Política y justicia

justicia-cabreada001

Antoni Bayona, letrado mayor del Parlament de Catalunya durante la tormentosa legislatura que desembocó, el 27 de septiembre de 2017, en una presunta y discutible declaración de independencia, ha publicado recientemente un libro apasionante, merecedor de la mayor atención: “No todo vale”. (Ed. península). En él nos advierte de cuán peligroso resulta “intentar disociar democracia y legalidad… porque no hay nada tan anti-democrático como negar el valor de un derecho cuyo origen es democrático”. La práctica y el relato del procés están atravesadas por el intento de desbordar el ordenamiento jurídico. Y, por ese camino, la política se desliza fácilmente hacia un populismo autoritario y fractura la sociedad en lugar de organizar la convivencia. Así ocurrió en las lamentables sesiones parlamentarias del 6 y 7 de septiembre de aquel año, en que la mayoría independentista, atropellando los derechos de la oposición, forzó la adopción de las leyes de “desconexión”. Así pues, la sesión que supuestamente debía consumar el mandato democrático del pueblo catalán, dice Bayona, “fue la menos democrática celebrada jamás”. Tan poco democrática como el esbozo de República que surgió de aquel Pleno: un Estado sin separación de poderes, en que la magistratura quedaba bajo el control del ejecutivo… mientras sus decretos escapaban a cualquier control jurídico. Como escribió por aquel entonces el constitucionalista Xavier Arbós, “quizá se trata de un Estado nuevo, pero no mejor”.

Bajo los lodos de aquella crisis, la relación – siempre tensa – entre política y legalidad atraviesa una auténtica prueba de fuego con el juicio de los líderes del procés que se celebra en el Supremo. No se trata, repite su presidente Manuel Marchena, de un juicio contra el independentismo, sino contra la vía unilateral que emprendieron sus dirigentes. Se juzgan hechos, no ideas políticas. Lo cierto, sin embargo, es que este juicio tiene una enorme y explosiva carga política. Su desenlace será trascendente para el devenir político de la democracia española – que el independentismo se esfuerza por poner en entredicho a los ojos de Europa – y, por descontado, para la cohesión de la propia sociedad catalana. Más aún: la celebración de este juicio certifica el fracaso de una acción política que no supo gestionar y encauzar el mayor conflicto institucional habido desde la transición. Por un lado, hubo temeridad al poner en peligro la autonomía y desafiar al Estado en una jugada “de farol”. Por otro, Rajoy dimitió de la política y se refugió tras las togas. De tal modo que la magistratura debe enfrentarse a una tremenda crisis política… en unas condiciones propicias a hacer que los jueces se sientan como el último baluarte del Estado. Y estos, como es sabido, declinan su percepción de las cosas según las pautas del Código Penal. Envenenada combinación que explica sin duda el relato de Pablo Llarena – apuntando a los delitos de rebelión y sedición – y que hace temer un veredicto severo por parte del Supremo.

No pocos juristas contestan la pertinencia de tales cargos, que requieren el concurso de la violencia. Y, no de cualquier violencia, como la que podría resultar del desbordamiento de una protesta callejera. Se requiere, indica Bayona recordando la posición del tribunal de Schleswig-Holstein, “un nivel de violencia de suficiente intensidad para forzar a la autoridad estatal a ceder a las exigencias de los acusados”. Estos cometieron sin duda graves tropelías, de consecuencias políticas y sociales muy negativas. El verdadero juicio debe ser el de la opinión pública, el de la ciudadanía. Para que la democracia y la política triunfen es decisivo que la justicia sea ecuánime, que se ajuste a Derecho y no fuerce los hechos hasta que encajen en determinados tipos penales. “La “desobediencia sistemática” podría ser objeto de consideración penal. Pero hoy no lo es y hay que aceptarlo. Lo que no se puede hacer es castigar por elevación”

Lluís Rabell (31/03/2019) 


Traducció (català)

Política i justícia

Antoni Bayona, lletrat major del Parlament de Catalunya durant la turmentosa legislatura que va desembocar, el 27 de setembre de 2017, en una presumpta i discutible declaració d’independència, ha publicat recentment un llibre apassionant, mereixedor de gran atenció: “No todo vale” (Ed. Península). Les seves pàgines ens adverteixen de com n’és de perillós “voler dissociar democràcia i legalitat… car no hi ha res que sigui tan antidemocràtic com negar el valor d’un dret d’origen democràtic”. La pràctica i el relat del procés estan farcits d’intents de desbordar l’ordenament jurídic. I, per aquest camí, la política rellisca fàcilment cap a un populisme autoritari i fractura la societat enlloc d’organitzar la convivència. Així va succeir durant les lamentables sessions parlamentàries dels dies 6 i 7 de setembre d’aquell any, en què la majoria independentista, atropellant els drets de l’oposició, va forçar l’adopció de les anomenades “lleis de desconnexió”. Així, doncs, la sessió que suposadament havia de consumar el mandat democràtic del poble català, diu Bayona, “fou la menys democràtica que mai s’ha celebrat”. Tan poc democràtica com l’esbós de República sorgit d’aquell Ple: un Estat sense separació de poders, en què la magistratura quedava sota el control de l’executiu… mentre decrets d’aquest últim no estaven sotmesos a cap control jurídic. Com escrivia aleshores el constitucionalista Xavier Arbós, “potser es tracta d’un nou Estat, però no d’un Estat millor”.

Encara sota el fangar d’aquella crisi, la relació – sempre tensa – entre política i legalitat travessa una autèntica prova de foc amb el judici dels líders del procés que s’està desenvolupant al Tribunal Suprem. De cap manera no es tracta, repeteix el seu president Manuel Marchena, d’un judici contra l’independentisme, sinó contra la via unilateral que van endegar els seus dirigents. S’hi jutgen fets, no pas idees polítiques. El cert, però, és que aquest judici té una enorme i explosiva càrrega política. El seu desenllaç serà transcendent pel que fa a l’esdevenidor polític de la democràcia espanyola – que l’independentisme s’esforça per posar en qüestió a ulls d’Europa – i, per descomptat,pel que fa a la cohesió de la pròpia societat catalana. Més encara: la celebració d’aquest judici certifica el fracàs d’una acció política que no va saber gestionar i donar sortida al major conflicte institucional que s’hagi produït des de la transició. D’una banda, hi va haver temeritat. Es va posar en perill l’autogovern, desafiant l’Estat amb una jugada “de farol”. D’una altra banda, Rajoy es va desentendre de la política i es va refugiar rere les togues. De tal manera que, ara, la magistratura ha de fer front a una tremenda crisi política… enmig d’unes condicions que amenen els jutges a veure’s a si mateixos com l’últim baluard de l’Estat. I, com és ben sabut, els jutges declinen la seva percepció de les coses seguint les pautes del Codi Penal. Vet aquí una enverinada combinació que segurament explica el relat de Pablo Llarena – apuntant als delictes de rebel·lió i sedició – i que fa témer un veredicte sever per part del Suprem.

Nombrosos juristes contesten la fonamentació d’aquests càrrecs, que requereixen el concurs de la violència. I no de qualsevol violència, com la que podria resultar del desbordament d’una protesta al carrer. Cal que es produeixi, indica Bayona recordant la sentència del tribunal de Schleswig-Holstein, “un nivell de violència amb prou intensitat per forçar l’autoritat estatal a cedir davant les exigències dels acusats”. Aquests van cometre sens dubte actes greus i reprovables, amb conseqüències polítiques i socials molt negatives. Però el vertader judici ha de ser el de l’opinió pública, el de la ciutadania. Per tal que la democràcia triomfi i la política faci via, serà decisiu que la justícia es mostri equànime, que s’ajusti a Dret, que no pretengui estirar els fets fins a fer-los coincidir amb determinades figures penals. “La “desobediència sistemàtica” podria ser objecte de consideració penal. Però avui no ho és i cal acceptar-ho. El que no es pot fer és castigar per elevació”.

Lluís Rabell

(31/03/2019)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s