Depèn del que s’esperés cadascú. Jo ja tenia molt pre­sent que no anava a una tro­bada amis­tosa a un pati d’escola, sinó que em ficava en una situ­ació com­plexa. Va ser tens, i dur per moments, però també va ser un apre­nen­tatge molt valuós.

Sí, sí. Quan vius una experiència tan intensa i rica com va ser aque­lla legis­la­tura, només pots estar agraït d’haver-hi par­ti­ci­pat i haver vis­cut un període històric, per dir-ho d’alguna manera.

Això seria molt pre­tensiós i donar-me una importància que no tinc. Jo no he estat cap fla­gell de res ni de ningú, sen­zi­lla­ment em dedico a expres­sar una opinió política des de l’esquerra fede­ral que és crítica amb l’inde­pen­den­tisme.

Això és així, i a més és una rea­li­tat que s’ha anat con­so­li­dant al llarg dels anys del procés. El meu esguard no era el mateix el 2011, quan aquest movi­ment va aga­far una gran embran­zida, que en els anys següents. Cada cop he anat tenint una mirada més crítica sobre la dinàmica del procés i sobre la mateixa pers­pec­tiva política de l’inde­pen­den­tisme. Des d’aquesta pers­pec­tiva, els esde­ve­ni­ments del 2017, i molt par­ti­cu­lar­ment el que va pas­sar el 6 i 7 de setem­bre al Par­la­ment, van ser uns moments de con­so­li­dació en aquest esguard crític.

Les dues coses van vin­cu­la­des. Aquest procés va supo­sar pas­sar d’un debat teòric a un com­bat polític con­cret, en la mesura que aquell 6 i 7 de setem­bre es va pre­sen­tar al Par­la­ment l’únic pro­jecte arti­cu­lat i con­cret d’inde­pendència per a Cata­lu­nya, un esbós del que seria una república cata­lana. I aquest esbós era el d’un estat auto­ri­tari. I això no va ser una casu­a­li­tat ni crec que sigui fruit d’una mala nit dels redac­tors del pro­jecte de llei de tran­si­to­ri­e­tat jurídica.

El govern de Rajoy va actuar mala­ment, en la mesura que va dei­xar podrir un pro­blema sense abor­dar-lo, en lloc d’inten­tar recon­duir-lo en ter­mes polítics. Pel que fa al que va pas­sar el 6 i 7 de setem­bre, també va dei­xar que les coses anes­sin massa lluny. Va reac­ci­o­nar tard, mala­ment i de la pit­jor manera pos­si­ble. El 6 i 7 de setem­bre va haver-hi una rup­tura de l’orde­na­ment jurídic, i si calia una actu­ació admi­nis­tra­tiva de l’Estat hau­ria d’haver estat en aquell moment, evi­tant tot el que va pas­sar després.

Apli­car el 155 el 8 de setem­bre hau­ria estat un mal menor. Hauríem evi­tat mals majors si hi hagués hagut una inter­venció admi­nis­tra­tiva ales­ho­res, en lloc de dei­xar que les coses anes­sin més lluny, arri­bant a un enfron­ta­ment com el que es va pro­duir l’1-O, amb una inter­venció poli­cial que va ser un des­as­tre, i arri­bant al drama de la DUI fallida i la repressió que ha vin­gut després.

Sem­pre m’he pro­nun­ciat a favor del seu alli­be­ra­ment. És un des­propòsit que esti­guin a la presó. Una cosa és que la seva acció sigui repro­va­ble política­ment, o que puguin tenir una certa res­pon­sa­bi­li­tat penal per com es van con­duir els fets del 6 i 7 de setem­bre, però les acu­sa­ci­ons que se’ls han fet i les con­seqüències que estan patint em sem­blen total­ment fora de mida.