Res no és tan temerari en política com fer pronòstics. Sobretot, enmig d’una situació tan incerta com la que estem vivint. ¿Tindrem una investidura fallida? ¿Sorgirà un candidat alternatiu a Puigdemont? ¿Anirem a noves eleccions? Molt probablement, ni els principals protagonistes d’aquesta peça, ni els dirigents i governants que ocupen el davant de l’escena, serien capaços de donar una resposta concloent, a hores d’ara, a aquestes preguntes. Però, potser també, hi hagi qüestions més transcendents. Enlluernats per la crisi institucional, atents a les maniobres partidistes, a l’actuació dels poders de l’Estat… tendim a perdre de vista els corrents de fons que flueixen en el si de la societat.

Alfredo Pérez Rubalcaba deia a la ràdio que ERC i Pdcat no saben com desempallegar-se de Puigdemont, i que estarien encantats que l’Estat els fes la feina bruta, impossibilitant la seva investidura… i assumint alhora els costos polítics del que segurament seria una seriosa rebregada dels drets democràtics de representació, per a major reconfort d’un «procés» que encara ha de viure nous episodis. La sospita de Rubalcaba no sembla gens descabellada. Puigdemont ha esdevingut un llast per als aparells polítics que voldrien passar del xoc de trens amb l’Estat a una mena d’alto el foc – o, si voleu, de «guerra freda»-, conscients que l’embranzida unilateral ha topat amb un mur que no pot enderrocar. Però, ¿què ho fa que sigui tan difícil reconduir el conflicte institucional? Doncs, justament, el fet que ja fa temps que ha deixat de ser institucional. Els seus actors, des del camp independentista com des del govern de l’Estat, han jugat a aprenents de bruixot, convocant forces i desfermant processos que els depassen i sobre els que tenen un control molt més precari del que podria semblar.

Som lluny del 2012 i d’aquella trobada del des-encontre anunciat entre Rajoy i Artur Mas al voltant de la petició d’un pacte fiscal amb Catalunya. El gir de Mas cap a l’independentisme – com el rebuig de qualsevol concessió en nom d’una visió immobilista d’Espanya per part del líder del PP – eren percebuts sens dubte com un enfrontament controlat, convenient per a tots dos. L’un i l’altre s’enfrontaven a un perillós ascens del descontentament social davant les polítiques d’austeritat aplicades tant a Madrid com a Barcelona. Vagues generals, 15-M, marees, mobilitzacions en defensa dels serveis públics… i indignació ciutadana davant l’obscena coexistència de rescats bancaris, pauperització d’àmplies franges socials que es creien a bon recer fins l’arribada de la crisi i corrupció dels estaments polítics que n’eren en bona mesura responsables. La transformació de Mas en Moisès, encarnant amb els braços oberts «la voluntat d’un poble», resultava de la seva por de veure poder convergent escombrat per una nova victòria de les esquerres.

I, efectivament, el «procés» ha permès comprimir i ajornar el debat social. Però a un cert preu. Ha calgut apel·lar als sentiments i les emocions; però també a les angoixes i les pors. Ha calgut convocar alhora il·lusions, esperances… i vells prejudicis. El moviment independentista que hem vist desenvolupar-se durant aquests anys a Catalunya constitueix un genuí fenomen populista. Pels seus fonaments i la seva base social – essencialment, una barreja de menestrals del país interior, de petita burgesia urbana, de classes mitjanes atemorides i dels seus fills frustrats d’ascens social, galvanitzada pel relat màgic d’una independència que estaria «a tocar». Però també, i més enllà del caràcter sempre pacífic de les seves mobilitzacions i la imatge de bonhomia que ha volgut transmetre, per una lògica de qüestionament de la democràcia política representativa, de les seves institucions i dels seus partits.

El «President a l’exili» representa un lideratge emancipat d’aquestes forces organitzades, començant per aquesta apressada reconfiguració del «gen convergent» que constitueix el Pdcat. Puigdemont, amb el seu artefacte de JxC, no només ha frustrat les aspiracions republicanes de sorpasso, sinó que afirma la seva legitimitat personal com a cap inqüestionable de la Generalitat. Com escriu Joaquim Coll, «el legitimisme substitueix la via unilateral» en el relat sobiranista. I, des d’aquesta autoritat que ningú gosa contestar, el President que reclama ser restablert al capdavant de la Generalitat connecta amb les bases socials independentistes. Directament. Sense mediacions orgàniques partidistes. Però els partits polítics, fins i tot conservadors, actuen com un cert filtre de les pulsions socials. L’aposta populista, com més s’afirma i desdenya organicitats, més va tenyint-se de prejudicis atàvics i trets reaccionaris, més esdevé carlina. «Espanya ens roba» ha anat cedint el seu lloc a la visió dels no independentistes com a «colons», aliens a una «autèntica catalanitat»; una catalanitat de perfils etnicistes, en total ruptura amb el catalanisme integrador i progressista tradicionalment defensat per les esquerres. (Unes esquerres que, per cert, quan parlaven «d’un sol poble», no afirmaven a cap mena d’homogeneïtat cultural o d’origen, sinó la necessitat d’un projecte compartit de construcció nacional i de convivència). L’escarnidor «ves-te’n a Cadis», adreçat a Inés Arrimadas, que vam poder sentir durant la campanya electoral del 21-D – sens dubte una de les palanques de l’èxit deC’s a les barriades populars – reflecteix l’abast de la fractura emocional que el país ha assolit. Hem anat perillosament lluny.

A l’altra banda, tenim reaccions identitàries defensives d’una part de la societat catalana que s’ha sentit menystinguda i amenaçada. I tenim, a tot Espanya, una revifada nacionalista. I, per descomptat, podem dir que Rajoy ha destapat la caixa dels trons en l’aparell d’Estat. En dimitir de l’acció política i empènyer la magistratura a confrontar-se directament amb la crisi catalana, ha engegat una dinàmica autònoma d’efectes devastadors pel que fa a la solució del conflicte: l’ha posat en mans d’un poder que només pot entomar-lo des d’una lògica penal. La situació d’empresonament provisional – clarament abusiu – en què es troba Oriol Junqueras resumeix perfectament la tragèdia que suposa la desaparició de la política. Vet aquí l’impossible diàleg entre el personatge d’un «relat» i un jutge del Suprem… que «no está para cuentos». (Però que s’ha tornat d’allò més creatiu en matèria de dret processal, jugant al joc de les astúcies amb Puigdemont).

Hi ha tot això i molt més, enmig de la tensió inaudita a què es veuen sotmesos tots els estaments, des del Consell d’Estat fins al propi Tribunal Constitucional. Però només el moviment independentista català ha acabat revestint el caràcter de «moviment de masses» genuïnament populista que abans esmentàvem. I això és el que determina l’actual atzucac institucional i polític. L’enquadrament partidista conegut podria acabar subsumit o escombrat per aquest fenomen. Els aprenents de bruixot han deparat un horitzó inèdit i complex a la societat catalana.

Lluís RABELL – 27/01/2018