Intervenció al sopar del Club Cortum. 6/6/2019

Quan vaig proposar aquest títol per a la trobada d’aquest vespre no podia imaginar que seria tan premonitori. A hores d’ara encara estem esperant per saber si, a l’Ajuntament de Barcelona, «serà nen o nena». I, en aquesta decisió, no només està en joc la governança de la ciutat, sinó el camí que seguiran les esquerres – l’esquerra alternativa, per descomptat; però en bona part també la socialdemocràcia – en el proper període. L’exemple de Barcelona és, en molts aspectes, paradigmàtic dels grans reptes que es plantegen a nivell nacional i global. Segurament en parlarem a bastament després.

Permeteu-me, però, que obri el focus i comenci esmentant un clàssic del marxisme. Cadascú ve d’on ve. L’any 1938, quan Europa i el món eren a punt de bascular en l’abisme de la guerra, Trotsky escrivia que la crisi que patia la humanitat es reduïa a la crisi de la seva direcció revolucionària. Amb això volia dir que el desenvolupament de la ciència, la cultura i la tecnologia permetia abordar la transició cap a una nova organització social més justa, equitativa i avançada. Però, els errors, les inconseqüències – a voltes també la corrupció –, havien malmès nombroses ocasions i esforços emancipadors de les classes populars. I el capitalisme s’aprestava a escriure amb la sang de milions d’éssers humans una nova pàgina de la seva violenta història. Analogia no és identitat. Però, salvant totes les distàncies, podríem considerar que l’actual crisi de l’ordre global situa de nou la civilització humana davant d’una cruïlla històrica.

En el marc de la globalització, allò que el marxisme coneix com «les forces productives» de la humanitat han assolit un creixement colossal. Alhora, sota l’hegemonia neoliberal, les desigualtats socials i la concentració de la riquesa mundial en poques mans arriben també a un nivell mai vist. Com a resultat de l’impacte de l’activitat humana – amb una corba ascendent que segueix els successius estadis de desenvolupament del capitalisme -, el canvi climàtic és ja una realitat, anunciant una crisi ecològica que amenaça la vida en el planeta.

Josep Fontana, en el seu assaig pòstum, Capitalisme i democràcia, ho resumia amb aquestes paraules: «L’avenç imparable del capitalisme, que el desenvolupament del moviment obrer va frenar des de les darreres dècades del segle XIX, amb la Comuna de París com a espantall, i que va semblar aturar-se entre el 1917 i el 1975, com a conseqüència de la por engendrada per la revolució soviètica, s’ha tornat a desfermar des de les darreres dècades del segle XX i prossegueix al segle XXI, en una evolució que recorda la que va desenvolupar entre el 1814 i el 1848. (…) L’ascens d’un capitalisme depredador segueix imparable».

Efectivament, no són pocs els estudiosos de l’esquerra contemporània que assenyalen el ressorgiment de les pulsions congènites del sistema – com ara «l’acumulació per despossessió» de què parla el geògraf David Harvey. O els nous «encerclaments de terres» i «caceres de bruixes», sagnant matriu del modern patriarcat, sobre els quals ens alerta Silvia Federicci.

Vivim a cavall d’una formidable contradicció. Mai les condicions materials, objectives, del trànsit a una societat socialista havien estat tan madures… i rarament la perspectiva d’aquesta transició havia semblat tan llunyana. Ni la imminència d’una catàstrofe tan versemblant.

Mai com ara havíem estat en condicions de dibuixar amb tanta precisió els contorns del socialisme. El combat feminista, especialment en les últimes dècades, ens ha fet entendre que el capitalisme té sexe: l’opressió de gènere és indestriable de la reproducció del sistema i es conjuga amb algunes de les formes més deshumanitzadores d’explotació, com la prostitució o els «ventres de lloguer». La crítica de l’ecologia política ens ha fet veure que l’emancipació social és impensable sense un canvi de model de producció i de distribució que atengui les necessitats humanes i transformi la civilització en custòdia del planeta i la seva biodiversitat.

Les tràgiques experiències del «segle de la Revolució» ja ens havien mostrat la impossibilitat de bastir aquest somni «en un sol país», alertant-nos sobre les monstruoses deformacions burocràtiques sorgides de l’aïllament nacional dels esforços de la classe treballadora… Hem pagat un preu molt alt, hem consumit les energies de vàries generacions en aquest difícil aprenentatge…

Però, tal com passa amb les condicions objectives, la contradicció s’expressa també a nivell de la consciència: mai com ara la utopia d’un nou ordre social no havia quedat tan esvanida. L’hegemonia neoliberal – ideològica, cultural i política – no ha caigut del cel.

És el resultat d’una escomesa iniciada pel capitalisme a mitjans dels anys setanta, trencant els equilibris sobre els quals s’havia construït l’Estat del benestar. I només ha pogut imposar-se a través d’aspres combats de classe. L’any 1985, M. Thatcher trencava l’espinada dels sindicats miners en l’última gran vaga clàssica del segle XX. A l’Est, la possibilitat d’una regeneració democràtica, capaç d’abatre els règims burocràtics tot preservant les conquestes de l’economia nacionalitzada, es va esfumar amb la neutralització de l’ala esquerra de Solidarnosc a través del cop militar de Jaruzelski i el control del moviment per part de la jerarquia catòlica. La URSS va acabar ensorrant-se en el descrèdit, obrint la via a una desordenada restauració. I, ara fa trenta anys, el govern xinès negava en sang, a Tiananmen, l’esperança d’una revolució política. Des d’aleshores, el règim ha intentat legitimar-se a través d’un desenvolupament capitalista accelerat – que ha situat Xina en la pugna de les grans potències mundials -, propiciant l’eclosió d’una nova burgesia i unes àmplies classes mitjanes. Vet aquí els grans esdeveniments que han fet que el segle passat acabés proclamant, amb Francis Fukuyama, «el final de la Història». Amb els vells somnis, han caigut també – o han quedat tremendament afeblides – les forces que els encarnaven: partits, sindicats, moviments… La globalització va irrompre prometent que, gràcies a les desregulacions, l’expansió del comerç i les finances, entraríem en una era de creixement i riquesa que, al capdavall, resultaria profitosa per a tothom – llevat d’alguns col·lectius de «perdedors», aferrats al passat. La socialdemocràcia europea, des de Tony Blair a Gerhard Schröder, va comprar aquest discurs.

L’ànima progressista es va bolcar aleshores en l’impuls de tot un seguit de reformes en matèria d’igualtat i drets civils. Només cal recordar els avenços en aquest terreny del primer govern de Zapatero. Avui, molta gent té segurament menys present la legislació contra la violència de gènere o el matrimoni homosexual que la gestió de l’onada recessiva del 2008.

Uns anys abans, la il·lusió d’una «globalització feliç» ja s’havia ensorrat amb l’estrèpit de les torres bessones caient al cor de Manhattan. Iraq, Afganistan, els conflictes oblidats d’Àfrica… la guerra seguia estant a l’ordre del dia de la nova geopolítica multipolar. La crisi desfermada per la fallida de Lehman Brothers va sacsejar les velles metròpolis industrials, agafant a contrapeu unes esquerres afeblides i mancades d’horitzó estratègic. Un afebliment que tenia molt a veure amb els canvis induïts per la internacionalització de la producció i la intensificació dels intercanvis, amb les deslocalitzacions i les noves tecnologies, amb l’atomització de la mà d’obra i la seva precarització. Les bases materials sobre les quals s’assentaven les esquerres havien quedat profundament erosionades.

Així, doncs, arribem a un punt en què la transició socioecològica esdevé una urgència imperiosa. En què la humanitat acumula els recursos i coneixements necessaris per dur-la a terme – fins i tot una extraordinària experiència política. Tanmateix, les forces organitzades del canvi, portadores de tals conquestes i absolutament indispensables fer-les operatives, triguen a sortir a escena. Seguim esperant l’esquerra.

És bo que ens acostumem a considerar els problemes des d’una òptica global. Sovint, allò que vivim com un fet diferencial o una realitat nacional singular és, de fet, una manifestació de les grans tendències que mouen el món i que s’expressen, arreu, de manera igualment específica. Aquesta percepció de les coses ens ajuda a entendre millor els fenòmens més propers. Com, per exemple, el «procés». A través de les condicions particulars de la nostra història, institucions, tradicions, etc., el moviment independentista d’aquests anys expressa la revolta insolidària de les classes mitjanes d’una regió rica davant l’angoixa que suscita en elles l’actual desordre global.

La semblança amb el brexit és evident. La globalització ha destarotat les sobiranies dels Estats nació. Les elits han desertat bona part de les velles institucions i han ubicat la defensa dels seus interessos, de caire cada cop més especulatiu, en l’òrbita dels negocis mundials. De cop i volta, la crisi ha fet entrar en ebullició les classes mitjanes, intuint que sobre el seu estatus planava l’amenaça de la decadència i la pobresa. Alhora, les esquerres, que fan tard a la seva cita amb la Història, són lluny encara d’organitzar les seves bases naturals i de poder postular-se al lideratge de la societat. Aquesta és la dialèctica determinant de la inestabilitat que ens envolta; allò que explica l’empenta dels populismes i la fúria dels replegaments nacionals.

Naturalment, no serem nosaltres qui trobarem la poció màgica per al ressorgiment de les esquerres amb la força i la claredat d’idees que avui són necessàries. Tal poció no existeix.

Caldrà conjuminar molts esforços i experiències pertal de resoldre l’equació. Però podem, si més no, esbrinar algunes línies mestres d’aquesta reorganització.

La primera és recuperar el caràcter de classe de l’esquerra. I no estem parlant de cap mena d’exaltació obrerista – com la que va marcar, a tall d’exemple, algunes etapes de la Internacional Comunista -, sinó de la centralitat del treball i del punt de vista que aquesta centralitat imprimeix a la perspectiva de l’emancipació. El pensament postmodern ha contribuït a difondre el mite de la desaparició de la classe obrera. Però, el fet és que la força de treball de la qual el capital extrau la seva plusvàlua mai ha estat tan nombrosa, ni ha representat una franja tan gran de la humanitat. Les grans concentracions obreres han perdut presència a les antigues metròpolis. Però el desplaçament del centre de gravetat de la producció cap a la Xina, l’Índia i d’altres potències ha propiciat l’emergència d’un nou proletariat d’una densitat mai vista. A mitjans de gener, l’Índia era el teatre de la vaga general més gran de la història, amb un moviment estimat de prop de 200 milions de treballadors. La dispersió de la mà d’obra que permet la digitalització de l’economia – o els impactes que tindrà la robòtica – representen un enorme desafiament per al sindicalisme, que haurà de trobar la manera d’aplegar la classe treballadora. Però parlem dels problemes de la seva organització, no pas de la seva desaparició. Com deia Stephen Hawking, «no hem de témer els robots, sinó el capitalisme». I el capital no pot emancipar-se del treball, no pot prosseguir la seva incessant acumulació sense extraure constantment plusvàlua.

En un món globalitzat, hem de considerar el paradigma marxista de la societat de classes – tant pel que fa al desenvolupament del proletariat, la concentració del capital o l’empobriment de les classes mitjanes – des d’una òptica planetària. Afegim que els teòrics marxistes mai s’han entretingut a definir els contorns sociològics del proletariat. En una curiosa intuïció, el jove Marx en parlava com d’un nou subjecte històric, cridat a alçar-se contra totes les opressions.

Tothom coneix fórmula propagandística de Lenin dient que el socialisme eren «els soviets més l’electricitat». Avui diríem que el socialisme és el govern democràtic de la globalització. Val a dir, la preeminència de la majoria per conduir la transició ecològica amb criteris de justícia social i d’equitat de gènere. Esquerra de classe i internacionalista.

El segon paràmetre seria el de l’organització. La tradició de la que provinc sempre ha entès que les classes populars constitueixen un terreny prou vast i variat per sustentar diferents cultures i estratègies. Les esquerres han estat sempre plurals. La clau està en què la confrontació d’aquestes estratègies sigui «virtuosa»: no només no hauria d’hipotecar la unitat d’acció enfront de l’adversari comú, sinó que ha de contribuir a l’avenç general del moviment. Per dir-ho d’alguna manera, hi ha un espai «natural» per a la socialdemocràcia, i ni ha per a l’esquerra alternativa; per a la sensibilitat reformista del moviment obrer i les classes mitjanes treballadores… i per aquelles altres tendències que incorporen la hipòtesi revolucionària en el seu pensament i la seva praxis transformadora.

Cap d’aquestes esquerres pot subsumir ni anorrear l’altra – per molt que, des de l’època de la Primera Guerra mundial, des dels temps de Rosa Luxemburg i la frustrada revolució alemanya, hagin viscut duríssims enfrontaments i tota mena d’episodis turmentosos. El repte de la primera és avui retrobar un horitzó propi, deixant enrere els anys de derives social-liberals. Tal volta siguin veus com les de Bernie Sanders, Alexandria Ocasio-Cortez o Owen Jones les qui assenyalin el camí d’aquesta renovació. Per la seva banda, l’esquerra alternativa – que no ha acabat de passar comptes amb la seva pròpia història – haurà d’avaluar críticament les seves experiències més recents. Com, a casa nostra, l’intent de renàixer a través de Podemos i de les «confluències».

L’encontre d’una esquerra de matriu comunista, que arribava notablement cansada a la cita, i una generació formada en els moviments socials, sense tradició política i sovint captiva del «present infinit» de la postmodernitat, no ha estat del tot reeixida. Caldrà fer debats estratègics aprofundits. Uns debats que hauran d’incloure el model de partit. Les formes «líquides» d’organització i els super-lideratges personals, lluny d’aportar quelcom de nou, han reproduït coneguts vicis oportunistes. El populisme senta malament a l’esquerra. La substitució de la lluita de classes i de les seves expressions, suposadament desfasades, pels enfrontaments entre «la gent i la casta», «els de dalt i els de baix», «l’1 i el 99%»… pot funcionar com a fórmula d’agitació. Pot connectar fins i tot amb un moviment de revolta, omplint d’una vida efímera els «significants buits» de Laclau. Però no pervé a construir res de sòlid.

No és viable traslladar els mètodes dels moviments populistes d’Amèrica Llatina a la realitat europea, menystenint segles d’història i d’experiències militants. Cal rendir-se a l’evidència que, amb aquests mètodes, no ha estat possible «assaltar els cels», ni fer el «sorpasso» del PSOE. És molt dubtós que noves temptatives, inspirades en la mateixa filosofia, tinguin més èxit que la primera embranzida.

La nova esquerra ha de repensar-se. I potser li tocarà «canviar de muntura enmig del riu». Vénen temps difícils. A Espanya i a tot Europa. L’ombra d’una nova recessió sobrevola l’economia mundial. A la tardor, la sentència del Suprem fornirà raons per a una nova onada d’indignació independentista. Per això és tan important que hi hagi un govern dialogant – i estable – a Madrid… i un govern d’esquerres, lliure de tutela sobiranista, a Barcelona – que només pot ser un govern d’entesa d’Ada Colau i Jaume Collboni. Perquè caldrà gestionar una situació molt tensa i ens costarà déu i ajut reconduir-la al terreny de la política.

Però, més enllà de la conjuntura, caldrà definir amb claredat el model territorial que defensem. Crec que és arribat el moment de fer una aposta inequívoca pel federalisme, tradició comuna de totes les tendències històriques del moviment obrer i única perspectiva capaç de respondre als reptes de la globalització, que requereixen àmbits de cooperació, governança i sobiranies compartides cada cop més amplis. El corrent revolucionari en què vaig endegar la meva militància política brandia com a consigna els Estats Units Socialistes d’Europa.

Cinquanta anys més tard em segueix semblant una bella ensenya. En qualsevol cas, aquí, l’esquerra haurà de tenir el coratge de dir que la independència és un miratge: una il·lusió de trets cada cop més marcadament etnicistes i regressius. Ha quedat enrere el temps en què la formació de nous Estats nacionals revestia un caràcter alliberador o relativament progressista. En un mot: l’esquerra serà federalista o no serà.

Bé, com veieu, he plantejat més problemes que no pas solucions. L’espera de l’esquerra se’ns fa llarga. Però no es tracta d’un retorn. La nostàlgia és reaccionària. No és cert que el passat fos millor. El nostre present, feixuc i incert, era una de les hipòtesis, un dels possibles esdevenidors que contenia aquell passat. De la mateixa manera que el futur, la fesomia del món de demà es troba avui en disputa. El vell Lenin feia sempre els seus pronòstics en condicional: «…si nosaltres som capaços, si nosaltres no cedim, si nosaltres fem el nostre deure…». Em sembla una bona escola – o, si més no, una bona actitud, per a tots aquells que s’inspiren en d’altres referents. Que cadascú faci, allí on és, allò que cal. Si ho fem, l’esquerra acudirà a la cita amb el nou segle. I fins i tot els nostres enemics acabaran treballant a favor de la nostra causa.

Lluís Rabell

(6/06/2019)