“Hem d’entendre les lentituds de la Història”. La frase fou solemnement pronunciada per François Miterrand durant una al·locució televisada, l’endemà del cop d’Estat amb què el general Jaruzelski va escapçar la xarxa de comitès fabrils de Solidarnosc, el 13 de desembre de 1981. Els accents hegelians del president francès pretenien, aleshores, excusar la baixa intensitat de la seva reacció davant l’onada de detencions de líders sindicals que s’estava produint a Polònia. Tot i això, l’expressió segueix sent força inspirada, i podria perfectament aplicar-se al destí de Palestina. Sobretot si som capaços de dir-ne el dolor… i l’obstinada esperança de la seva gent.

Quan s’apropa la data del 70 aniversari de la proclamació de l’Estat d’Israel, el maig de 1948, i de la “neteja ètnica” que va suposar l’expulsió de centenars de milers de palestins – aquella tragèdia que perviu com la “nakba” en la memòria popular -, els descendents de les famílies deportades continuen morint a mans dels franctiradors de Tsahal, a la frontera de Gaza. Dècades de conflictes han ensangonat la regió. A còpia d’intervencions militars i d’intrigues, els càlculs geoestratègics de les grans potències han fet esclatar literalment el món àrab, des de Bagdad fins a Damàs, des del Iemen fins al Líban, deixant un rastre d’Estats fallits i de barbàrie. L’esperança democràtica que, el 2011, va desfermar la “primavera àrab” s’ha esvanit amb la restauració del poder de la cúpula militar egípcia, el retorn dels mercats d’esclaus a Líbia o a la inacabable guerra de Síria.

En aquest context ombriu – i enfront d’un Estat tan poderós com Israel, emparat pels Estats Units i en mesura de desoir amb superba qualsevol crida de la comunitat internacional  -, ¿quines possibilitats té el poble palestí de fer valer les seves aspiracions, de defensar els seus drets? Semblaria que no gaires.

I tanmateix… ¿És només la ràbia i la força de la desesperació allò que empeny els adolescents palestins a desafiar el temible exèrcit d’Israel? La resposta a les preguntes d’avui batega en la memòria viva d’ahir, d’un ahir que roman present, d’una “nakba” que no cessa. Coincidint gairebé amb la fatídica efemèride, Salah Jamal, conegut metge, intel·lectual i activista social, nascut a Nablus i barceloní des de fa molts anys, acaba de publicar “Nakba. 48 relats de vida i resistència a Palestina” (Ed. Tigre de paper). I és que, com deia el propi autor en la presentació del seu llibre, el passat 5 d’abril, davant l’auditori ple de gom a gom de l’Ateneu Barcelonès, “això va de relats”: els successius relats de l’Estat d’Israel per justificar als ulls del món la colonització de Palestina… i el relat d’un poble que s’aferra a la seva memòria per “no deixar de ser”. No, la “nakba” no és el passat. La seva ombra plana sobre els dos milions d’essers humans reclosos en l’estreta franja de Gaza; es perpetua en la condició de ciutadans de segona dels palestins que viuen a Israel, un 20% de la seva població; es perllonga en cada casa enderrocada, en cada olivera arrencada, en els nous assentaments de colons armats, en els checkpoint i el mur de la infàmia que esquartera Palestina.

Els records d’infantesa i joventut de Salah Jamal – les imatges entranyables del mercat tradicional de Nablus i de la seva gent; els relats punyents de la brutalitat policial sota el govern de la corrupta monarquia jordana; la memòria de les guerres perdudes pels àrabs, de la humiliació dels qui foren vençuts i traïts, de les primeres revoltes; les ferides obertes davall la tutela dels ocupants israelians i, finalment, el dolor de l’exili -, enlloc d’evocar un passat llunyà, ens transporten a la Palestina d’avui, la fan entenedora, propera… Palestina no vol, ni pot oblidar. I té raó, perquè el seus “relats de vida i resistència”, molt més que un testimoniatge, constitueixen una autèntica llavor de futur.

Fa uns dies, Ronald S. Lauder, president del Congrés Jueu Mundial, publicava a les pàgines del New York Times un article carregat de preocupació sobre l’esdevenidor de l’Estat d’Israel. Un article en què, des d’una òptica plenament sionista, reclamava que l’opció de dos Estats, un Estat “jueu” i un Estat palestí, no quedés definitivament malmesa per la pròpia deriva d’Israel; val a dir, per la transformació de l’ocupació en annexió completa del conjunt del territori històric de Palestina i, paral·lelament, per la consolidació de la influència de les faccions religioses més integristes en el si de l’exèrcit i del conjunt de l’administració. “Si les coses segueixen com fins ara, Israel es veurà abocat a una difícil elecció: o bé concedir els seus plens drets als palestins i deixar de ser un Estat exclusivament jueu, o bé rescindir-los completament aquests drets i deixar de ser una democràcia”.

Exactament. Però potser ja sigui massa tard per a Israel. Els territoris ocupats no només es troben sota jou militar: han estat literalment perforats per un eixam d’assentaments colonials i de carreteres d’ús exclusiu, i desposseïts del control sobre el subministrament d’aigua. A banda i banda del Jordà, israelians i palestins estan irremeiablement “barrejats” – tot i les tanques, la segregació armada i la violència quotidiana. Israel s’ha empassat Palestina, però no la pot pair. La pàtria adolorida de Mahmoud Darwish, mort a mort, segueix recordant qui és. Aquest “Gran Israel”, que no gosa mirar-se al mirall de la seva dominació colonial triomfant, governa de facto els destins de dues poblacions, gairebé equivalents en nombre, d’israelians i de palestins.

Si la disjuntiva que planteja Ronald S. Lauder és certa, l’Estat d’Israel resultarà, a terme, inviable. El president del CJM té raó de témer la reacció de l’opinió pública del judaisme mundial, que es reconeix cada cop menys en la brutalitat d’Israel i en el fanatisme religiós que enverina la seva societat. Tal volta el futur d’aquesta disputada terra no sigui albergar dos Estats – un ens palestí, d’una viabilitat avui difícil d’imaginar, i un altre que, entestat a ser purament “jueu”, no menys difícilment podria escapar a la fatalitat de convertir-se en un règim teocràtic i autoritari -, sinó un sol Estat, laic i democràtic, binacional, sorgint d’un poderós moviment pels drets civils i la dissolució de les estructures colonials. Certament, el moment és terrible per als pobles del Pròxim Orient i costa albirar una perspectiva optimista. Tanmateix, potser sigui aquesta, al capdavall, l’alternativa més realista a la barbàrie.

Com “les lentituds de la Història”, ens costa també acceptar que, sovint, les seves transformacions consumeixen les energies de vàries generacions i no es poden mesurar a l’escala d’una vida humana. ¿I si la temptativa de dreçar un Estat de referències bíbliques, en guerra permanent amb el seus veïns, sobre l’exigua terra de Palestina no representés més que un breu episodi en la història mil·lenària del poble jueu? La qüestió que planteja el seu esdevenir requereix un horitzó molt més ampli – i, sens dubte, socialista – per a ser resolta. En aquest camí, llarg i tortuós, la memòria tossuda de Palestina reconforta el cor dels qui lluiten i esperen.

Lluís Rabell (8/04/2018)