Evocar la possibilitat de morir per una causa no és cap banalitat. Qui hagi conegut, durant uns anys si més no, la dictadura franquista, qui hagi participat de la resistència obrera o democràtica al règim, ho sap prou bé. I qui, en temps més recents, ha vist les guerres dels Balcans, l’esclat de l’odi nacional i les seves terribles conseqüències, s’abstindrà de frivolitzar amb la idea dels sacrificis humans. Últimament, però, s’alcen algunes veus dins del món independentista que conviden a acceptar-ne la possibilitat. Els culpables d’un tràgic enfrontament serien, per descomptat, «els altres».
Sortosament, aquesta mena de discursos enfervorits són molt minoritaris… i provenen de gent més aviat «pija» que, a priori, hom difícilment imagina al capdavant d’una aguerrida tropa. Però, coses més estranyes hem vist en el decurs de la turmentosa història europea. En general, les guerres han estat esgarrifoses matances de pobres organitzades per rics. Per això, sense magnificar-ne l’abast, tampoc fóra bo ignorar l’aparició d’aquest discurs que, de manera desimbolta, convida els patriotes a estar disposats a «regar amb sang l’arbre de la llibertat», com diria Thomas Jefferson. Banalitzar la hipòtesi de la violència és sempre la millor manera de convidar-la a irrompre en els conflictes humans.
Tot plegat m’ha dut a la memòria una magnífica cançó de Georges Brassens, «Mourir pour des idées», editada l’any 1972. En sortir, la peça fou molt criticada des de l’esquerra i l’extrema esquerra de l’època, encara sota els efectes de l’ona expansiva de Maig del 68 i marcades per una èpica revolucionària força sectària. Més tard, alguns crítics han dit que, amb aquesta obra, Brassens es revelava com un «punk avant la lettre». En realitat, el gran mestre de la cançó francesa, sorneguer i àcrata, sempre a contracorrent del patriotisme i les veritats oficials, sensible al destí dels més febles, convida a romandre vigilant davant d’aquells que, amb discursos aflamats, ens convoquen al sacrifici suprem. Brassens fa tota una declaració d’amor a la vida… i llença un advertiment d’allò més saludable contra els fanatismes i els apòstols de la mort. Un advertiment plenament vigent quan un nou fantasma, el del populisme, assetja les democràcies representatives de casa nostra i del nostre entorn. Fa uns anys, vaig gosar fer-ne aquesta adaptació al català…
Lluís Rabell 7/09/2018
Morir pels ideals
Morir pels ideals! La idea és formidable.
No hi havia pensat i heu-me aquí mig difunt.
Car un ramat de llops, congregació execrable,
udolant a la mort, se’m va llençar al damunt.
Ells em varen convèncer i avui, si més no a empentes
i rodolons, ja segueixo la processó…
Amb una certa reserva, amb una precisió:
morir pels ideals, d’acord; però de mort lenta.
D’acord, però de mort lenta.
Jutjant que les pressures són males conselleres,
el camí del fossar fem-lo tot passejant.
Hi ha cops que el timoner no salpa amb la galera.
«Bon vent, brau mariner», diu des del moll estant.
I si la nostra idea es revelés dolenta?
Fóra trist adonar-se a l’hora del traspàs
que tota la farfolla no té cap l’endemà.
Morir pels ideals? D’acord, però de mort lenta.
D’acord, però de mort lenta.
Alguns il·luminats que prediquen martiri
perllonguen tanmateix a la terra el sojorn.
I mentre van omplint-se carners i cementiris,
el Profeta mai no veu arribar el seu torn.
Matusalem de vegades fa que no s’assabenta
que ha ultrapassat la data de caducitat.
Jo sospito que l’home deu murmurar en privat:
«Morir pels ideals? D’acord, però de mort lenta.
D’acord, però de mort lenta».
D’idees reclamant el famós sacrifici
hi ha sectes i governs que en van plens a vessar.
I la qüestió es planteja al candidat novici:
«Morir pels ideals? Molt bé, però quin triar?».
Car hi ha tantes idees semblants que són en venda
que el savi, malfiat, sentint el guirigall,
fa el ronsa davant la tomba i pensa: «Al capdavall,
morir pels ideals? D’acord, però de mort lenta.
D’acord, però de mort lenta».
Si encara n’hi hagués prou amb una altra matança
perquè tot s’acabés, perquè tot s’arrangés!
Tindríem com a poc la remota esperança
d’assolir el paradís algun dia potser.
Els senyors de la guerra, però, no manquen d’empenta,
ni res sembla aquietar l’ancià Déu sedejant
que cada dia recapta un nou tribut de sang.
Morir pels ideals? D’acord, però de mort lenta.
D’acord, però de mort lenta.
Vosaltres els bruixots, vosaltres els apòstols,
moriu, doncs, els primers: us cedim tot l’honor.
Car, per a nosaltres, al contrari dels pòtols,
la vida ve a ser el nostre únic tresor.
A sa collita funesta, la Parca, sempre atenta,
no necessita pas que li esmoleu la falç.
Prou de danses macabres a peu de cadafal!
Morir pels ideals? D’acord, però de mort lenta.
D’acord, però de mort lenta.
Lluís Rabell 