És hora de fer política

(Declaració publicada el 21 d’octubre de 2019 per l’Associació “Portes Obertes del Catalanisme”, entitat constituïda l’any 2016 a Barcelona amb la finalitat de “recuperar un catalanisme plural, obert i integrador, imprescindible per abordar la profunda crisi institucional i política de Catalunya i del conjunt de l’Estat espanyol”.)

41fcWqtQZRL

Davant la sentència del Tribunal Suprem

És hora de fer política

El Tribunal Suprem acaba de donar a conèixer la sentència del judici als dirigents del «procés». Una sentència molt severa, ateses les penes de presó que imposa als nou principals encausats.

Una resolució com aquesta no podia per menys que colpir la societat catalana, alhora que suscita tota mena de controvèrsies. En l’àmbit jurídic, per descomptat, atesa la pròpia complexitat d’un procediment que ha hagut d’abordar situacions inèdites des dels paràmetres d’un Codi Penal concebut en una altra època. Però també, i sobretot, en l’arena política. La tardor del 2017 es va viure la crisi institucional més greu que ha conegut Espanya des de la Transició. Les ferides emocionals segueixen obertes; la societat catalana, dividida; el conflicte territorial, enquistat. Una sentència tan dura com la que acaba de pronunciar el Suprem no ajuda a apaivagar els ànims, ni facilita la recerca d’una sortida. Aquesta dificultat afegida hauria de ser entesa, però, com una penitència imposada a la política per no haver estat a l’alçada de les circumstàncies… i com l’exigència inajornable d’assumir per fi les seves responsabilitats.

El judici va certificar la incapacitat de governs i partits d’entomar aquest conflicte. Els mateixos magistrats reconeixen que no els correspon resoldre un problema d’aquesta naturalesa. La sentència clou, doncs, una etapa. Les togues han de deixar pas a la política. A partir d’ara, però, caldrà moure’s en l’escenari dibuixat per la sentència. Com era de preveure, la resolució del Suprem no ha satisfet gairebé ningú. La dreta espanyola – per no parlar dels escarafalls dels nostàlgics del franquisme – reclamava un càstig més sever encara, un escarment que acabés amb qualsevol vel·leïtat d’independència. (Com si un gest venjatiu pogués fer que s’esfumessin els anhels de dos milions de catalans). Pel que fa a l’independentisme, ja havia dit que només l’absolució dels encausats seria acceptable.

És legítim que, de forma pacífica, la ciutadania que viu com a injusta la sentència manifesti la seva indignació. Com resulta impossible, més enllà de les conviccions de cadascú, no tenir un pensament d’escalf vers els condemnats i les seves famílies davant d’aquest tràngol. Però les emocions del moment no ens haurien de fer perdre de vista alguns elements cabdals de la sentència. En no apreciar violència instrumental, el delicte finalment retingut pel Suprem és el de sedició – i no pas el de rebel·lió que sol·licitava la Fiscalia i sobre la base del qual havia estat bastida la instrucció. (Una constatació aquesta, l’absència de violència més enllà de desordres puntuals, que duu alguns juristes a qüestionar també la sedició, assenyalant el perill d’assimilar l’obstrucció pacífica d’una manifestació a un «alçament tumultuari»). D’una altra banda, el delicte de malversació queda subsumit en el de sedició, subordinat a la finalitat perseguida. D’alguna manera, malgrat les greus condemnes que pronuncia, el Tribunal Suprem ens remet així a l’existència d’un problema polític. I amb el seu refús de limitar els beneficis penitenciaris dels reus obre la porta a un compliment temperat de les penes.

Però, més enllà dels diferents parers i crítiques – i més enllà dels recursos que les defenses estimin oportú interposar -, un cop dictada la sentència, cal acatar-la. La dificultat del moment rau en asserenar els ànims i cercar la manera de reconduir la situació a l’àmbit de la política. Hem estat molts, independentistes i no independentistes, a trobar excessiva una presó provisional que ha suposat sofriment personal i crispació social. Segurament serem molts més a entendre que el diàleg difícilment podrà avançar amb una part dels interlocutors empresonats. La sentència arriba a les portes d’una campanya electoral en què la crisi catalana ocuparà un lloc destacat. És un mal moment per a opinions matisades i debats enraonats. En el decurs de les properes setmanes, tot estarà mediatitzat pels càlculs partidistes. Tanmateix, és un deure inexcusable de les forces polítiques entomar la situació, mirant de donar, tan aviat com sigui possible i pel bé superior de la convivència, una sortida airosa a aquestes situacions penals: mitjançant canvis legislatius, si s’escau, o bé servint-se adequadament dels recursos que ja preveu l’actual ordenament jurídic.

La demanda d’una amnistia, formulada per l’independentisme, resulta molt problemàtica des d’un punt de vista jurídic. Però, sobretot, és molt contestable des d’una perspectiva política. D’entrada, l’amnistia requeriria l’adopció d’una llei orgànica de múltiples implicacions; car suposaria, no pas la remissió total o parcial de les penes, sinó que anul·laria qualsevol consideració de delicte pel que fa a la conducta dels condemnats. I, per aquesta mateixa raó, plantejaria un problema major que no podem obviar si volem reconciliar la societat catalana amb ella mateixa.

Les vivències històriques dels pobles carreguen de significat les paraules. L’amnistia de 1977 va suposar que els delictes polítics perseguits fins aleshores per la dictadura esdevinguessin drets. Però l’oposició democràtica i, singularment, el moviment obrer van pagar un preu molt alt per aquella amnistia. Després d’anys de lluita i sacrificis, mentre els presos polítics sortien al carrer, un vel d’impunitat – i fins i tot d’oblit – queia sobre els crims del franquisme. Per respecte als homes i dones que van fer possible, amb el seu combat però també amb doloroses renúncies, l’adveniment de la democràcia, no podem banalitzar la amnistia. Ni tampoc equiparar aquell règim amb l’actual Espanya constitucional – malgrat les disfuncions que, com a moltes democràcies del nostre entorn, s’hi puguin observar… i malgrat les dificultats, no menys evidents, d’acomodar satisfactòriament la diversitat nacional i lingüística que encabeix.

L’1-O molta gent va quedar colpida davant l’actuació policial. No cal oblidar, però, que mig Catalunya es va sentir també agredida i amenaçada en els seus drets quan, sense legalitat ni legitimitat per fer-ho, una estreta majoria parlamentària va abolir la Constitució i l’Estatut els 6 i 7 de setembre de 2017, i va convocar una consulta, de part i sense garanties, que fracturava el país. Dir, en nom d’una llei d’amnistia, que aquella actuació no mereix cap retret, suposaria sumir en la indefensió el conjunt de la ciutadania, car els seus drets només dependrien de la magnanimitat o el furor de majories circumstancials. El diàleg i la reconciliació només són possibles sobre bases democràtiques. I la democràcia no existeix al marge de les lleis que regulen la convivència. Persistir en la retòrica de la «desobediència institucional» o la «confrontació» atia els radicalismes a banda i banda. El bloqueig ens duu a l’empobriment i la decadència.

El desafiament és enorme. Quan l’horitzó de l’economia mundial s’omple d’incerteses i la pròpia construcció europea es posada en qüestió, sacsejada per l’eclosió dels populismes, no hi ha tasca més urgent que la de trobar una sortida a la crisi catalana – que, de fet, ho és de l’organització territorial d’Espanya i de la governança del seu Estat. Coneguda la sentència, es tracta de deixar enrere l’etapa d’una confrontació estèril i crear, primer de tot, les condicions d’un diàleg efectiu. És hora de fer política.

***

És hora de fer política

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s