Alarmas encendidas

investment-mistakes

Con la detención de siete personas bajo sospecha de terrorismo y su ulterior ingreso en prisión, el temor a una deriva violenta ha irrumpido en la política catalana.

A lo largo de todo el “procés”, el movimiento independentista, sus acciones masivas o la conducta de sus dirigentes han discurrido siempre por cauces pacíficos. En ese sentido, está fuera de lugar el parangón con ETA que pretendía establecer Ciudadanos en el debate parlamentario del jueves pasado, exacerbando la crispación ambiental. Sin embargo, el rechazo de tales maneras – y, por descontado, la presunción de inocencia que ampara a cualquier acusado en tanto no haya recibido una sentencia condenatoria -, no deberían llevarnos a ignorar las señales de peligro. La defensa cerrada de los detenidos, cuestionando la legitimidad de la investigación judicial, constituye un tremendo error. En él incurrieron los portavoces de ERC, JxCat y la CUP, adoptando una declaración que “exigía el fin de la represión y la libertad de las personas perseguidas y presas por sus ideas políticas” (¿Junqueras y los demás encausados por el Supremo en el mismo saco que unos presuntos saboteadores?)… y que, lamentablemente, suscribieron también los comunes.

Estos años han removido las aguas de la sociedad catalana. Se han roto los grandes consensos del catalanismo. Han surgido fracturas. Y ha ido adquiriendo nuevo vigor un nacionalismo de rasgos identitarios que palpitaba ya en la obra de Jordi Pujol. Con el fracaso de la vía unilateral, la esperanza de alcanzar la República se ha desvanecido y la “revolución de las sonrisas” ha mutado en un rictus de amargura.

La combinación de esos factores con el discurso de los dirigentes podría convertirse en el caldo de cultivo de fenómenos indeseables… que acabasen cobrando vida propia. Los días 6 y 7 de septiembre de 2017, el independentismo proclamó que la mayoría lo podía todo: la “democracia” así entendida estaba por encima de las leyes que la encarnan, de las garantías que amparan a las minorías y, por supuesto, de los tribunales. Quienes no compartíamos tal visión quedábamos de hecho excluidos de la catalanidad. El independentismo se convertía, pues, en depositario dela voluntad del pueblo”. Enfrente había una España monolítica, retrógrada y autoritaria. Las cargas policiales del 1-O cristalizaron definitivamente esa percepción y abrieron una profunda herida emocional en el país. Tras el aciago otoño de 2017, los lazos amarillos substituyeron a las “esteladas”. No sólo como una legítima protesta por los encarcelamientos, sino como expresión de una superioridad moral ungida por el dolor.

¿Sería acaso extraño que, en esa atmósfera caldeada, determinados individuos o grupos, más allá de los cálculos de los partidos, sintiesen la tentación de radicalizar la lucha? Cuando el propio president Torra habla de confrontación con el Estado, ¿debería sorprendernos que algunas mentes ofuscadas concluyesen que eso no puede limitarse a la disputa sobre una pancarta en el balcón de la Generalitat? Estos días hemos podido ver a entrañables abuelas gritando “pim, pam, pum, que no quede ni uno” frente un cordón policial. O a un ilustre doctor, distinguido con Creu de Sant Jordi, proclamar que “esta tierra es nuestra y a quien no le guste que se vaya” ante un auditorio emocionado por una soflama digna del más rancio carlismo. Una paranoia de conspiraciones y atentados de falsa bandera se extiende por las redes. Alguien frotó la lámpara y surgió un movimiento de masas, abrazado a un relato maniqueo. Ahora, el genio se resiste a volver a su estrecho habitáculo. Y ni siquiera quienes querrían emprender un camino más pragmático se atreven a enfrentarse a su mal humor.

Tan insensato sería excitar los ánimos en busca de una profecía auto-cumplida del terrorismo, como ignorar que la atmósfera se está cargando de electricidad. No cabe ambigüedad alguna respecto a la violencia. Es la hora de la responsabilidad. Y la izquierda debería dar ejemplo.

Lluís Rabell

(28/09/2019)


Alarmes enceses

Amb la detenció de set persones, acusades de terrorisme, i el seu ulterior ingrés en presó, el temor d’una deriva violenta ha fet irrupció en la política catalana.

Al llarg de tot el “procés”, el moviment independentista, les seves accions massives i la mateixa conducta dels seus dirigents han discorregut sempre per vies pacífiques. En aquest sentit, està totalment fora de lloc la invocació dels atemptats sagnants d’ETA que feia Ciutadans en el debat parlamentari de dijous passat, crispant els ànims de l’hemicicle. El rebuig d’aquestes maneres – i, per descomptat, la presumpció d’innocència que empara tot acusat mentre no hagi rebut una sentència condemnatòria – no ens hauria de fer perdre de vista, però, els senyals de perill que s’encenen. La defensa tancada dels detinguts, qüestionant la legitimitat de la investigació judicial, constitueix un gran error. Un error en què van incórrer els portaveus d’ERC, JxCat i la CUP en adoptar una declaració exigint “la fi de la repressió i la llibertat de les persones perseguides i preses per les seves idees polítiques”. (¿Junqueras i la resta d’encausats pel Suprem en el mateix sac que un grup de presumptes sabotejadors?)… que, lamentablement, també van subscriure els comuns.

Aquests anys han remogut les aigües de la societat catalana. S’han trencat els grans consensos del catalanisme. Han sorgit fractures. I ha anat adquirint nou vigor un nacionalisme de trets identitaris que bategava ja en l’acció de Jordi Pujol. Amb el fracàs de la via unilateral, l’esperança d’assolir la República s’ha esvanit i la “revolució dels somriures” ha mutat en un rictus d’amargor.

La combinació d’aquests factors amb el discurs dels dirigents podria esdevenir el brou de cultiu de fenòmens indesitjables… que acabessin cobrant vida pròpia. Els dies 6 i 7 de setembre de 2017, l’independentisme va proclamar que la majoria ho podia tot: la “democràcia” així entesa estava per damunt de les lleis que l’encarnen, de les garanties que emparen les minories i, naturalment, dels tribunals. Aquells que no compartíem aquesta visió de les coses quedàvem, de fet, exclosos de a catalanitat. L’independentisme esdevenia, doncs, l’únic dipositari i l’intèrpret de la «voluntat del poble». Enfront només hi havia una Espanya monolítica, retrògrada i autoritària. Les càrregues policials de l’1-O van cristal·litzar definitivament aquesta percepció en una part de la població, obrint una profunda ferida emocional que encara esquinça el país. Després de l’atziaga tardor de 2017, els llaços grocs van substituir les estelades. Però no només com una legítima protesta pels empresonaments, sinó com a expressió d’una superioritat moral ungida pel dolor.

¿Seria tal volta estrany que, enmig d’aquesta atmosfera tan caldejada, alguns individus o grups, més enllà dels càlculs de cap partit, sentissin la temptació de radicalitzar la lluita? Quan el mateix president Torra parla de la necessitat d’una nova confrontació amb l’Estat, ¿ens hauria de sorprendre que algunes ments ofuscades arribessin a la conclusió que aquest enfrontament no es pot reduir a penjar una pancarta al balcó de la Generalitat? Aquests dies hem pogut veure entranyables iaies cridant “pim, pam, pum, que no en quedi ni un” enfront d’un cordó policial. O sentir un il·lustre doctor, distingit amb la Creu de Sant Jordi, proclamant que “aquesta terra és nostra i qui això no li agradi que marxi” davant d’un auditori commogut per una soflama digna del carlisme més ranci. Una paranoia de conspiracions i d’atemptats de falsa bandera s’estén per les xarxes. Algú va fregar la llàntia i en va sortir un moviment de masses, abraçat a un relat maniqueu. Ara, el geni es resisteix a tornar al seu estret habitacle. I ni tan sols aquells que voldrien endegar un camí més pragmàtic gosen plantar cara al seu mal humor.

Tan insensat fóra encendre els ànims, a la recerca d’una profecia auto-complerta del terrorisme, com ignorar que l’atmosfera s’està carregant d’electricitat. No hi pot haver cap mena d’ambigüitat pel que fa a la violència. És l’hora de la responsabilitat. I l’esquerra n’hauria de donar exemple.

Lluís Rabell

(28/09/2019)

(Article publicat a Catalunyapress. Opinió)

https://www.catalunyapress.es/texto-diario/mostrar/1540369/alarmas-encendidas

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s