L’esquerra viu òrfena d’utopies. Amb el segle XX, s’han esvanit els grans somnis d’emancipació social que, arreu del món i al llarg de vàries generacions, han consumit les energies i esperances de milions de dones i homes. “La fi de la Història” sembla haver-nos instal·lat en l’angoixa d’un inacabable present i la reverberació encegadora dels mercats no ens deixa entreveure cap horitzó. Però, si és ben cert que una esquerra d’ambició transformadora necessita una utopia per avançar, aquesta no brollarà de la imaginació de cap dirigent, ni serà el producte de cap laboratori d’idees. “L’eclipsi de les utopies, ens diu Enzo Traverso, serà només passatger. Una nova utopia sorgirà de les pròpies entranyes de la societat, encara que no sapiguem quan ni on.” (“¿Qué fue de los intelectuales?”)

           Lluny de ser una esperança ingènua, la predicció d’Enzo Traverso té un sòlid fonament. En no saber entendre els canvis que sacsegen les nostres societats, ens hem acostumat a substituir l’anàlisi per la datació. Estem en el “post” de tot el que coneixíem. És indiscutible que l’organització de la producció, la distribució i les cadenes de valor han quedat trasbalsades a nivell mundial – i, amb aquests canvis, han quedat soscavades també les bases sobre les quals s’han assentat tradicionalment sindicats, moviments i partits d’inspiració socialista. El poder de les grans corporacions ha esberlat les sobiranies nacionals i ha posat en crisi les democràcies liberals, erosionant profundament l’Estat social.

Amb la fi del fordisme, la postmodernitat ha decretat fins i tot l’extinció de la classe obrera. El capital no pervé, però, a emancipar-se del treball. El desenvolupament monstruós de l’economia financera, arborant valors nominals i transaccions que multipliquen vàries vegades el PIB del planeta, engendra el miratge de diners que produeixen diners. Tanmateix, el nostre univers digitalitzat segueix sostenint-se sobre infants esclaus que arrenquen minerals preciosos de les entranyes d’Àfrica. I les més sofisticades cadenes de la “societat de la informació” tenen a les seves terminacions legions de joves precaris, repartint a domicili pizzes i hamburgueses de dubtosa qualitat nutritiva.

Potser, com a Terminator, les màquines prendran un dia consciència de si mateixes. Però, els robots mai no deslliuraran el capital – que condensa ell mateix una relació social viva – del seu malson congènit: només l’extracció de la plusvàlua engendrada del treball humà li permet viure. De crac borsari en recessió, d’una crisi a l’altra, aquesta realitat s’imposa. I, ben sovint, amb efectes socials devastadors.

Les noves tecnologies impulsen de manera vertiginosa la capacitat productiva i les potencialitats de coneixement de la humanitat. Però, a cada pas, aquests avenços topen amb el règim de la propietat privada, que assoleix avui uns nivells de concentració mai vistos. La història de les últimes dècades neoliberals és el relat d’una lluita implacable de la classe capitalista contra la caiguda tendencial de la taxa de profit en la producció de mercaderies, subsegüent a la incorporació d’aquestes innovacions. Una tendència que el capital tracta de compensar eixamplant el marges d’explotació de la mà d’obra productiva – reduint els salaris, directes o diferits; agreujant les desigualtats de gènere; degradant els sistemes de protecció social… – i de la natura, fins al punt d’abocar la Terra a una imminent catàstrofe ecològica.

Però, també, a través del volum creixent d’un capital “fictici” que circula a la velocitat de la llum d’una plaça financera a l’altra, multiplicant-se i generant formidables bombolles especulatives… Unes bombolles que, en esclatar, tenen nogensmenys conseqüències ben reals sobre les condicions de vida de milions d’éssers humans.

Tanmateix, els canvis d’època rarament són pacífics. La transició a l’hegemonia neoliberal haguera estat impossible sense algunes desfetes decisives de la classe treballadora: des de la derrota dels miners britànics davant del govern de Margareth Thatcher – l’última gran vaga clàssica del moviment obrer europeu – fins a la neutralització dels corrents de Solidarnosc que volien fer del major sindicat del continent una força de regeneració democràtica, tot preservant els elements fonamentals de l’economia nacionalitzada. Per aconseguir-ho, fou fins i tot necessari, a les acaballes de 1981, un cop d’Estat militar de la burocràcia governant.

No seran menys brutals els futurs i inevitables sobresalts que ens depara el desordre global. La crisi d’Estat que vivim a Espanya, la mobilització massiva de les classes mitjanes de Catalunya al voltant del “procés”… són expressions particulars de les mateixes tensions de fons que sacsegen les metròpolis industrials del nostre entorn. Tot sortint de la gran recessió dels últims anys, el capitalisme acumula les condicions per a l’esclat de noves crisis econòmiques, nacionals i socials. Crisis i conflictes que marcaran el destí del nou segle… i que s’hauran de resoldre en un sentit progressista, favorable als interessos de les classes populars, o bé regressiu i autoritari. L’esquerra no pot, per tant, desentendre’s de la hipòtesi revolucionària.

Cal dir, però, que aquesta no és una qüestió doctrinària que pugui despatxar un debat abstracte sobre “reforma o revolució”. Les revolucions no sorgeixen de cap pla; no emanen de cap conspiració, ni depenen de l’acció voluntarista de cap partit, sinó d’una impredictible concatenació de factors objectius. “La revolució és un moment d’inspiració de la Història”, deia Trotski. Si això és cert i un dia ens visita, més val que aquesta inspiració sublim ens enxampi organitzant i unint la nostra gent; més val que ens trobi ben desvetllats, lluitant per drets i millores.

D’aquest esforç preparatori, ressò d’experiències durament adquirides i capaç de trenar projectes, però mancat encara de la força mobilitzadora d’una nova utopia, el filòsof i militant Daniel Bensaïd en deia “l’aposta malenconiosa”. Bé, doncs… si aquest és el paper que ens toca fer, siguem l’esquerra malenconiosa. Al capdavall, resulta un nom més evocador i poètic que els epítets que alguns pensadors de la nova política dediquen als hereus impenitents de la tradició marxista.

Lluís Rabell 02/03/2018