Santi Vila, antic alcalde Figueres i titular de successives conselleries en els últims governs de la Generalitat, acaba de publicar un llibre de gran interès polític: “D’herois i traïdors”. El dilema de Catalunya, atrapada entre dos focs. Un testimoniatge sobre la convulsa legislatura que ens ha dut a l’actual atzucac, deixant-nos un país emocionalment fracturat, amb institucions intervingudes i dirigents empresonats… o a l’estranger. I una reflexió sobre les possibles vies de sortida.

Fidel a les seves conviccions, l’autor s’expressa des d’un punt de vista inequívocament liberal. Fins i tot podríem dir que ho fa des de l’enyorança de la “Convergència de tota la vida”. (En un país polaritzat a l’extrem com el nostre, la moderació duu adossada l’etiqueta de “traïdor”). Però vet aquí justament, per a la gent d’esquerres, el valor del seu relat. Car, des d’una perspectiva ideològicament molt allunyada, confirma fil per randa la seqüència d’esdeveniments que tracta un llibre com “Empantanados”, de Joan Coscubiela, aparegut unes setmanes abans. Tot allò que per a molts de nosaltres eren hipòtesis i percepcions exteriors – sobre les dissensions en el si del Govern i de la galàxia “processista”, a propòsit de la decisió frustrada de convocar eleccions per part del President Puigdemont, de les negociacions paral·leles amb l’executiu espanyol per evitar l’aplicació del 155… o al voltant de la DUI “simbòlica” del 27-O – es veuen certificades per la narració de qui ha estat a la “sala de màquines” d’aquest navili català que, ens deien, solcava els mars rumb a Ítaca.

La “intersecció” no es limita, però, als fets, sinó que abraça importants elements d’anàlisi. Vila se’ns mostra com una persona culta, educada en una tradició catalanista i humanista d’arrel cristiana, plenament oberta a la modernitat. Tot plegat configura un punt de vista meritocràtic i compassiu, a la recerca angoixada d’un “centre” avui desaparegut de l’escena política catalana. (En varies ocasions, l’autor manifesta una malfiança epidèrmica davant les polítiques redistributives de l’esquerra, considerant que sempre acaben embridant les potencialitats de creixement de l’economia, del qual haurien de brollar progrés i benestar). Així, doncs, la seva crítica de l’antipolítica i del populisme – reivindicant la política representativa, institucional i professional davant la irrupció dels fabricants d’emocions que han amarat el “procés”, uns narradors que han sabut aflamar el cor del poble contra els tribunals, però han estat incapaços de llegir amb rigor una sentència  – té un cert regust d’elitisme.

Tanmateix, incideix encertadament en un problema de fons, històric, de canvi d’època; un problema que Santi Vila intueix al llarg de tot el seu llibre, sense disposar dels estris conceptuals adequats per analitzar-lo: la crisi de la representació política, el descrèdit de partits i institucions democràtiques, i de les mediacions en el conflicte social. Un problema que afecta profundament l’esquerra; però també les formacions polítiques de la dreta tradicional, configurades en l’àmbit d’unes democràcies parlamentàries que han vist les seves sobiranies soscavades pels mercats globals.

Vet aquí una excel·lent ocasió d’encetar aquest debat. Si volem bastir una esquerra a l’alçada dels reptes dels nous temps, caldrà lliurar una batalla ideològica sense concessions contra el populisme. L’anomenada “nova política” n’està impregnada, i els processos de confluència han coquetejat amb aquest “air du temps”, profundament corrosiu de la consciència de classe. Ens endinsem en una època convulsa i incerta, a casa nostra com a nivell internacional. El mateix Santi Vila detecta les connexions entre la mobilització d’unes classes mitjanes trasbalsades rere la “utopia disponible” de la independència i el brexit, l’ascens de l’extrema a Europa o la victòria de Trump… Davant l’emergència dels populismes – i alguns teoremes “podemites”, inspirats en Laclau i en recents experiències llatinoamericanes, difícilment transportables a la realitat de les metròpolis industrials europees, en constitueixen una varietat -, potser sigui l’hora de reivindicar, actualitzant-les, les conquestes polítiques de l’esquerra de tradició marxista.

Al llarg de gairebé dos segles, el moviment obrer ha creat partits per organitzar la seva independència política enfront de les altres classes i incidir en la vida de les nacions. El socialisme no és una idea corporativa de la classe treballadora, sinó una proposta de superació de les injustícies inherents al capitalisme, adreçada al conjunt de la societat. En aquest sentit, la classe obrera és la primera interessada en la regeneració de la democràcia política i l’Estat de Dret, en la mesura que permeten l’expressió més límpida del conflicte social i, alhora, la defensa dels més febles.

Així, per exemple, el 7 de setembre de 2017, el discurs d’esquerres, coherent i “radical”, estava en la defensa de les garanties democràtiques per a l’oposició parlamentària – també la de dretes – que va fer Joan Coscubiela en el debat sobre la “Llei fundacional de la República”. (A voltes, Santi Vila, amb la mirada desenfocada per la seva ideologia, confon la vàcua retòrica de ruptura amb l’ordenament jurídic, constitucional i estatutari, d’una formació política com la CUP amb la “radicalitat d’esquerres”).

Tot i les lògiques discrepàncies, el llibre permet albirar, a l’hora de cercar sortides al bloqueig de la situació, la possibilitat d’una “confabulació dels traïdors”, disposats a treballar des de diferents sensibilitats polítiques per refredar el conflicte i establir ponts de diàleg, reconduint les actuacions repressives de l’Estat i abordant solucions parcials – una revisió del finançament autonòmic, inversions de l’Estat a Catalunya…  En un mot, actuacions destinades a restablir la normalitat institucional i la convivència ciutadana, com a condicions per poder encarar, en una etapa ulterior, objectius molt més ambiciosos: la transformació federal d’Espanya des del reconeixement de la seva realitat plurinacional, la consecució d’un marc de decisió democràtica de la societat catalana sobre el seu futur…

No són poques les coincidències que apareixen en els capítols consagrats als errors comesos pel govern espanyol, d’una banda, i per les forces independentistes, de l’altra. Des d’aquest punt de vista, l’autor es mostra força “equidistant” – actitud que li val, encara aquests dies, insults i anatemes per part dels “hiperventilats” que tan bé fustiga en les pàgines “D’herois i traïdors”. Les crítiques de les fal·làcies propagandístiques que segueixen apel·lant als sentiments i obnubilen la raó – “Espanya ens roba”, “Espanya és com Turquia”… – destaquen entre els millors passatges. I això té mèrit: qui ho diu exhibeix en tot moment la seva solidaritat amb Junqueras, Forn i els Jordis, ell mateix ha estat engarjolat… i segueix encausat. Benvinguda sigui, doncs, aquesta contribució a un debat seré, més necessari que mai.

Lluís Rabell (14/03/2018)