El gest i la paraula

croisement-de-chemins-d-exploitation-visorando-55637

Passen les setmanes. Però, ni l’actualitat judicial, ni els moviments de les diferents forces polítiques han permès desencallar la legislatura. Març ha conclòs amb tres plens gairebé consecutius del Parlament: una sessió d’investidura que d’antuvi se sabia fallida, un ple que ni tan sols ha pogut celebrar la segona votació d’un candidat acabat d’empresonar… i una última convocatòria destinada a debatre un reguitzell de resolucions de caràcter purament declaratiu. ¿Jocs florals, pur exercici d’oratòria? Potser no del tot. Perquè, a través d’aquests debats, s’han anat perfilant els trets que defineixen l’actual panorama polític. El primer és, sens dubte, el bloqueig persistent dins la majoria parlamentària. Allí segueix un lluita sorda entre “pragmàtics”, partidaris de designar un candidat viable a la Presidència de la Generalitat, i “legitimistes”, entestats a reivindicar la figura de Puigdemont. (Cal dir que aquestes etiquetes, més que profundes conviccions, ben sovint tan sols representen els incerts referents d’unes famílies polítiques en disputa per l’hegemonia del camp independentista – i el control del magre, però no menys cobejat, poder autonòmic. Això no treu, però, que el “procés” hagi fet aflorar també un corrent d’irredentisme que desborda els marcs tradicionals de la representació política i connecta amb els discursos més abrandats). En segon terme apareix la intransigència de Ciutadans, esperonant el propi govern del PP i dibuixant el combat pel lideratge de la dreta espanyola que marcarà els propers temps: Inés Arrimadas emulant Clint Eastwood a “Sense perdó”.

Però, finalment, a través dels discursos de socialistes i “comuns”, emergeix una crida a depassar aquest empat d’impotències entre una majoria que no pervé a formar Govern i una oposició que, com retreia la diputada Jèssica Albiach a la dirigent de Ciutadans, “no és capaç de liderar res”. En aquest context, l’evocació per part de Miquel Iceta d’un – ara com ara, inversemblant – “govern de concentració” sembla, més que una proposta operativa, una metàfora de la distensió, de l’empatia amb la gent que no pensa com tu i de la recerca de sortides dialogades que el moment requereix. I quelcom de semblant podríem dir de la proposta de Xavier Domènech sobre un executiu de caràcter transversal, constituït amb figures independents dels partits – una idea ràpidament descartada des de les fileres d’ERC, un dels seus principals destinataris.

Però, justament perquè es pretén incidir en un procés de decantació cap a la formació d’un Govern capaç de retornar la normalitat institucional al país, aquest caràcter de tanteig i aproximació de les formulacions fetes des de l’esquerra hauria de ser compatible amb el rigor democràtic. Així, per exemple, no té cap sentit emfasitzar sobre la il·lusió populista de “la gent per davant dels partits”. Es tracta probablement de malapteses propiciades per la retòrica encesa i escapçada de les xarxes socials. Però l’evocació d’una mena de democràcia assembleària i informe, deixant enrere la representació institucional i l’organització de la ciutadania en formacions polítiques, constitueix una regressió ideològica. De la mateixa manera que convé malfiar-se dels governs pretesament “tècnics”, formats per “experts” i “personalitats independents”. Evocant les multitudinàries assemblees de Maig del 68 al Barri Llatí de París, Daniel Bensaïd, aleshores líder estudiantil trotskista, deia que aquells aplecs d’aparença tan oberta sempre els acabava dirigint el grup organitzat que controlava el megàfon i el servei d’ordre. Transformada la nostra societat en una mena de gran assemblea informal, les elits dirigents constitueixen indiscutiblement la seva “fracció” més ben organitzada, la que controla els mitjans de comunicació i gaudeix d’una influència determinant en el “servei d’ordre” de l’Estat. Vet aquí perquè els gabinets ministerials “tècnics” coneguts – tothom recorda el cas italià -, lluny de ser neutres o purament administratius, han tingut un perfil polític, econòmic i social ben actiu, d’inspiració neoliberal, i han estat ocupats per homes de confiança de les grans corporacions.

Si realment es vol propiciar el diàleg, és necessari fugir de la dialèctica dels blocs. Que se’m permeti parafrasejar Santiago Carrillo: en les actuals circumstàncies, podríem dir que “de fronts, ni el democràtic”. Certament, la pressió emocional, provocada per les imputacions desmesurades de “rebel·lió” i els empresonaments preventius, convida a cedir davant la retòrica. Però això no ens ajuda gens a sortir-nos-en. Per molt injustes que ens semblin les mesures cautelars dictades pel Tribunal Suprem, per inquietant que sigui la deriva autoritària del govern del PP, Espanya segueix sense ser equiparable a Turquia. Insistir a parlar de “presos polítics” i “d’exili”, no només banalitza les terribles experiències viscudes per les anteriors generacions sota la dictadura franquista, sinó que produeix perplexitat dins d’importants sectors de la societat espanyola que, tot i discrepar de l’actuació de la dreta, no es poden reconèixer en la descripció d’un Estat “demofòbic” i “feixista”. En aquest sentit, plantejar la idea d’un “front democràtic” és tan innecessari… com pot resultar contraproduent. Innecessari a l’hora de demanar justícia, des d’una mobilització de la societat civil que ha de ser àmplia i transversal, aplegant independentistes i no independentistes. I contraproduent, perquè la idea d’un “front democràtic” pressuposa l’enfrontament amb una realitat, en aquest cas Espanya, que no ho seria. I aquest plantejament, prou que ho hem vist, divideix profundament la societat catalana.

Que la retòrica a l’ús, aplaudida de manera eixordadora pel mitjans favorables al “procés”, no ens desviï del propòsit de la distensió. ¡I compte amb la gestualitat que exacerba sentiments! La imatge de mig Parlament aplaudint els familiars dels dirigents empresonats ha estat utilitzada per desacreditar el discurs conciliador dels socialistes. La crítica al PSC per la seva decisió de donar suport a l’aplicació del 155 és perfectament legítima. Però això no transforma aquest partit en “botxí”, en “carceller”, ni en responsable d’unes decisions judicials que tenen a veure amb una determinada aplicació del Codi Penal, no de la Constitució. De fet, l’homenatge a les famílies en el clímax d’una intervenció partidista estava pensat com un parany, especialment dissenyat contra els partidaris de la “tercera via”: o bé s’aixecaven i aplaudien alhora familiars i discurs patriòtic – cosa que no els hagués estalviat el qualificatiu “d’hipòcrites” -, o bé romanien en silenci… i eren titllats d’insensibles. En un mot: un cas de manual de la mena de gestualitat demagògica que caldria absolutament eradicar del Parlament, si realment es vol que esdevingui un terreny d’articulació de solucions polítiques i no una plataforma d’agitació que mantingui el conflicte obert.

Quan es tracta de bastir ponts i propiciar un armistici,  els mots i els gestos esdevenen determinants. Ja coneixem la retòrica excloent i les maneres tosques dels dinamiters. Ara és hora que els enginyers prenguin la iniciativa. I diguin les paraules encertades.

31/03/2018  Lluís Rabell

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s