Presentación del libro “De la distopía a la esperanza”

               El miércoles de la próxima semana, 15 de abril, tendrá lugar una presentación del libro De la distopía a la esperanza. El socialismo democrático frente al mundo de los depredadores” en el Centro Cívico Casa Golferichs de Barcelona (Gran Vía de les Corts Catalanes, 491. Metro: Rocafort). He de agradecer la iniciativa a la “Vocalia de Dones” de la histórica asociación vecinal de l’Esquerra de l’Eixample, una entidad que jugó un papel determinante en la preservación del edificio donde tendrá lugar el evento y la transformación la Casa en un equipamiento público. Parece que hablemos de mucho tiempo atrás, pero no está de más recordar que la Barcelona democrática, la ciudad que conocemos, debe su semblante a una infinidad de luchas de los movimientos sociales en el tardofranquismo y en la transición.

            Y no está de más recordar también el papel crucial que desempeñaron las Vocalías de Mujeres, en unos momentos en los que todos los derechos estaban aún por conquistar. No es casual que las organizadoras hayan propuesto a la escritora Gemma Lienas – prolífica autora feminista a quien debemos, entre otros muchos libros, el ensayo que lleva el premonitorio título de “Derechos frágiles” – como conductora del acto a través de un diálogo abierto. Creo que hay que felicitarse por ese enfoque feminista del libro. Es un acierto. Los depredadores que amenazan la paz mundial, las conquistas sociales, la propia democracia, lo son en todos los sentidos de la palabra.

            Las nuevas configuraciones del capitalismo, hoy lideradas por una reducida élite de ultrarricos al frente de grandes corporaciones tecnológicas, nos abocan a un mundo distópico y violento. Hace poco, nadie hubiese imaginado una segunda presidencia de Trump como la que estamos viviendo, ni una crisis geoestratégica como la que se perfila ante nuestros ojos. Los caprichosos gurús de Silicon Valley declaran sin tapujos que la libertad es incompatible con la democracia. Quisieran remodelar un mundo a su antojo, con un desprecio absoluto hacia una humanidad que creen incapaz de forjar su propio destino. Son los exorcistas del Anticristo – encarnado en la Unión Europea, el derecho internacional o la regulación de los mercados – y quisieran acelerar el advenimiento de un Armagedón purificador. Es el capitalismo del caos.

            Pues bien, invariablemente, cada vez que se llega a la encrucijada de un cambio de época, aparece la necesidad de redefinir el semblante y el papel de la mujer en la nueva sociedad. Los que las distopías deparan a las mujeres dibujan los contornos de una era de retrocesos y servidumbre. La extrema derecha trae en sus mochilas todo un programa de retorno de la mujer al hogar, de consagración de su papel subalterno y sumiso al hombre. Sin embargo, esa amenaza regresiva ya fue en cierto modo anticipada por unas distopías anteriores, surgidas en las últimas décadas del pasado siglo y que han terminado por adquirir carta de naturaleza en nuestras democracias e incluso han desembocado en leyes y políticas públicas: las distopías de la posmodernidad. Una puesta en cuestión de las tesis fundamentales del feminismo histórico, una revisión que presenta la moderna esclavitud de la prostitución como un “trabajo”, la pornografía que escenifica la erotización de la violencia contra las mujeres como una expresión artística e incluso “educadora”, o los vientres de alquiler como una forma legítima de satisfacer un deseo de paternidad que pasaría por delante de los derechos y la dignidad de tantas mujeres pobres. Y un desvarío que hoy lleva a confundir sexo y género, a deshumanizar a las mujeres y amenazar la salud de niños, niñas y adolescentes. El neoliberalismo, cargado de hedonismo y de individualismo exacerbado, ha alumbrado el mundo de los depredadores.

            Seguramente hablaremos de todo ello el próximo miércoles. Puede ser éste un buen hilo para desentrañar el significado del momento actual. Y para plantear la responsabilidad de la izquierda y, muy especialmente, del socialismo democrático. Porque, ante una tremenda crisis del orden mundial como la actual, nunca ha aparecido de modo tan determinante el feminismo como una fuerza civilizatoria y una guía para la humanidad en su conjunto. La lucha secular del feminismo por la igualdad y sus planteamientos, basados en la razón, el conocimiento y la ciencia, hacen que el socialismo deba embeberse profundamente de sus anhelos y su decisiva aportación al progreso. Fue Rosa Luxemburgo quien nos legó la utopía de un futuro en el que seríamos “socialmente iguales, humanamente distintos y totalmente libres”. La Historia no está escrita de antemano. Vendrán tiempos de lucha. Necesitamos trazar nuestra hoja de ruta y alzar las banderas de la esperanza.

            Nos vemos el 15 de abril.

            Lluís Rabell

CATALÂ – Presentació del llibre “De la distòpia a l’esperança”

Dimecres de la setmana vinent, 15 d’abril, tindrà lloc una presentació del llibre “De la distòpia a l’esperança. El socialisme democràtic davant del món dels depredadors” al Centre Cívic Casa Golferichs de Barcelona (Gran Via de les Corts Catalanes, 491. Metro: Rocafort). Cal agrair la iniciativa a la Vocalia de Dones de la històrica associació veïnal de l’Esquerra de l’Eixample, una entitat que va jugar un paper determinant en la preservació de l’edifici on tindrà lloc l’esdeveniment i la seva transformació en un equipament públic. Sembla que parlem de fa molt de temps, però no està de més recordar que la Barcelona democràtica que coneixem deu la seva fesomia a una infinitat de lluites dels moviments socials durant el tardo franquisme i la transició.

I no està de més recordar també el paper crucial que van desempenyar les Vocalies de Dones, en uns moments en què tots els drets encara estaven per conquerir. No és casualitat que les organitzadores hagin demanat a l’escriptora Gemma Lienas – prolífica autora feminista, entre molts altres llibres, justament de l’assaig que porta el premonitori títol de “Drets fràgils” – que condueixi l’acte a través d’un diàleg obert. Crec que cal felicitar-se per l’enfocament feminista del llibre. Penso que és un encert. Els depredadors que amenacen la pau mundial, les conquestes socials, la pròpia democràcia, ho són en tots els sentits de la paraula.

Les noves configuracions del capitalisme, avui encarnades per una reduïda elit d’ultra rics al capdavant de les grans corporacions tecnològiques, ens aboquen a un món distòpic i violent. Fa poc, ningú hauria imaginat una segona presidència de Trump com la que estem vivint, ni una crisi geoestratègica com la que es perfila davant dels nostres ulls. Els capritxosos gurus de Silicon Valley declaren sense embuts que la llibertat és incompatible amb la democràcia. Voldrien remodelar el món segons els seus desitjos, amb un menyspreu absolut cap a una humanitat que creuen incapaç de forjar el seu propi destí. Són els exorcistes de l’Anticrist – que veuen encarnat en la Unió Europea, el dret internacional o la regulació dels mercats – i voldrien accelerar l’adveniment d’un Armageddon purificador. És el capitalisme del caos.

Doncs bé, invariablement, cada vegada que s’arriba a l’encreuament d’un canvi d’època, apareix la necessitat de redefinir el rostre i el paper de la dona en la nova societat. I el futur que les distopies li deparen té els contorns d’una era de retrocessos i de servitud. L’extrema dreta porta a les seves motxilles tot un programa de retorn de la dona a la llar, de consagració del seu paper subaltern i submís. Tanmateix, aquesta amenaça regressiva ja va ser en certa manera anticipada per unes distòpies sorgides en les últimes dècades del passat segle… i que han acabat adquirint carta de naturalesa a les nostres democràcies i fins i tot han desembocat en lleis i polítiques públiques: les distòpies de la postmodernitat. Val a dir, un qüestionament de les tesis fonamentals del feminisme històric, una revisió que presenta l’esclavitud moderna de la prostitució com un “treball”, la pornografia que escenifica l’erotització de la violència contra les dones com una expressió artística i fins i tot “educadora”, o els ventres de lloguer com una forma legítima de satisfer un desig de paternitat que passaria per davant dels drets i la dignitat de tantes dones pobres. I, finalment, un desvari que avui porta a confondre sexe i gènere, a deshumanitzar les dones i amenaçar la salut de nens, nenes i adolescents.

Segurament parlarem de tot això el proper dimecres. Sens dubte pot ser aquest un bon fil per desxifrar el significat del moment actual. I per plantejar la responsabilitat de l’esquerra i, molt especialment, del socialisme democràtic. Perquè, davant d’una tremenda crisi de l’ordre mundial com l’actual, mai no ha aparegut de manera tan determinant el feminisme com una força civilitzadora i una guia per a la humanitat en el seu conjunt. La lluita del feminisme per la igualtat – i els seus plantejaments, basats en la raó, el coneixement i la ciència -, fan que el socialisme hagi d’embeure’s profundament dels anhels i de la decisiva aportació al progrés que representa aquest moviment. Va ser Rosa Luxemburg qui ens va llegar la utopia d’un futur en el qual seríem “socialment iguals, humanament diferents i totalment lliures”. La Història no està escrita d’avançada. Vindran temps de lluita. Necessitem traçar el nostre full de ruta i alçar les banderes de l’esperança.

Ens veiem el 15 d’abril.

Lluís Rabell

Deixa un comentari