Quan vaig encapçalar a Girona l’artefacte polític anomenat Catalunya Sí que es Pot que havia d’esdevenir un fenomen de masses… i es va quedar només en fenomen, la meva filla em va preguntar qui aniria de cap de llista per Catalunya. Quan li vaig dir que seria en Lluís, em va contestar: “Ah, és molt bo, el conec de l’associació de veïns”.

Jo no el coneixia, i he de confessar que després de dos anys d’haver treballat amb ell, ha superat les expectatives que em va generar la meva filla: no només ha aguantat amb dignitat, -sempre a punt d’ignició, això sí-, les cabronades amb què ens han anat obsequiant, sinó que no ha deixat mai de ser persona i de tenir al cap la idea política de la justícia social i de l’emancipació per la que es va deixar embolicar en aquesta aventura.

Un cop liquidada per inanició l’aventura, el Parlament ha perdut un polític de classe, dels d’abans, però jo he guanyat un amic i ell també.