Barcelona es una ciudad con una marcada tradición de izquierdas. Tras la oscura noche del franquismo, la ciudad democrática emergió, bajo el empuje de un movimiento vecinal fuertemente reivindicativo y de una sociedad civil vibrante, de la mano de sucesivos gobiernos progresistas, capaces de asumir estos anhelos, modernizar Barcelona y reubicarla en el mundo. Éste ha sido el legado innegable de los alcaldes socialistas. Un legado que sigue latiendo en el recuerdo de la ciudad… y ante el que se inclinan incluso algunos de los que en su día se opusieron a los cambios, los despreciaron o quisieron desvirtuarlos en nombre de intereses elitistas. En sus mejores momentos, las izquierdas han sabido combinar una proyección internacional de Barcelona – todos recordamos la etapa olímpica – con la dignificación y la integración de sus barrios más humildes. La nuestra es una ciudad vertebrada por cientos de equipamientos municipales y servicios que han amortiguado los impactos de sucesivas crisis económicas y de una pandemia, preservando su dinamismo y cohesión social.

Poco tiempo ha gobernado la derecha en Barcelona. Lo hizo durante un solo mandato, con Xavier Trias como alcalde. Y el balance fue muy triste: escasas intervenciones urbanísticas – concentradas en las arterias más acomodadas -, privatización de activos municipales… y cólera desatada de los barrios, golpeados por la recesión y los recortes. No es difícil imaginar lo que significaría hoy un regreso a semejantes prácticas, con el agravante de inestabilidad que supondría la influencia de Puigdemont – una sombra sobre la que el alcaldable nacionalista pasa de puntillas.

La ciudad se enfrenta a los retos de un verdadero cambio de época, con una emergencia climática que nadie puede negar, un agotamiento de la globalización neoliberal y una guerra en el Este de Europa. Y eso, después de años de estrés social y de oportunidades perdidas durante un procés estéril. Una vez más, corresponde a la izquierda fijar un nuevo horizonte para Barcelona, movilizar las energías de la ciudad. Pero la ciudadanía deberá elegir y refrendar un claro liderazgo entre dos tendencias que hoy condensan el debate en el campo progresista: una renovada izquierda socialdemócrata, que encabeza Jaume Collboni, y la corriente representada por la actual alcaldesa que, pese a su paso por las instituciones, no consigue deshacerse de un marcado sesgo populista.

Para los socialistas, la transición ecológica va a determinar el futuro de Barcelona. Hay que hacer posible esta transición, abrazándola en toda su complejidad, convirtiéndola en un nuevo impulso para el desarrollo de la ciudad. Para el enfoque populista, por el contrario, esa ineludible transformación se convierte en un mero eslogan, enunciado con aires de superioridad moral y poca efectividad, que acaba dejando de lado a la clase trabajadora. El debate recurrente sobre la ampliación del aeropuerto de El Prat y acerca de las superillas condensa perfectamente la controversia entre esas dos sensibilidades.

            De hecho, la ampliación sólo puede realizarse dentro de unos parámetros, claramente establecidos, de contención de los impactos medioambientales. El reciente caso de Doñana muestra que la UE vela por la preservación de los entornos naturales. Pero la oposición al proyecto casi ha hecho de los patos de La Ricarda el emblema de un “no” sentimental, cargado de funestas consecuencias. Emoción en vena frente a la razón. Barcelona necesita disponer de conexiones intercontinentales que la unan a las grandes ciudades, universidades y centros de investigación punteros de la costa oeste americana y de Asia, si quiere superar el modelo terciario de su economía y promover la reindustrialización del área metropolitana. Dar la espalda a esa infraestructura, por mucha retórica verde que se emplee para justificar dicha actitud, sólo haría perenne la dependencia de un turismo masificado y difícilmente gobernable. La transición ecológica no puede pivotar sobre una economía de bajos salarios y actividades de escaso valor añadido. Ni tampoco convertirse en una recesión autoinfligida, como parecen imaginar algunos partidarios del decrecimiento.

Algo parecido sucede con los llamados “ejes verdes”. Por supuesto, el cambio climático es ya una realidad. Se ha vuelto imperativo ganar espacio verde en la trama urbana, reducir el tráfico rodado – promoviendo el transporte público – y conseguir que deje de ser contaminante – avanzando en la electrificación de la ciudad. Pero, de aplicarse los planes anunciados por la alcaldesa, transformando el Eixample en una gigantesca superilla, el corazón económico y administrativo de Barcelona colapsaría. La reforma de Consell de Cent no se puede replicar a las calles adyacentes, ni resuelve el problema de la calidad medioambiental del conjunto. Eso sí: la foto de una calle ajardinada y sin coches resulta encantadora y responde fielmente al imaginario de determinados segmentos de población con titulaciones superiores y rentas medias y altas, que pueden teletrabajar o desplazarse a sus ocupaciones a pie o en bicicleta. Pero, Barcelona es más compleja. Debe ser un sitio para vivir, sí. Pero también para trabajar y generar riqueza. Y no poca gente necesita moverse todavía en vehículo privado para acceder a un polígono industrial del Baix Llobregat o del Vallès. Decididamente, el nuevo tiempo que debe iniciar Barcelona no vendrá de la mano de un relato idílico e irrealizable. Lo hará merced a una izquierda realmente transformadora: estratégicamente ambiciosa, pero a la vez sensata y pragmática en el corto plazo.

Lluís Rabell (Candidatura PSC – Units per avançar)

11/05/2023

Una esquerra per transformar Barcelona

       Barcelona és una ciutat de marcada tradició d’esquerres. Després de la fosca nit del franquisme, la ciutat democràtica va emergir, sota l’empenta d’un moviment veïnal fortament reivindicatiu i d’una societat civil vibrant, de la mà de successius governs progressistes, capaços d’entomar aquests anhels, modernitzar Barcelona i ressituar-la al món. Aquest ha estat el llegat innegable dels alcaldes socialistes. Un llegat que segueix bategant en el record de la ciutat i davant del qual s’inclinen fins i tot alguns dels qui en el seu dia s’oposaren als canvis, els menystingueren o els volgueren desvirtuar en nom d’interessos elitistes. En els seus millors moments, les esquerres han sabut combinar una gran projecció de Barcelona – tothom recorda l’etapa olímpica – amb la dignificació i la integració dels seus barris més humils. La nostra és una ciutat vertebrada per centenars d’equipaments municipals i serveis que han apaivagat els impactes de successives crisis, mantenint dinamisme i cohesió social.

            Poc temps ha governat la dreta a Barcelona. Ho va fer durant un sol mandat, amb Xavier Trias com alcalde. I el balanç fou ben trist: poques intervencions urbanístiques – concentrades a les artèries benestants -, privatització d’actius municipals… i còlera desfermada dels barris, colpits per la recessió i les retallades. Esgarrifa imaginar que significaria avui un retorn a aquelles pràctiques, amb l’agreujant d’inestabilitat que suposa la influència de Puigdemont.

La ciutat s’enfronta als reptes d’un veritable canvi d´època, amb una emergència climàtica que ningú pot negar, un esgotament de la globalització neoliberal i una guerra a l’Est d’Europa, després anys d’estrès social i d’oportunitats perdudes durant un “procés” estèril. Un cop més, correspon a l’esquerra fixar un nou horitzó per a Barcelona, mobilitzar les energies de la ciutat. Però la ciutadania haurà de triar i referendar un clar lideratge entre dues tendències que avui condensen el debat en el camp progressista: una renovada esquerra socialdemòcrata, que encapçala Jaume Collboni, i el corrent representat per l’actual alcaldessa que, malgrat el seu pas per les institucions, no pervé a desfer-se d’un marcat biaix populista.

            Per als socialistes, la transició ecològica determinarà el futur de Barcelona. Cal fer possible aquesta transició, abraçant-la en tota la seva complexitat, convertint-la en una nova embranzida de la ciutat. Per a l’enfoc populista, tot plegat esdevé un eslògan, enunciat amb aires de superioritat moral i poca efectivitat, que acaba deixant de banda la classe treballadora. El debat recurrent sobre l’ampliació de l’aeroport del Prat i les “superilles” resumeixen prou bé la controvèrsia entre les dues sensibilitats.

            L’ampliació només es farà dins d’uns paràmetres de contenció dels impactes mediambientals. El cas recent de Doñana mostra que la UE vetlla per la preservació dels entorns naturals. Però l’oposició al projecte gairebé ha fet dels ànecs de La Ricarda l’emblema d’un “no” carregat de funestes conseqüències. Emoció en vena enfront de la raó. Barcelona necessita disposar de connexions intercontinentals que la relliguin a les ciutats, universitats i centres de recerca punters de la costa oest americana i d’Àsia, si vol deixar enrere el model terciari i promoure una re-industrialització de l’àrea metropolitana. Girar l’esquena a aquesta infraestructura, per molta retòrica verda que es gasti, només faria perenne la dependència d’un turisme massificat i difícilment governable. La transició ecològica no pot pivotar sobre una economia de baixos salaris i activitats d’escàs valor afegit. Ni tampoc esdevenir una recessió auto-infringida, com semblen imaginar alguns partidaris del decreixement.  

            Quelcom de semblant succeeix amb els “eixos verds”. El canvi climàtic és ja una realitat. S’ha tornat imperatiu guanyar verd, reduir el tràfic rodat – promovent el transport públic – i aconseguir que deixi de ser contaminant – avançant en l’electrificació de la ciutat. Però, d’imposar-se la visió de l’alcaldessa, el cor econòmic i administratiu de Barcelona col·lapsaria. La reforma de Consell de Cent no es pot replicar, ni resol el problema de la qualitat mediambiental. Això sí: la foto d’un carrer enjardinat i sense cotxes resulta encisadora i respon a l’imaginari d’alguns segments de població amb titulacions superiors i rendes mitges-altes, que poden teletreballar o desplaçar-se en bicicleta. Tanmateix, Barcelona és més complexa. Ha de ser un lloc per viure, però també per treballar i generar riquesa. I no poca gent necessita moure’s encara en vehicle privat per accedir a un polígon del Baix Llobregat o del Vallès. Decididament, el nou temps que ha d’encetar Barcelona no vindrà de la mà d’un relat idíl·lic i irrealitzable, sinó d’una esquerra ambiciosa estratègicament, però alhora assenyada i pragmàtica en el curt termini.

            Lluís Rabell  (Candidatura PSC – Units per avançar)

            11/05/2023

          (Article publicat a la revista d’informació veïnal i ciutadana “Línia”).

Una esquerra per transformar Barcelona