La democràcia enfadosa

Aquests últims dies, un curiós intercanvi de piulades entre dues ex-diputades del Parlament – Mireia Boya, de la CUP, i Núria de Gispert, que en el seu dia va arribar a presidir la cambra catalana – resumeix i exemplifica un dels problemes majors que varem patir en l’anterior legislatura… i que amenaça, des dels sus primers balbotejos, la que acaba de nàixer. Escrivia, expeditiva, Mireia Boya: «Començo a estar cansada de lletrats i de múltiples interpretacions de lleis i reglaments. 1 d’octubre. República». A la qual cosa replicava la que fou també consellera de Justícia – i de qui, a priori, es podria esperar una actitud menys desimbolta en matèria de drets i garanties: «Jo també començo a estar farta! Els informes dels lletrats i les seves opinions als mitjans, surten com a cols. Alguns ni han estat demanats. Volen avançar-se als esdeveniments per salvar-se. Quina pena fan! Que quedi clar, però, els informes NO són vinculants».

Efectivament, els informes dels lletrats del Parlament no obliguen la Mesa a seguir el seu parer. Potser tindrem ben aviat ocasió de constatar-ho, quan calgui prendre decisions transcendents pel que fa a la investidura del proper President de la Generalitat. Com tampoc són vinculants els dictàmens del Consell de Garanties Estatutàries. Això no treu que sigui prudent i altament recomanable tenir molt en compte els raonaments d’aquests juristes d’inqüestionable prestigi, que tenen com a missió vetllar perquè les decisions de la Mesa o les iniciatives legislatives del Parlament s’ajustin al seu Reglament i a l’ordenament constitucional i estatutari vigent.

El tret característic de la passada legislatura va ser que teníem una majoria parlamentària que es considerava legitimada per saltar-se totes aquestes lleis… i que s’irritava cada cop que els lletrats o el Consell de garanties Estatutàries els advertien dels riscos que això comportava per a les institucions catalanes (prou que ho hem vist amb l’aplicació de l’article 155) i del mal que feia al seu propi funcionament democràtic. Sembla que Mireia Boya i Núria de Gispert segueixen enfadades amb els lletrats. Potser es tracta de l’ancestral i bàrbara pulsió de voler matar el missatger que porta males notícies. O, més probablement, estiguem davant d’una concepció de la democràcia política que la redueix a l’aplicació sense restriccions de la voluntat de la majoria. De fet, molts dels advertiments dels lletrats i de les opinions emeses pel CGE – sobretot durant les tenses jornades dels 6 i 7 de setembre – tenien a veure amb els drets d’expressió i de participació efectiva en la formació de la voluntat de la Cambra dels grups d’oposició. I és que disposar d’una majoria d’escons legitima moltes coses. Algunes, tan importants com formar Govern. Però no totes. En democràcia, els drets de les minories no són «graciables», no depenen de l’albir o la generositat de la majoria. I aquests drets són especialment rellevants quan allò que pretén aquesta majoria és, ni més ni menys, modificar l’ordenament jurídic del país, com fou el cas amb la Llei de Referèndum i la Llei fundacional de la República Catalana. (Sense oblidar que modificacions d’aquest calat requereixen, per llei i per sentit comú, majories notablement reforçades i qualificades: és impensable proclamar la independència de Catalunya amb el 50% + 1 dels escons o fins i tot dels vots directes de la ciutadania… a no ser que es vulgui assumir un risc d’inestabilitat congènita del nou ens, de fractura social o de confrontació civil).

Les recordades intervencions de Joan Coscubiela – un home per a qui el Dret no és només un coneixement, sinó una profunda convicció – en el decurs d’aquelles dramàtiques sessions tenien precisament aquest sentit. El sentit profund del Dret és protegir aquells que, per ser més febles, ho necessiten. No hi ha democràcia sense Dret. I era això el que estava en qüestió aquells dies.

També diuen els juristes que «allí on no hi ha justícia no hi pot haver dret». Val a dir, que l’ordenament jurídic necessita d’un impuls, d’un anhel d’equanimitat i d’una voluntat de convivència que han de brollar de la pròpia societat. Per això les lleis es fan, s’interpreten i es modifiquen. En aquelles tristes «jornades de setembre» varem discutir més d’un cop si la finalitat justifica els mitjans. (La majoria independentista, arborant la seva causa, se sentia legitimada davant la Història per rebregar reglaments, limitar els drets de l’oposició… o atribuir caràcter vinculant per a tota la societat catalana a un referèndum, el de l’1-O, que només una part del país reconeixia i que no reunia cap garantia democràtica. I això més enllà de qui fos responsable d’aquests dèficits. O del caràcter absolutament injustificable de la violència policial desfermada aquell dia als col·legis electorals pel govern de l’Estat). Els marxistes tendim més aviat a pensar que la finalitat determina els mitjans. I que convé malfiar-se, doncs, dels profetes que ens insten a acceptar avui restriccions de drets i llibertats... en nom de la promesa d’una Arcàdia que, suposadament, ens aportaran demà. Des d’aquest punt de vista, no està de més recordar que les lleis fundacionals dibuixaven un règim de dependència del poder judicial respecte de l’executiu que difícilment haguera superat el filtre de la Unió Europea, fent que l’arquitectura constitucional de la nova República Catalana s’assemblés a la de Polònia (la de debò, no la que surt a TV3).

En un mot: l’experiència del «procés» ens hauria d’haver tornat més respectuosos amb les formes, amb les normes de funcionament de les institucions, destinades a garantir drets – drets que són els de la ciutadania, plural i diversa, que hi està representada. Tant de bo la nova Mesa del Parlament no mostri, pel que fa a aquestes normes i als juristes que recorden incansablement la seva importància, la frivolitat i el menyspreu que hem conegut en l’etapa anterior. Vet aquí el que pot marcar la diferència entre el camí de la recuperació de l’autogovern… i una aventura d’imprevisibles conseqüències per a Catalunya. Especialment per a la seva gent treballadora i humil. La que més necessita que el govern i les lleis protegeixin els seus drets.

Lluís Rabell – 19/01/2018å

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s