Hi ha un refrany anglès que diu que «hi ha moltes maneres d’escorxar un gat». L’expressió resulta d’una crueltat insuportable per als qui adorem els gats. Però pretén il·lustrar una veritat que, moltes vegades, la superba o la ignorància no ens deixen veure: sempre hi ha més d’una manera de fer les coses. I, sobretot, hi ha diferents maneres – no necessàriament més efectives les unes que les altres – de copsar la realitat. Més enllà de l’amor o l’aversió pels felins, ¡malfiem-nos dels qui diuen conèixer «l’únic camí» per fer o saber les coses!

Aquests dies he tingut ocasió de llegir, un rere l’altre, els últims treballs de Jordi Amat («La confabulació dels irresponsables») i d’Eduardo Mendoza («Qué está pasando en Cataluña»). Vet aquí dues maneres ben diferents d’aproximar-se al moment polític que estem vivint. Jordi Amat recorre a l’hemeroteca, analitza els «punts cecs» de l’ordre constitucional de 1978; cerca la concatenació dels esdeveniments, des de l’aventura de l’Estatut fins a la dubtosa proclamació de la República Catalana; analitza el paper de les forces polítiques i dels diferents actors del «procés»… Es tracta d’una lectura molt recomanable, d’un text que mereix ser discutit i que estimula la reflexió.

Eduardo Mendoza es mou en un registre ben diferent. L’escriptor pretén copsar la situació que està vivint Catalunya no pas a través de l’anàlisi, sinó de la intuïció i la sensibilitat literària. És un risc i és un privilegi dels bons autors. Ningú ha descrit l’ànima de les ciutats amb tant de rigor i encert com Stefan Zweig. Doncs bé, Mendozasobrevola també l’ànima – les ànimes – de Catalunya i ens en mostra un rostre «sense maquillatge», amb uns trets només esbossats però fortament definitoris. Les seves percepcions resulten tan inspirades com esclaridores: quan parla dels orígens de la societat catalana, de la immigració, d’una burgesia més provinciana del que mai vol admetre i que «no té que li escrigui», de la Barcelona tardanament abocada a la modernitat i mal estimada pel país del qual és «cap i casal»… O quan evoca el «caràcter català» i la complexa relació entre Catalunya i Espanya.

Aquesta aproximació a la realitat per camins que són més propis de la creació literària que de la recerca amb pretensions científiques que segueixen d’altres disciplines i àmbits del coneixement m’ha fet recordar les intervencions parlamentàries d’una altra escriptora amb qui ha estat un autèntic privilegi compartir grup: Gemma Lienas. Probablement, aquesta ha estat una legislatura particularment ingrata i injusta per a una diputada de les seves característiques. I, a priori, això podria semblar paradoxal. ¿No ha estat l’activitat parlamentària d’aquests anys absolutament dominada per una lluita al voltant del «relat»? ¿No és aquesta l’atmosfera idònia per a una professional de la narrativa? Ben al contrari. Ni ha estat ni podia haver estat així. Els imaginatius creadors del «procés», amb els seus inacabables episodis i els seus girs inesperats, representen l’antítesi de la creació literària: construeixen un univers paral·lel, un marc mental que pretén condicionar la percepció dels esdeveniments i determinar els comportaments socials. L’autèntica literatura, per contra, pretén acostar-nos a la realitat. Fins i tot quan ens explica contes i històries que ens fan somniar o viure altres vides. Crec que no pocs de nosaltres hem esdevingut socialistes llegint «Els miserables»… ben abans de conèixer Marx. I no dec ser l’únic que segueix enamorat de Fantine.

Gemma Lienas ha fet algunes de les més memorables intervencions de tota la legislatura – intervencions que, dissortadament, no han tingut el ressò i la projecció mediàtica que mereixien enmig de l’estrèpit vacu de la política catalana del nostre tremps. Val la pena recuperar les seves interpel·lacions sobre els abusos sexuals a menors o sobre la situació dels infants acollits en els centres de protecció que depenen de la Generalitat. (L’actualitat d’aquests últims dies ha tornat a posar el focus sobre la DGAIA i ha mostrat com n’eren d’escaients aquelles denúncies). Sense cap pretensió d’afalac, goso dir que aquestes intervencions són peces exemplars del que hauria de ser el parlamentarisme d’esquerres. Vet aquí que el talent de l’escriptora acudia en ajuda de l’activista política. La sensibilitat es combinava amb el rigor. Les xifres i les dades deixaven de ser estadístiques i esdevenien històries humanes. Aquells que no tenien veu, de cop i volta, prenien la paraula a l’hemicicle per persona interposada. Qui té com ofici trenar paraules el posava al servei d’una causa humanista. I ho feia amb capacitat d’empatia vers les víctimes d’injustícies i violències… i, alhora, amb una força de convicció capaç de concitar el suport unànime dels partits més diversos. (Una força arrelada en l’autenticitat dels mots… i no tant en una veu dolça i ben timbrada, però d’escassa potència: Joan Coscubiela, atent als detalls, havia d’afanyar-se perquè els amables uixers del Parlament apugessin el volum de la megafonia quan la Gemma accedia al faristol).

Aquest estil parlamentari, sovint menystingut per propis i estranys, hauria de ser identitari i referencial del nostre espai polític. És evident que les esquerres travessen moments molt difícils. Està pendent tota una reorganització de les seves forces militants i una reconnexió amb les classes populars que constitueixen la base social històrica dels projectes d’emancipació. I aconseguir-ho demanarà un gran esforç. Sense anar més lluny, les eleccions del 21-D han situat C’s com la força més votada a les barriades obreres, una formació política adscrita al Partit Liberal Europeu – igual, per cert, que la dreta nacionalista catalana.

No és el primer cop que les esquerres han de fer camí en una situació nova i desafiant. Els nostres vells esquemes estan malmesos. Per a aquesta travessia no tenim cartes de navegació. Com els antics argonautes, haurem de navegar en busca del toisó d’or guiant-nos per les estrelles. Haurem d’elaborar una nova cartografia de la justícia social. Però no ens és permès aturar-nos. Ens cal «caminar preguntant». Més que mai, necessitem la brúixola de l’empatia amb la gent oprimida i maltractada, de la fidelitat als seus anhels… Més que mai, ens cal el discerniment dels qui cerquen la veritat amb l’emoció a flor de pell i que en fan una font de coneixement. Una esquerra sense cor no és esquerra. Mai no estarem prou agraïts als artesans – i a les fades – de les paraules que el fan bategar.

Lluís Rabell – 11/01/2018