El soviet carlí

El meu bon amic Joan Coscubiela, ara alliberat de responsabilitats parlamentàries, podria encetar una nova carrera professional com endevinaire. El subtítol del seu llibre, que apareixerà d’aquí a uns dies («Empantanados») i que evoca la hipòtesi d’un «soviet carlí», comença a revelar-se profètic. Vet aquí que les forces independentistes, mirant de resoldre la quadratura del cercle de la investidura – com consagrar la continuïtat del President cessat pel 155… i, alhora, aconseguir formar un Govern operatiu, sense hipoteques judicials -, han pensat a recuperar un artefacte que dormia en el bagul de les ocurrències processistes: l’Assemblea de càrrecs electes, promoguda en el seu dia per l’Associació de municipis per la independència (AMI) i que aplegaria batlles, consellers i diputats. Així, doncs, aquesta assemblea investiria Puigdemont com a President «legítim» de Catalunya i, després, el Parlament, a través de la seva majoria sobiranista, n’investiria un de «legal». Amb aquesta enèsima astúcia, es recuperaria l’autogovern i es mantindria obert el front de la contestació a l’Estat espanyol, que es quedaria amb un pam de nassos.

Tot plegat podria semblar una farsa, un tripijoc destinat al consum intern de la important franja social que ha adherit a la idea de la independència: no podem guanyar el pols a l’Estat – i, de fet, ens veiem obligats a passar per l’adreçador de la seva intervenció de les institucions catalanes i retornar al marc de la legalitat vigent -, però hi seguim oposant una ferotge resistència… simbòlica i declarativa, mitjançant una Generalitat virtual a «l’exili». Aquesta seria, doncs, «la formula de la coca-cola» de què es parlava aquests dies.

Atenció, però, perquè el beuratge potser no resulta tan inofensiu com pot semblar a primera vista. I «l’espurna de la vida» podria calar foc als boscos, plens de bardissa altament inflamable, del fervor patriòtic. Evidentment, l’Assemblea de càrrecs – si finalment es posa en marxa – no tindria cap mena de reconeixement legal, ni força jurídica. Però, per molt que tothom entengués el caràcter simbòlic de les seves decisions, aquestes no es refereixen menys al poder, a la Presidència de la Generalitat. D’alguna manera, l’Assemblea apareixeria com una expressió legítima i lliure de la voluntat del poble de Catalunya… enfront d’un Parlament captiu de l’Estat espanyol i d’una legalitat imposada per la força. Parlem de símbols, sí. Però els símbols adquireixen una importància cabdal en moments de crisi de l’acció política i de descrèdit de les institucions de la democràcia representativa. Els símbols interpel·len les emocions col·lectives i contenen un gran potencial de mobilització popular.

La – de moment – hipòtesi de l’Assemblea de càrrecs ens porta al cap allò que el marxisme clàssic ha estudiat com a «situacions de doble poder». Efectivament, en moments de crisi revolucionària, caracteritzada pel col·lapse de les institucions del vell règim i una brusca irrupció de les classes populars en l’arena política, poden coexistir les restes del poder amenaçat de les classes posseïdores – que pugnen per reconduir la situació – i formes més o menys àmplies d’auto-organització de masses – que esbossen un ordre social i polític alternatiu. Aquesta coexistència és efímera: revolució i contrarevolució han de dirimir el seu conflicte inconciliable.

Naturalment, no vivim a Catalunya res que s’assembli a una crisi revolucionària. Ni l’assemblea de què estem parlant aplegaria els representants de la classe treballadora de Catalunya, sinó més aviat els representants polítics de la menestralia rural i de les classes mitjane urbanes, aplegats al voltant d’una bandera «legitimista». Estaríem davant d’una mena de carlinada del segle XXI. L’eventual presència de representants de la CUP només afegiria al bigarrat «soviet» un toc exòtic d’anticapitalisme – purament retòric i inofensiu, per descomptat. L’assemblea com a tal, per contra, potser no ho seria tant d’inofensiva des d’un punt de vista democràtic. Per la seva sola existència, ja qüestionaria la legitimitat del Parlament com a representació política de la societat catalana i base del seu autogovern. Un Parlament que viurà constret, si la legislatura tira endavant, sota la voluntat involutiva de la dreta espanyola i les seves atzagaiades contra les institucions catalanes… i l’empantanament propiciat per la sorda disputa entre ERC i el «gen convergent» per conquerir l’hegemonia del camp sobiranista. Val a dir, un Parlament que pot veure el seu prestigi caure sota mínims en l’opinió pública. En aquestes condicions, el xoc entre una representació parlamentària afeblida i un organisme sense legitimitat democràtica podria depassar el pla simbòlic i agreujar l’actual crisi política nacional.

El major perill que podria suposar aquest «soviet carlí» seria el d’aprofundir i exacerbar la fractura emocional que el «procés» ha obert en el si de la societat catalana. La composició de l’assemblea faria palesa, a més a més, una marcada divisió territorial de les opcions que divideixen el país. Insistim: parlem de riscos, d’hipòtesis que potser – tant de bo! – no veuran la llum. Però, no menystinguem els símbols i les representacions que construeixen els imaginaris col·lectius, perquè poden encarnant-se i esdevenint forces materials. I, aleshores, els acudits sobre Tabàrnia i Tractòria més aviat ens glaçarien el somriure als llavis.

Lluís Rabell

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s