La força indòmita de les paraules

mots1-300x300Marie-France Hirigoyen, coneguda psiquiatra i escriptora francesa, gran estudiosa dels fenòmens d’assetjament moral, ens ha ensenyat fins a quin punt les paraules – com els silencis, que constitueixen a voltes el seu revers vibrant – són poderoses, poden alterar conductes i fins i tot esdevenir destructives. D’una altra banda, des dels temps de Ferdinand de Saussure, els lingüistes ens han il·lustrat també sobre el fet que la llengua és un producte social, i s’han interessat pel “camp semàntic” de les paraules; val a dir, pel ventall i els desplaçaments dels seus significats.

Potser no vivim bons moments per a la lírica, però sí per a la semiologia. En l’actual conflicte del “procés” independentista amb l’Estat espanyol, alguns “camps semàntics” han esdevingut autèntics camps de batalla. Assistim a una lluita aferrissada per apropiar-se dels mots, per assignar-los nous continguts. És la batalla pel que s’anomena “el relat”: la construcció d’un imaginari col·lectiu, d’una percepció dels esdeveniments que condiciona el comportament de milions de persones.

A tall d’exemple… A casa nostra, la Història sempre ha sucat en sang la seva ploma a l’hora d’escriure “cop d’Estat”. Però vet aquí que, frívolament, se’n diu de l’aplicació d’un article constitucional, el 155 – certament, restrictiu de l’autogovern – com si es tractés d’un putsch militar. O bé es qualifica així una rebregada de l’ordenament jurídic i dels drets de l’oposició, igualment gens democràtica, com la que es va produir els passats 6 i 7 de setembre al Parlament de Catalunya a mans de la majoria independentista.

No estem davant d’excessos verbals, fruit d’un acalorat debat, sinó d’una estratègia comunicativa deliberada i conscient. Les exigències dramatitzadores de la narrativa porten a associar, a través de la força evocadora de les paraules, els fets colpidors d’avui… a la memòria, encara viva i dolorida, dels esdeveniments d’ahir. El conflicte institucional, polític i social que ens aclapara és ben real. Però aquesta conceptualització el radicalitza. I justifica respostes a l’alçada de les circumstàncies. El vent no sempre s’enduu les paraules. Ans el contrari: a voltes, són les paraules les que poden desfermar la tempesta.

Un dels fets més dolorosos de l’actual conjuntura és, sens dubte, l’empresonament de destacats líders independentistes: Oriol Junqueras, Joaquim Forn, els “Jordis”. Des del primer moment, els partits independentistes i una part de l’esquerra s’han apressat a presentar-los com a “presos polítics”. Cal dir que el govern del PP, la línia d’actuació de la Fiscalia, així com les resolucions del jutge instructor Pablo Llarena, adoptant la tesi de la “rebel·lió” i recorrent a les mesures cautelars més extremes en nom d’un risc de reiteració delictiva que sembla tenir a veure sobretot amb la ideologia dels encausats, fan que aquests “s’assemblin molt a uns presos polítics”, segons la mordaç expressió del constitucionalista Javier Pérez Royo. Tanmateix, aquesta caracterització resulta d’allò més problemàtica. I, en aquest cas, el desplaçament del camp dels significats té nombroses conseqüències.

Molts juristes consideren mancats de fonament aquests empresonaments. No poca gent, fins i tot força allunyada de les tesis independentistes, sobretot en el camp de les esquerres, considera aquestes mesures desproporcionades o injustes. I tothom constata fins a quin punt la permanència en presó d’aquests dirigents enquista el conflicte i esdevé en si mateixa un problema polític de primera magnitud. (Un problema que podria agreujar-se a l’extrem si els judicis, previstos a la tardor, acabessin en severes condemnes “exemplars”).

Però l’apel·lació de “presos polítics” – segurament és aquest l’efecte buscat – remet el nostre imaginari als crims de la dictadura franquista, a la ferotge persecució de l’oposició a Turquia, a la repressió de la dissidència sota els règims totalitaris. Equiparar la situació de Junqueras i de la resta de dirigents catalans empresonats amb les condicions viscudes per les víctimes del feixisme constitueix una intolerable banalització d’un dels episodis més dramàtics de la nostra història. Així ho han recordat Amnistia Internacional i diverses associacions d’antics presos de la dictadura. Però aquí tampoc estem davant d’una exageració verbal. Més enllà del comprensible sentiment d’indignació de moltes persones, pel que fa als impulsors del “procés”, no es tracta de la irada reacció davant d’una injustícia, sinó de la temptativa manipuladora de vendre la imatge d’una Espanya irreformable, definitivament ancorada en un passat autoritari.

El problema és que aquesta imatge no es correspon amb la realitat – i això malgrat els nombrosos dèficits que podem detectar en la democràcia espanyola, començant per una poc satisfactòria separació de poders… i acabant per les inquietants restriccions de la llibertat d’expressió com a conseqüència de la “Llei mordassa” i de l’enduriment del Codi Penal promogut pel PP: una deriva regressiva que fa que titellaires i cantants de rap puguin anar a la presó per “enaltiment del terrorisme”.

Però, sobretot, aquesta imatge no es correspon amb la percepció de la Unió Europea – que, tot i els tocs d’atenció al nostre sistema judicial per part del Tribunal d’Estrasburg, segueix considerant Espanya com un Estat de Dret, homologable amb les democràcies liberals del seu entorn. Ni tampoc amb la percepció de l’opinió pública espanyola, ni de bona part de la mateixa societat catalana.

Les analogies abusives i els significats forjats pels ideòlegs “processistes” enardeixen els convençuts, reforçant els seus sentiments de superioritat moral i de fortalesa assetjada. Però, alhora, generen perplexitat i incomprensió en la resta de la població. I allunyen de la defensa dels empresonats no poca gent, que seria favorable en principi al seu alliberament, però que es veu comminada a adoptar, amb el qualificatiu de “presos polítics”, tota una narrativa i unes conviccions que no són les seves. I així ens enfonsem tots plegats en les arenes movedisses del pantà en què s’ha convertit la nostra vida política.

Vet aquí el temible poder de les paraules. Els mots pervenen a encarnar-se, configuren els pensaments, esdevenen forces materials, transformen la realitat… Els nostres “camps semàntics” apareixen avui sembrats de mines. L’esquerra transformadora hauria de ser la primera interessada a desactivar-les.

Lluís RABELL – 22/02/2018

1 Comment

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s