La izquierda averiada

1453401211795

La jornada electoral del 26-M nos deja numerosas indicaciones. En el campo independentista, la pugna entre ERC y neo-convergentes sigue abierta. El ciclo no se cerrará del todo hasta la celebración de las elecciones autonómicas. Y el comportamiento del electorado indica cuán incierto se antoja aún su desenlace: si ERC se impone con nitidez en el ámbito municipal – con la enorme carga simbólica que supone vencer, incluso por la mínima, en Barcelona-, Puigdemont gana el pulso a Junqueras en los comicios europeos. ¿Un partido para la gestión local y otro para la indignación nacional? Es muy probable que las elecciones al Parlament se convoquen tras conocerse la sentencia del Supremo. El contenido de la misma y su impacto emocional en Catalunya serán determinantes para una configuración definitiva del escenario político. En cualquier caso, la robustez electoral que muestra el campo independentista y la viveza de su polo radical hacen difícil entrever una atenuación del conflicto.

Revertir la situación requeriría una entente muy decidida de las izquierdas. Y ahí los últimos comicios han echado una palada de cal y otra de arena. El PSOE ha ganado las generales, las europeas y ha hecho un muy buen papel en ayuntamientos y comunidades autónomas. La ventana de oportunidad que brindan los escaños obtenidos en el Congreso no deben hacer perder de vista, sin embargo, la fuerza que conserva el bloque de las derechas y la extrema derecha. Si siguen sumando “a la andaluza”, el PP se hará con la alcaldía y la presidencia de la comunidad de Madrid, configurando así un relevante contrapeso al gobierno del Estado. Pero, si bien el socialismo se recompone de la mano de Pedro Sánchez, la izquierda alternativa, necesaria para constituir mayorías progresistas, se ve sumida en una grave crisis. Los pésimos resultados cosechados por Unidas Podemos este domingo son el corolario de un declive ininterrumpido desde la irrupción de las confluencias en diciembre de 2015. Su ímpetu inicial hizo incluso albergar la ilusión de un sorpasso del PSOE. Si el mayor acierto de Pablo Iglesias fue propiciar la moción de censura que, hace un año, desalojó al PP del gobierno, el espacio político ha ido acumulando errores y debilidades. Ahora pasan dolorosas facturas. La derrota de los “ayuntamientos del cambio” es sin duda la más sangrante.

El caso de Barcelona ofrece pistas inequívocas para entender el fondo del problema. ERC se impone como el voto útil independentista de las clases medias. Pero, la ciudad no es independentista: los partidos contrarios a la secesión siguen sumando una amplia mayoría de concejales. En el duelo Maragall-Colau, el republicano se impone por un puñado de votos . Barcelona en Comú resiste relativamente bien en términos absolutos y sólo pierde un concejal respecto a 2015. Sin embargo, la pérdida de votos y el desplazamiento de porcentajes en relación con el PSC que se producen en los barrios populares, aquellos que auparon a Colau a la alcaldía, son significativos. En Nou Barris, por ejemplo, Bcomú obtuvo el 33’7% de los sufragios en mayo de 2015; ahora desciende al 22’9%, mientras los socialistas pasan del 16’2 al 28%. Incluso donde Bcomú permanece como la fuerza más votada (Horta-Guinardó, Sant Andreu, Sant Martí, Ciutat Vella, Sants-Montjuïc…), el flujo de votos hacia el PSC es una constante.

¿Alguien duda que esto resulte de las ambigüedades con respecto al “procés”? A diferencia de las inclinaciones de algunos de sus cuadros, la base electoral de los “comunes” es mayoritariamente contraria a la independencia. El “procés” ha llevado las cosas demasiado lejos. Si no abraza la perspectiva federalista, la izquierda alternativa consumará un fracaso de cuyo inminente riesgo alerta la pérdida de más de 100 ediles en los municipios catalanes. Sucumbir a los cantos de sirena de ERC sería fatal. Si quiere tener un futuro, esta izquierda debe buscar las alianzas necesarias – difíciles, pero no imposibles – para cerrar el paso a la incierta aventura de un gobierno independentista en Barcelona.

Lluís Rabell

(27/05/2019)

https://www.catalunyapress.es/texto-diario/mostrar/1435098/izquierda-averiada


L’esquerra espatllada

La jornada electoral del 26-M ens deixa nombroses indicacions. En el camp independentista, la pugna entre ERC i els neoconvergents segueix oberta. El cicle no conclourà plenament fins a la celebració de les eleccions autonòmiques. I el comportament de l’electorat ens indica fins a quin punt el desenllaç roman incert: per bé que ERC s’imposi amb claredat en l’àmbit municipal – amb l’enorme càrrega simbòlica que suposa vèncer, fins i tot per la mínima, a Barcelona -, Puigdemont guanya el pols a Junqueras en la contesa europea. ¿Un partit per a la gestió local i un altre per a la indignació nacional? És molt probable que les eleccions al Parlament es convoquin un cop coneguda la sentència del Suprem. El contingut d’aquesta sentència i el seu impacte emocional en la societat catalana seran determinants pel que fa a la configuració de l’escenari polític. En qualsevol cas, la solidesa electoral que mostra el camp independentista – i la vivesa del seu pol radical – fan difícil entreveure una atenuació del conflicte.

Revertir aquesta situació necessitaria una entesa molt decidida de les esquerres. I cal dir que aquests comicis n’han donat una de freda i una de calenta. El PSOE ha guanyat les generals i les europees, i ha fet un molt bon paper als ajuntaments i comunitats autònomes. La finestra d’oportunitat que ofereixen els escons del Congrés no ens haurien de fer perdre de vista, però,la força que conserva el bloc de les dretes i de l’extrema dreta. Si segueixen sumant com ho han fet a Andalusia, el PP podrà recuperar l’alcaldia de Madrid i conservar la presidència de la seva comunitat – la qual cosa representaria un contrapès rellevant enfront del govern progressista de l’Estat. Però, si el socialisme es recompon de la mà de Pedro Sánchez, l’esquerra alternativa, necessària per a formar majories de canvi, es troba immersa en una profunda crisi. Els pèssims resultats obtinguts per Unidas Podemos són el corol·lari d’un declivi ininterromput des de la irrupció de les confluències el desembre de 2015. La seva empenta inicial va nodrir fins i tot la il·lusió d’un sorpasso del PSOE. Si el major encert de Pablo Iglesias fou propiciar la moció de censura que, ara fa un any, va permetre de posar fi al govern del PP, l’espai polític d’UP no ha parat d’acumular errors i febleses… que comencen a passar costoses factures. La desfeta dels “ajuntaments del canvi” és sens dubte la més sagnant.

El cas de Barcelona ofereix pistes inequívoques per entendre el fons del problema. ERC s’imposa com el vot útil independentista entre les classes mitjanes. Però la ciutat no ho és d’independentista: els partits contraris a la secessió segueixen sumant una àmplia majoria de regidors. En el duel Maragall-Colau, el republicà s’imposa només per un grapat de vots de diferència. Barcelona en Comú resisteix prou bé en termes absoluts i tan sols perd un regidor respecte als resultats de 2015. Tanmateix, les pèrdues i el desplaçament dels percentatges de vot a favor del PSC que es produeixen als barris populars, els que varen propulsar Ada Colau a l’alcaldia, són significatius. A l’emblemàtic districte de Nou Barris, per exemple, Bcomú va obtenir el 33’7% dels sufragis al maig de 2015; aquesta vegada, el percentatge baixa fins al 22’9%, mentre que els socialistes passen del 16’2 al 28%. Fins i tot allí on Bcomú roman com a força més votada (Horta-Guinardó, Sant Andreu, Sant Martí, Ciutat Vella, Sants -Montjuïc…), el traspàs de vots cap al PSC és una dada constant.

¿Algú pot dubtar encara que tot plegat resulta de les ambigüitats mantingudes davant del “procés”? A diferència de les inclinacions d’alguns dels seus dirigents, la base electoral dels “comuns” és majoritàriament contrària a la independència. El “procés” ha dut les coses massa lluny. Si no es decideix a abraçar la perspectiva federalista, l’esquerra alternativa només pot consumar un fracàs que anuncia la pèrdua de més de 100 regidors a tot Catalunya. Sucumbir als cants de sirena d’ERC seria fatal. Si vol tenir algun futur, aquesta esquerra ha de cercar les aliances – difícils, però no pas impossibles – necessàries per barrar el pas a la incerta aventura d’un govern independentista a Barcelona.

Lluís Rabell

(27/05/2019)

https://www.catalunyapress.cat/texto-diario/mostrar/1435099/lesquerra-espatllada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s