A la portuguesa

Los resultados de una jornada como la del 28-A contienen más matices de los que caben en un primer balance.

Portugal_25_abril_claveles

 Conviene guardarse, además, de conclusiones taxativas: el ciclo electoral no se ha cerrado – quedan municipales, europeas, autonómicas… – y puede haber correcciones sobre las tendencias que mostró el escrutinio de ayer. La prudencia es tanto más aconsejable cuanto que, en estos comicios, la complejidad social y territorial de España se ha impuesto sobre los relatos simplificadores. Y el deseo de moderación ha vencido – provisionalmente, cuando menos – sobre los discursos inflamados de la campaña.

En esa clave hay que leer la victoria socialista y el hundimiento del PP, principal víctima del efecto corrosivo de Vox. También en esa clave hay que interpretar el éxito de ERC, que arrincona a Puigdemont. El electorado premia a la fuerza política que da a entender que lo de la independencia “va para largo” y toca volver a una estrategia más pausada. Son datos que invitan a un prudente optimismo.

Pero la cuestión decisiva será cómo se resuelve la formación del gobierno. Que vaya a estar presidido por un nuevamente “renacido” Pedro Sánchez parece fuera de toda duda. Sin embargo, la composición de ese ejecutivo, la disposición de sus apoyos parlamentarios, su orientación ante los acontecimientos europeos y ante una posible recesión de la economía mundial… encierran todavía muchas incógnitas. “¿Con quién pactará Sánchez?”, se preguntaban todos los comentaristas al conocer el escrutinio. “¡Con Rivera, no!”, gritaba la militancia socialista en Ferraz. Y, desde luego, esa opción, que sumaría una mayoría absoluta, se ha tornado más remota tras los enfrentamientos de la contienda electoral y, sobre todo, a la vista de unos resultados que han despertado en el partido naranja el apetito de liderar la oposición.

Pero, lo que hoy parece inverosímil puede tornarse factible ante un brusco cambio de contexto. Un Brexit sin acuerdo, una fuerte sacudida de los mercados financieros… podrían hacer que las presiones de los grandes poderes económicos arreciaran sobre el PSOE y sobre Ciudadanos para facilitar un giro a la derecha del gobierno en materia de gasto social, servicios públicos o pensiones. Con o sin cambios de ministros. No hay que descartar esa hipótesis, que depende menos de voluntades políticas que de correlaciones de fuerza que puedan darse en los próximos tiempos. (Y no hay que olvidar que Vox irrumpe en el Congreso con 24 diputados y dispondrá de una formidable plataforma para proyectar su discurso. Tarde o temprano, buscará el camino hacia unas clases populares que aún no se han rehecho de la anterior crisis).

Pero la fisonomía del gobierno de Sánchez dependerá en gran medida de cómo juegue sus bazas Unidas Podemos, la otra gran damnificada de estas elecciones. Decir “somos menos, pero decisivos” puede servir de consuelo; pero ni siquiera es cierto, cuando los números dan para una geometría variable. La insistencia de Pablo Iglesias en formar parte del gobierno de Sánchez tal vez no sea la mejor política para la izquierda alternativa. La tensión negociadora puede evacuar un balance que no conviene diferir. El proyecto estratégico de las confluencias está en crisis y necesita ser revisado. Empezando por Catalunya, donde el trasvase de votos a favor del PSC nos dice que el electorado “común sigue siendo de sensibilidad federalista.

En lugar de perder tiempo y energías reclamando ministerios, ¿no sería preferible tratar de amarrar una “solución a la portuguesa”? Es decir, un gobierno socialista – acaso con independientes de perfiles apropiados – y un programa bien trenzado de reformas progresistas y de gestión de la crisis territorial, sostenido críticamente desde el Parlamento. El PSOE, por sus propias razones, seguramente lo preferiría. Pero, para una formación que necesita repensarse, una fórmula flexible de este tipo sería sin duda más adecuada que los rigores de la disciplina gubernamental. Es hora de hacer política.

Lluís Rabell

(29/04/2019)

https://www.catalunyapress.es/texto-diario/mostrar/1401913/portuguesa

A la portuguesa

Els resultats d’una jornada com la del 28-A contenen més matisos dels que es poden encabir en un primer balanç. Convé abstenir-se, endemés, de traure’n conclusions massa taxatives: el cicle electoral encara no ha conclòs – ens queden les municipals, les europees, algunes autonòmiques… Hi pot haver, per tant, correccions pel que fa a les tendències que ens mostra l’escrutini d’ahir. La prudència és més obligada encara si considerem que, en aquests comicis, la complexitat social i territorial d’Espanya s’ha imposat per damunt dels relats simplistes. I el desig de moderació ha vençut – provisionalment, si més no – els discursos aflamats de la campanya.

És en aquesta clau que cal llegir el triomf socialista i l’ensorrament del PP, primera víctima dels efectes corrosius de Vox. I també cal interpretar en aquesta clau l’èxit d’ERC, que arracona ostensiblement Puigdemont. L’electorat recompensa així la força política que dóna a entendre que això de la independència “va per llarg”, i que cal tornar a una estratègia més pausada. Són dades que conviden a un prudent optimisme.

Però la qüestió decisiva serà com es resol la formació del govern. Ningú dubta que serà presidit pel novament “ressuscitat” Pedro Sánchez. Tanmateix, la composició de l’executiu, la disposició dels seus suports parlamentaris, la seva orientació davant dels propers esdeveniments europeus o enfront d’una possible recessió de l’economia mundial… amaga encara moltes incògnites. “Amb qui pactarà Sánchez?”, es pregunten tots els comentaristes. “Amb Rivera, no!”, cridava la militància socialista davant la seu de Ferraz. Certament, aquesta opció, que aplegaria una majoria suficient d’escons, ha esdevingut remota després dels enfrontaments de la contesa electoral i, sobretot, a la vista d’un resultats que han desvetllat en el partit taronja l’ànsia de liderar l’oposició.

Però allò que avui sembla inversemblant pot esdevenir factible amb un sobtat canvi de context. Un Brexit sense acord amb la UE, una sotragada dels mercats financers… podrien provocar que els grans poders econòmics fessin tota mena de pressions sobre el PSOE – i sobre C’s – per tal de propiciar un gir cap a la dreta del govern en matèria de despesa social, serveis públics o pensions. I això, amb o sense canvis ministerials. No podem descartar una hipòtesi que depèn menys de voluntats polítiques que de les correlacions de forces que puguin sorgir d’una determinada conjuntura. (I no oblidem que Vox acaba d’irrompre al Congrés amb 24 escons i disposarà d’una formidable plataforma per projectar el seu discurs incendiari. Tard o d’hora, cercarà el camí d’unes classes populars que encara no s’han refet de l’última crisi).

La fesomia del govern de Sánchez dependrà nogensmenys en gran mesura de com jugui les seves cartes Unidas Podemos, l’altra gran damnificada d’aquestes eleccions. Dir “som menys, però decisius” pot servir de consol; però ni tan sols és cert quan els números permeten al PSOE practicar una política d’aliances de geometria variable. La insistència de Pablo Iglesias a formar part del govern de Sánchez potser no sigui la millor política per a l’esquerra alternativa. La tensió negociadora pot evacuar un debat que no convé de cap manera diferir. El projecte estratègic de les confluències està en crisi i necessita ésser revisat. Començant per Catalunya, on els transvasament de vots a favor del PSC ens recorda que l’electorat dels “comuns” a les barriades populars segueix sent de sensibilitat federalista.

En lloc de consumir temps i energies reclamant ministeris, no valdria més potser mirar de lligar una “solució a la portuguesa”? Val a dir, un govern monocolor socialista – tal volta amb independents d’un perfil adient a l’entesa amb altres forces – i amb un programa ben trenat de reformes progressistes i de gestió de la crisi territorial, sostingut críticament des del Parlament. El PSOE, per les seves pròpies raons, segurament preferiria que les coses anessin així. Però, per a una formació que necessita repensar-se, una formula flexible d’aquest tipus seria sens dubte més apropiada que no pas els rigors de la disciplina de govern. És hora de fer política.

Lluís Rabell

(29/04/2019)

https://www.catalunyapress.cat/texto-diario/mostrar/1401914/portuguesa

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s