Les eleccions del 21-D han deixat enquistats la major part dels problemes que, se suposava, havien de desencallar. Però, en fer-ho, han plantejat també algunes paradoxes – que només ho són sota una mirada apressada o superficial. ¿Uns comicis fortament polaritzats i dominats pel conflicte nacional? Evidentment. Tanmateix…

Potser ens hem acostumat massa a dir que la controvèrsia al voltant de la independència havia deixat en un segon terme les problemàtiques socials, fent-les desaparèixer pràcticament del debat polític. Les xarxes van plenes de reflexions i comentaris en aquest sentit. L’endemà de les eleccions, algú preguntava quants desnonaments havia aturat Inés Arrimadas a Ciutat Meridiana, un dels barris empobrits de la capital on C’s ha arrasat. Considerant que aquesta formació ha obtingut també els seus millors registres en les zones de rendes més altes, el diagnòstic semblaria inapel·lable: el xoc d’identitats, els sentiments de pertinença nacional, haurien desdibuixat completament els antagonismes socials; millor: els haurien anul·lat. Els nostàlgics de la confrontació dretaesquerra ja podríem recollir les nostres rovellades eines conceptuals i instal·lar-nos en alguna sala del Museu d’Antiguitats de la Història. Seguits de ben a prop, això sí, pels ufanosos representants de la «nova política», amb els seus discursos sobre les «castes» i els seus conflictes entre «els de baix», i «els de dalt». Catalunya es mou dins d’un nou paradigma, ens diuen alguns politòlegs de renom.

(Amb tot el respecte que mereixen aquests camps del coneixement, cal dir que la politologia, com les ciències econòmiques, ens han fornit últimament legions d’especialistes que passen la meitat del seu temps fent pronòstics i l’altra meitat explicant perquè han errat en les seves prediccions… tot lliurant-nos noves profecies amb idèntica suficiència. Ja parlarem d’això un altre dia).

Eppur si muove. El vell Marx afirmava amb rotunditat que «la lluita de classes no tolera cap interrupció». I, si mirem les coses de prop, veurem que, lluny de desmentir aquesta tesi, la situació que estem vivint la confirma amb escreix. El famós «desplaçament de l’eix social a favor de l’eix nacional» constitueix al capdavall la manera específica i complexa en què s’està desenvolupant la lluita de classes a Catalunya.

El fet que els antagonismes socials s’expressin d’una manera o d’una altra no resulta indiferent. Però mai pervindrem a donar-los un format «adequat», si no comencem per detectar les diferents pulsions i interessos de classe que bateguen rere tots aquests moviments, forces polítiques i lideratges que proclamen la seva «transversalitat» i diuen situar-se en una altra òrbita: la d’un conflicte nacional (la lluita per la independència), moral (la dignitat d’un país)… o la d’una democràcia immaculada (la catalana) que pugnaria per desplegar-se, assetjada nit i dia per l’Estat espanyol.

L’ascens de l’independentisme en els últims anys ha tingut com a vector de desenvolupament la crisi institucional i política que va arrencar amb la tortuosa singladura de l’Estatut i que va tenir un punt d’inflexió amb la sentència del Tribunal Constitucional del 2010. Però el suport ciutadà assolit pel moviment independentista és inseparable dels impactes de la gran recessió del capitalisme globalitzat sobre la nostra societat. Sota la presidència d’Artur Mas, el «procés» va esdevenir la política oficial delgovern neoliberal català, deixeble avantatjat dels plans d’austeritat, per conjurar una contestació que haguera pogut propulsar de nou les esquerres al capdavant de la Generalitat. Essencialment, hem assistit a una mobilització sostinguda d’unes classes mitjanes espaordides davant la crisi global i la visió inesperada de la pobresa trucant a la porta de casa. Per molt que alguns independentistes se sentin ofesos pel paral·lelisme, el cert és que el «procés» té molt a veure amb els moviments de replegament nacional que hem pogut veure a Anglaterra amb el «Brexit», als Estats Units amb l’elecció de Trump i, en general, amb la irrupció dels populismes a tot Europa. Espanya i Catalunya es veuen sacsejades per les mateixes tendències que agiten les nacions industrialitzades del nostre entorn.

L’èxit indiscutible del relat màgic sobre la independència ha consistit en saber connectar amb aquestes pors i angoixes, declinant-les des d’una identitat nacional i uns referents culturals fortament arrelats en les classes menestrals i la petita burgesia urbana. La conseqü.ncia nefasta – i volguda – d’aquesta operació reeixida ha estat separar i enfrontar aquestes classes mitjanes amb el gruix de la classe treballadora de les àrees metropolitanes. A mesura que l’èpica independentista mobilitzava emocions en uns determinats segments socials, ofegant qualsevol reflexió crítica en el fervor, suscitava inquietuds creixents, sensació d’exclusió del projecte de país que semblava perfilar-se -i fins i tot d’humiliació – entre amplis sectors de les classes populars, impregnades d’altres referents culturals i lingüístics, d’altres sentiments de pertinença nacional. Els «colons involuntaris del franquisme» i molts dels seus fills s’han sentit amenaçats i comminats a enlairar una bandera. El viatge cap a Ítaca ens ha fet recalar a Tabàrnia.

La fractura emocional i identitària del país conté, comprimint-lo i deformant-lo, un profund antagonisme de classe. Aquest particular «format de la lluita de classes» només convé, però, a les elits i a les classes benestants. Que amplis sectors obrers de l’àrea metropolitana, entre els més maltractats per la crisi, «es defensin» votant un partit de tall neoliberal com C’s i brandint la bandera espanyola revela una profunda desagregació de la consciència de classe. C’s pertany a la mateixa família ideològica – i al mateix espai europarlamentari – que els nacionalistes catalans als quals s’enfronta en l’àmbit nacional. Les famílies de rendes altes de Pedralbes, que voten massivament també aquestes formacions, no s’equivoquen quan hi veuen els representants dels seus interessos, els adalils de l’ordre social que aspiren preservar. (Al capdavall, el projecte de recentralització «aznariana» de l’Estat que encarna cada cop més clarament el partit d’Albert Rivera correspon a una determinada visió de les elits sobre la millor manera d’afrontar la reconfiguració de la UE i la competència dels mercats internacionals).

Per a la classe treballadora la consciència pròpia necessita sòlids suports materials per a poder subsistir i desenvolupar-se, necessita organitzacions: sindicats, associacions, partits… En un mot: tot allò que, ara mateix i des de fa anys, tenim en crisi, necessitant ser repensat davant els reptes que planteja la nova fase de desenvolupament del capitalisme mundial. La lluita de la classe obrera pot expressar-se de maneres més o menys confuses. Però el seu avenç necessita ser formulat en positiu, a través de projectes d’emancipació no només per a si mateixa, sinó per al conjunt de la societat en termes de progrés econòmic, mediambiental, d’equitat de gènere i també nacional. Val a dir que aquests projectes han d’incloure una perspectiva d’expansió de les cultures i de convivència de les identitats. I que han de tenir una concreció en formes d’Estat i organització territorial. El problema que tenim plantejat a l’esquerra no és, com sovint diem simplificant les coses, «tornar a posar al centre l’agenda social».

La qüesti´0, el desafiament, és més aviat definir els contorns d’un partit d’arrel obrera i popular, d’horitzó socialista… i amb voluntat de lideratge nacional. Val a dir, amb una proposta clara sobre l’organització del país i el futur nacional.

Cada cop sembla més palès que l’esquerra ha de rebutjar, no només les vies unilaterals, sinó la perspectiva mateixa de la independència de Catalunya, i apostar sense manies per una alternativa federal. Però no pas com una «opció resignada» – a voltes, el discurs del PSC sembla una apel·lació a acceptar amb conformitat la frustració de les aspiracions nacionals -, sinó com la millor proposta per a la seva realització en termes de floriment cultural, de reconeixement i de convivència democràtica de la diversitat que compon aquesta nació. No, la lluita de classes no tolera interrupcions. El cas és fornir a la classe treballadora els estris necessaris per a inclinar la seva balança cap al progrés social.