Acostumats com estem a viure “jornades històriques”, el terme potser no sigui el més escaient. El cert, però, és que la vaga feminista d’aquest 8 de març, pel seu seguiment, pel seu impacte social i per la seva dimensió internacional, marcarà un abans i un després en la lluita de les dones per la igualtat. La convocatòria ha suscitat nombrosos debats. I això constitueix en si mateix tot un èxit. Tanmateix, hi ha un parell de qüestions que potser no han rebut tota l’atenció que mereixien.

La primera, cabdal, ha estat la implicació del moviment obrer organitzat en la vaga. Des de sempre, és cert, els sindicats de classe han denunciat desigualtats, abusos i violències vers les dones, tant en el món del treball com en el conjunt de la societat, i han impulsat la jornada del 8 de març al costat dels col·lectius feministes. Enguany, han fet un pas endavant significatiu convocant i organitzant aturades a les empreses i centres de treball. (Sigui dit de passada: només des del desconeixement de la seva realitat es pot considerar com a “tèbia” l’aturada de dues hores promoguda per CCOO i UGT. Convocar una vaga no costa gaire. Organitzar-la, abocant-hi els recursos militants per a fer-la efectiva, vencent pors, amenaces patronals i reticències, ja és un altre afer).

El moviment obrer del segle XXI serà feminista o no serà. Sota l’imperi del neoliberalisme, és impossible unificar i organitzar la classe treballadora sense assumir, en totes les seves dimensions, la lluita de les dones contra l’opressió patriarcal. El capitalisme té sexe. Silvia Federicci ja ens ha il·lustrat sobre la simbiosi, consubstancial al mode de producció que ha acabat configurant el món sencer, entre capitalisme i patriarcat. El primer ha donat una nova fesomia a l’ancestral preeminència dels homes, subjugant violentament les dones, relegant-les a una posició subalterna en l’esfera pública i recloent-les en l’àmbit privat… amb la missió de garantir la reproducció de la força de treball. El compromís feminista dels sindicats – no només enfront de la bretxa salarial i la precarietat, sinó igualment contra la pobresa, la degradació dels serveis públics, la invisibilitat de les cures i totes les injustícies que recauen sobre les dones – enforteix decisivament el seu caràcter de classe i la seva independència. (En aquest sentit, no va del tot desencaminada Inés Arrimadas quan detecta un rerefons “anticapitalista” en els preparatius d’aquest 8 de març).

La segona qüestió que mereix més reflexió, i que depassa el suport solidari i pràctic a la vaga en les seves diferents facetes, té a veure amb el que podríem anomenar “el feminisme dels homes”. La coneguda escriptora i activista francesa Christine Delphy s’hi ha referit algunes vegades, dient que no correspon als homes feministes introduir-se en els espais de trobada i debat de les dones, sinó assumir les seves responsabilitats entre els altres homes i en la societat en general, combatent prejudicis i privilegis masclistes, i lluitant efectivament per la igualtat. El feminisme reclama dels homes guanyats a la seva causa una actitud semblant a la de l’autèntic internacionalisme. Aquest internacionalisme no es redueix a la solidaritat, evidentment necessària, amb els pobles asservits: exigeix que ens enfrontem al govern i fins i tot a l’opinió pública de la nostra pròpia nació quan participen de l’opressió d’una altra. A tall d’exemple, la gent dels territoris ocupats per Israel no necessita que cridem “totes i tots som palestins”. No ho som. I, més enllà de la bona intenció amb què ho diem, no deixa de ser una certa usurpació de la seva paraula. Palestina necessita més aviat que passem comptes amb la política exterior del govern espanyol i amb el nacionalisme català, fervent admirador del colonialisme sionista.

De manera semblant, podríem dir que la causa feminista no necessita que els homes ens posem a parlar de manera forçada, com si fóssim les dones que no som, sinó més aviat que declarem una guerra efectiva a conductes i privilegis ancestrals, i que gosem explorar els camins del respecte i la igualtat en les nostres relacions amb elles. La batalla és ingent, perquè l’esperit de la dominació patriarcal impregna la nostra cultura i totes les relacions socials. Fa una setmana, sense anar més lluny, hem assistit a una nova i reeixida edició del Congrés de Telefonia Mòbil. I, com cada any, els bordells de Barcelona, plens a vessar, han fornit un anhelat “repòs del guerrer” als atrafegats executius que, segons l’expressió consagrada, tants diners “deixen a la ciutat”.

Potser algun dia hauríem de deixar de mirar de lluny, fent-nos els desentesos, controvèrsies com la que envolta la prostitució, com si es tractés d’un assumpte de dones, d’un debat entre corrents feministes, aliè a nosaltres. Potser hauríem de plantejar-nos si una societat democràtica ha de mantenir una reserva de dones al servei del plaer sexual dels homes – una reserva que cal renovar constantment al preu d’una violència inaudita exercida sobre milions de dones i nenes d’arreu del món. ¿És legítim que, pel fet de ser homes, se’ns reconegui el dret d’accedir mitjançant diners al cos de les dones? ¿És legítim deshumanitzar dones pobres, transformant-les en ventres de lloguer per satisfer un desig de paternitat mercantilitzat? ¿Fins quan acceptarem ser els beneficiaris d’una iniquitat que ens embruteix?

No, no és una simple millora de la nostra societat el que anuncia la vaga de les dones. És la necessitat imperiosa d’una revolució. “Qui és feminista i no és d’esquerres, deia Rosa Luxemburg, manca d’estratègia. Qui és d’esquerres i no és feminista manca de profunditat”. Més que mai, el 8 de març interpel·la el feminisme dels homes.

Lluís Rabell. 7/03/2018