A l’esquerra, tornen els debats sobre el federalisme. Sovint, les discussions es desenvolupen a un nivell teòric, certament necessari, però que pot semblar allunyat de les preocupacions més immediates de la ciutadania. La qual cosa no deixa de ser problemàtica, perquè és justament d’aquestes preocupacions que pretén ocupar-se el federalisme.

Fa uns dies, el rotatiu francès “Le Monde” publicava un interessant article del conegut economista Thomas Piketty. L’esquerra espanyola no mira prou a Europa. O no ho fa amb l’afany d’incidir en la seva construcció que caldria. Greu mancança: és impossible dissenyar un projecte nacional de justícia social i mediambiental, que no estigui estretament imbricat en la transformació de la Unió Europea en un espai verdaderament democràtic, solidari i progressista. I són moltes les amenaces, les tendències al replegament nacional i a la implosió de la Unió, que pesen avui sobre el somni europeu.

Piketty llença un crit d’alarma davant l’ascens dels populismes, les temptacions proteccionistes o la insensibilitat dels Estats davant la tragèdia humanitària dels refugiats. I posa el dit a la nafra: “L’amenaça que pesa sobre el món no és una guerra comercial, sinó una guerra social”. Ningú pot esquivar els vents de la globalització. I res seria pitjor que voler enfrontar-los des dels límits d’un Estat nació que ha vist la seva sobirania irremeiablement soscavada pel poder de les grans corporacions i els mercats financers. No. Es tracta més aviat, ens diu Piketty, de bastir eines polítiques capaces de governar la globalització, i de fer-ho depassant les limitacions de la Unió Europea… des del seu interior.

La proposta que avança en aquest article – una proposta “imperfecta”, diu el propi autor , però que “té el mèrit d’existir” i que sens dubte paga la pena discutir – revesteix un profund tarannà federal. Es tracta de conjurar les voluntats nacionals per constituir un pol operatiu europeu, una unió política i fiscal reforçada i efectiva, que gestioni un pressupost d’inversions de futur en matèria de formació, d’energies renovables… “Una potència pública, democràtica i social, que ens permeti regular la globalització”. El dumping fiscal – que deriva sempre en una competència entre les economies nacionals a base de reduir la despesa social – representa un torpede dirigit a la línia de flotació del projecte europeu i, a terme, una amenaça mortal per a la democràcia. Enric Juliana, en el seu comentari de dissabte passat (17/03/2018) a “La Vanguardia”, ens advertia sobre el potencial geopolític i econòmic que podria assolir en les properes dècades Euràsia, l’aliança estratègica de dues potències com Rússia i Xina, conduïdes per poders fèrriament centralitzats. Separadament o en l’estat actual de la Unió, cap Estat membre podria mantenir la seva fesomia liberal enmig de la tempesta mundial que s’anuncia.

El socialisme no és imaginable sobre el camí d’un retorn nostàlgic a èpoques pretèrites idealitzades, sinó en la perspectiva d’una gestió democràtica de les forces productives i la internacionalització d’intercanvis que ha engendrat el propi capitalisme. Unes potencialitats colossals per al progrés humà que, lliurades a la tirania embogida dels mercats, amenacen la civilització i fins i tot la vida sobre el planeta. Des d’aquest punt de vista, sempre ha estat més encertada la visió dels moviments socials crítics que han preferit anomenar-se “altermundialistes”, que no pas – etiqueta que va fer fortuna a casa nostra – “antiglobalització”. Decididament, hauríem de fer més cas dels economistes crítics del país veí…

Lluís Rabell (19/03/2018)

Per una Unió dintre de la Unió

Thomas Piketty

Després de les eleccions italianes i les bufonades comercials de Trump, a Europa podríem tenir la temptació de deprimir-nos i jugar al mateix joc estúpid del replegament: enduriment de les polítiques migratòries, escalada proteccionista. Si ho féssim, estaríem oblidant dos punts essencials.

Un: contràriament al que moltes vegades sentim, l’ascens del populisme europeu no s’explica per la irrupció de cap onada migratòria. De fet, el nombre d’immigrants que entraven a la Unió Europea era molt més gran abans de la crisi financera (un milió dues-centes mil persones l’any entre 2000 i 2008). Aquest nombre ha caigut en picat des d’aleshores (mig milió de persones l’any entre 2008 i 2016), justament quan la situació geopolítica exigia una major obertura. Si no s’haguessin comès greus errors en política econòmica, provocant una nova recessió en 2011-2012 i una explosió de l’atur al Sud d’Europa, la UE hauria pogut – i encara podria – ser més oberta, enlloc de gestionar la crisi humanitària defugint les seves responsabilitats a través dels camps de refugiats a Turquia. Els responsables de l’ascens del populisme són els mateixos que han conduït aquestes polítiques d’austeritat a contratemps, i no pas els immigrants, ni la gent que els defensa.

Dos: les sancions comercials americanes, per molt estúpides que siguin, no van més enllà de gesticulacions simbòliques que permeten a Trump desmarcar-se dels demòcrates i fer vibrar la corda nacionalista sense gaires costos. El cor del seu programa són els centenars de milers de milions de dòlars que s’empassarà la reforma fiscal adoptada el desembre de 2017, reduint dràsticament la tributació dels beneficis de les societats i dels ingressos i patrimonis dels contribuents més benestants.

Dumping fiscal

L’amenaça que avui pesa sobre el món no és la guerra comercial: és la guerra social, lliurada a còpia de grans maniobres de dumping fiscal en benefici dels més rics i d’aquells que gaudeixen d’una major mobilitat. Això nodreix el sentiment d’abandonament de les classes populars i empobreix els recursos públics: el capital públic es troba a un pas d’esdevenir negatiu a tots els països rics, la qual cosa significaria que els posseïdors de patrimoni privat no només tindrien en mà tots els actius públics (escoles, hospitals, etcètera) a través dels seus actius financers, sinó també el control dels futurs ingressos fiscals. Un bon exemple d’aquest tipus de transferència ens el dóna l’actualitat francesa més recent: es comença per oferir a les majors fortunes unes rebaixes fiscals de sis mil milions d’euros l’any, i després se’ls proposa la venda d’Aeroports de París per un preu de vuit mil milions d’euros. Hauria estat més senzill transferir-los gratuïtament la propietat.

Aquesta evolució en el sentit de la desigualtat ve de lluny: comença amb les polítiques de liberalització financera i comercial, desenvolupades a partir dels anys 1980 sense el contrapunt de noves eines coordinades de regulació i d’imposició. Sobre el paper, la solució és simple: es tractaria de modificar el curs de la globalització, condicionant tots els tractats internacionals a l’establiment de regles constringents, destinades a promoure un desenvolupament equitatiu i durador (nivells mínims d’imposició, llindars d’emissions de carboni, etcètera). Això no representa cap problema tècnic: l’única dificultat rau en el fet que cada país, tot sol, se sent massa petit per denunciar els tractats vigents.

Davant d’aquest desafiament mundial, Europa té una responsabilitat particular. Europa s’ha construït com una zona de lliure competència sense una reglamentació fiscal comuna, de tal manera que ha contribuït a la cursa per rebaixar els impostos sobre les societats (els Estats Units no fan avui més que apuntar-s’hi). Tot es desprèn de la regla europea de la unanimitat en matèria fiscal, un principi que sembla inamovible.

Una nova Assemblea europea

L’única solució fora que França, Alemanya, Itàlia i Espanya (aquests quatre Estats representen més del 75% de la població i del PIB de la zona euro) instituïssin finalment una Unió política i fiscal reforçada en el si de la pròpia UE – naturalment, oberta a tots els seus membres -, però que ningú pogués bloquejar. El problema de les propostes de Macron és que es tracta de d’idees vagues: parla de pressupost de la zona euro, sense dir res sobre la composició del Parlament encarregat de votar-lo, ni sobre els impostos que haurien de nodrir aquest pressupost.

Conjuntament amb Stéphanie Hennette, Guillaume Sacriste i Antoine Vauchez, hem proposat la creació d’una nova Assemblea europea, formada pels països que ho desitgin, a partir dels membres dels Parlaments nacionals, de manera proporcional a les seves poblacions respectives i als grups que representen la ciutadania. Aquesta Assemblea adoptaria de manera sobirana un pressupost d’inversions de futur (formació, energies renovables) que es nodriria d’un impost comú sobre les societats (al qual es podria afegir un impost comú sobre les rendes i patrimonis més grans).

La proposta és imperfecta, però té el mèrit d’existir. Optant per recolzar-nos sobre els Parlaments nacionals, prenem acta del fet que, ni l’Assemblea Nacional francesa ni el Bundestag, no estan disposats a renunciar al seu poder en matèria fiscal. Però, sobretot, transformem de facto les eleccions legislatives nacionals en eleccions europees: els diputats nacionals haurien d’explicar què compten fer a l’Assemblea europea, i ja no es podrien queixar d’Europa, ni defugir les seves responsabilitats dient que la culpa és de Brussel·les. Per tranquil·litzar l’opinió pública alemanya, es podria afegir a l’acord constitutiu una clàusula garantint que cada país es beneficiaria de despeses properes a la seva contribució fiscal: la finalitat no és organitzar transferències entre diferents països, sinó construir una potència pública, democràtica i social, que ens permeti regular la globalització.

Posem problemes i propostes damunt la taula i avancem! La nostra incapacitat col·lectiva per debatre sobre l’Europa que volem representaria la major victòria dels populistes i dels trumpistes de tota mena.

(“Le Monde”. 11-12/03/2018) Trad. Ll.R.