficial de l’Est com de l’Oest assimila al socialisme (…) compromet la seva causa als ulls de les classes populars dels països capitalistes desenvolupats. (…) L’imperialisme occidental voldria aprofitar la nostra revolució per tal de substituir la dictadura de la burocràcia per la dictadura dels monopolis capitalistes, que no seria millor. El nostre aliat contra una intervenció dels tancs soviètics és la classe obrera russa, ucraïnesa i hongaresa. Els nostres aliats davant les pressions i amenaces imperialistes són la classe treballadora de l’Occident industrialitzat i la revolució colonial”. Una mentalitat que se situava ben lluny de la “contrarevolució” denunciada pel Kremlin, en un temps en què el “Che” era tot un referent que els estudiants de Varsòvia contraposaven al regnat odiós dels grisos “apparatchiks”.

És cert que, a Txecoslovàquia com a la resta de països de l’òrbita soviètica, la maquinària del Partit Comunista havia ràpidament pres en mà la situació a partir de 1948. Praga va patir també l’onada de processos, teledirigits  des de Moscou, en què destacats dirigents polítics, acusats d’espionatge o d’altres crims, eren purgats i, sovint, executats. La paranoia de Stalin va colpejar amb especial virulència els antics brigadistes de la guerra d’Espanya – com el mateix London – i les actes d’acusació traspuaven el profund antisemitisme que covava en el si de la burocràcia: dels 14 acusats en el cèlebre procés de Rudolf Slansky, l’any 1952, 11 eren jueus. (Per no parlar de la situació de les dones: Lise London, emmenada pel Partit a denunciar com a “traïdor” el seu company – amb qui acabaria retrobant-se -, resumeix el paper subaltern i submís que la mentalitat stalinista els deparava).

Però, malgrat l’arbitrarietat policial del règim, tot i les desigualtats socials i les penúries econòmiques que agreujava una planificació ineficient, la força d’atracció que exercia sobre la població txeca el règim d’un país veí com la República Federal alemanya, amb un nivell de vida molt més elevat, romania feble. Foren necessaris terribles esdeveniments històrics abans que s’extingís l’esperança en una nova societat.

A principis dels anys seixanta, la crisi econòmica esdevé intensa i es produeixen moviments de vaga. El rígid model de planificació soviètica es revela inapropiat per a un país amb un indústria desenvolupada i diversificada. “Assolirem els objectius del Pla Quinquennal costi el que costi, deia un acudit de l’època. Encara que triguem vint anys”. De fet, sectors del propi aparell dirigent entenen que cal procedir a una profunda reforma econòmica, atorgar major autonomia de gestió a les empreses, conferir un caràcter indicatiu al pla… I s’adonen també de la importància d’una direcció qualificada, així com – fet cabdal que els avenços científics i tècnics de l’època ja posaven a l’ordre del dia en una economia de vocació socialista – la incorporació de la classe treballadora en l’organització i la gestió de la producció. El 13è Congrés del PCT, l’any 1966, formula la necessitat d’aquesta “participació obrera”. Paral·lelament, les ànsies de llibertat comencen a manifestar-se amb força en el si de la societat civil. El 1963, el Congrés d’escriptors denuncia el culte a la personalitat. La rehabilitació de les víctimes dels processos esdevé indefugible… Àmplies franges de la burocràcia dirigent senten amenaçats els seu poder i els seus privilegis, frenen i sabotegen els canvis, temen el desbordament del carrer… i acaben provocant-lo ells mateixos. A finals de 1967, l’ala més conservadora del règim amb Antonin Novotny al capdavant prepara un cop d’Estat militar. Però al gener del 68 és el reformador Alexander Dubcek qui s’imposa a la direcció del partit, connectant amb els moviments de contestació estudiantil. A través de l’escletxa oberta en el règim, conseqüència de les contradiccions sobre les que s’assenta, la societat irromp amb força: primer, el jovent; tot seguit, els intel·lectuals; finalment, la classe obrera.

Comença un procés de revolució política. La censura és abolida. La llibertat d’expressió propicia els més amplis debats polítics. Al maig, cosa impensable poc temps abans, la premsa parla de l’obra de Trotsky; evoca la memòria de Zavis Kalandra, escriptor trotskista assassinat el 1950… El mes d’abril, el PCT adopta un Programa d’acció que planteja “l’autogestió de la propietat social”. Però és la intervenció militar del Kremlin, el 21 d’agost, el que desferma una reacció obrera que es perllongarà durant mesos i que dóna la veritable mesura del que hi havia en joc. El 23 d’agost es produeix una vaga general contra la intervenció. El juny de l’any següent, encara hi haurà 300 consells obrers, formats a les principals fàbriques del país i representant més d’un milió de treballadors. Els sindicats, tradicional corretja de transmissió del poder, són “reconquerits” i el 80% dels seus dirigents substituïts. El 14è Congrés del PCT, amb la capital ocupada, es reuneix a la fàbrica CKD de Praga. Una pintada anònima en un dels seus murs resumeix el sentiment que hi regnava: “Lenin, desperta. Breznev s’ha tornat boig”.

Praga va albirar el somni d’un socialisme democràtic – un somni que, l’any 1968, estava en sintonia amb les lluites i aspiracions de milions d’homes i dones arreu del món. I fou necessària una gran força per esclafar-lo. Només cal recordar que les forces del Pacte de Varsòvia que envaïren Txecoslovàquia comportaven prop de mig milió de soldats, 800 avions i 6.300 carros de combat. (Quan Hitler va atacar la URSS, l’any 1941, ho va fer desplegant una força de 3.580 tancs). Però fou decisiva, sobretot, la fallida del lideratge polític de la revolució. L’equip reformador de Dubcek fou mantingut al govern sota l’ocupació, forçant-lo a acceptar la via de la “normalització”… fins a poder substituir-lo sense resistència. A l’abril del 69 Dubcek deixa la direcció. La Unió d’Estudiants serà dissolta al juny. L’any següent, ho serà la Unió d’Escriptors i 50.000 sindicalistes seran “dimitits” de les seves responsabilitats. L’ordre burocràtic torna a Praga. El temps de la revolució ha estat massa curt perquè emergís una nova direcció política, reconeguda i amb un programa d’acció prou clar.

Tanmateix, han calgut dècades de grisor perquè s’esvanís la fragància d’aquella primavera; perquè la història oficial acabés proclamant que, des dels Acords de Munic fins a la caiguda del Mur de Berlin, el país havia llanguit en un insondable forat negre, sense discontinuïtat entre el nazisme i el comunisme. Avui podem dir que la restauració del capitalisme va avançar seguint el solc que deixaven les cadenes dels tancs soviètics.

No és la primera vegada que un gran combat emancipador sembla caure per sempre més en l’oblit. Ja va succeir amb la gesta de la Comuna de París i amb moltes altres. L’hegemonia neoliberal també s’ha alçat sobre la desmemòria del segle de la Revolució d’Octubre. Però cap batalla no ha estat inútil, ni cap experiència irremeiablement perduda. A voltes soterrats, els corrents de la lluita de classes segueixen fluint sota els altius castells dels poderosos. Daniel Bensaïd, un d’aquells fills del maig francès que girava un esguard esperançat cap a l’Est, va deixar escrit fa uns anys: “Certament, hem conegut molts més vespres de desfeta que no pas albades triomfants. I, a còpia de paciència, ens hem guanyat el dret preciós de tornar a començar”. I, pel camí, retrobarem la memòria extraviada de Praga.

Lluís Rabell (15/04/2018)